Arts i Humanitats | Diari de recerca

El doctor Víctor Frankenstein, amb certa excitació, però amb seguretat, acciona palanques i prem botons en el seu peculiar laboratori d’on sorgirà una criatura monstruosa (Frankenstein, 1931). Tres quarts de segle després, el cinema i la televisió, la ficció, en general, segueix oferint decorats de laboratoris i personatges caracteritzats com a científics similars a aquests.

Passarien els científics de la ficció per científics reals? La imatge popular de la ciència, dels científics i de l’entorn on realitzen la seva activitat (laboratoris) es nodreix dels mites creats per la ficció. Un reflex, a la vegada, de les prevencions i recels que l’activitat científica i el progrés tecnocientífic susciten. No ha d’estranyar, doncs, l’existència d’una sèrie de clixés establerts als quals guionistes i escriptors poc escrupolosos recorren quan desitgen incloure en les seves ficcions científiques.

Influïts per Newton o pel Doctor Bacterio?
La percepció per part de la societat i del jovent, en particular, de la figura del científic i de la seva activitat deu més als mítics Frankenstein, Moreau, Jekyll o als professors Tornassol i Bacterio que als reals (amb l’excepció de Newton, Curie o Einstein). Uns arquetips que romanen pràcticament invariables i que molt poc tenen a veure amb l’activitat científica d’avui dia. Els grups i equips d’investigadors, que desenvolupen la seva activitat en instal·lacions específiques, han desplaçat aquesta imatge del científic solitari. No obstant, el geni despistat que treballa sol en el laboratori instal·lat en el soterrani de casa seva, en temes secrets o perillosos que més valdria no tocar, segueix sent la representació que sobreviu en l’imaginari popular. Un personatge que, alhora, es representa com a dogmàtic i intransigent. En contraposició amb l’essència de l’esperit científic, exempt, d’entrada, de prejudicis.
L’eterna bata blanca
En la representació de la figura del científic alguns aspectes, més propis de segles passats, segueixen fortament arrelats. En general, és un home, de mitjana edat o gran, calb o amb cabells blancs esvalotats tipus Einstein i embotit en una immaculada bata blanca. Treballa reclòs en un laboratori on hi ha abundància de tubs d’assaig plens a vessar de bombollejants fluids multicolors i algun que altre microscopi. La bata blanca és el distintiu de tot personatge de la ficció que representi el paper de científic. I és que en el temps disponible establert per desenvolupar la història en un film o un serial televisiu,  l’espectador ha d’identificar de forma ràpida i sense ambigüitats els personatges bons, els dolents, els protagonistes i, és clar, el científic de torn. Si el personatge porta bata blanca és un científic segur. Avui en dia, l’ús de la bata blanca es reserva per certes activitats de laboratori que comporten la manipulació de productes químics o substàncies biològiques. Químics, biòlegs i metges són el col·lectiu que manté l’associació: una bata, un científic. En els centres de recerca el personal científic acostuma a vestir de manera informal.
Comencen a aparèixer dones científiques
D’altra banda, la ficció no ha trigat gaire a incorporar el fet que la ciència actual no és només cosa d’homes. Des de fa un temps, assistim a la presència més que notable de científiques, preferiblement roses, però massa joves pel prestigi i experiència que hom les assigna. En són exemples: la Dra. Salter, paleontòloga de Jurassic Park (1993) o la Dra. Mckay de El hombre sin sombra (2000). La Dra. Jones de El mundo no es suficiente  (1999, saga Bond) és “la física nuclear més improbable de tota la història”: només amb una trentena d’anys és ja una prestigiosa científica, reconeguda experta mundial en desarmament. Prestigi i reconeixement que els científics reals només obtenen després d’una dilatada carrera.
Estereotips negatius abundants
La major part dels estereotips del científic de la ficció mostren aspectes negatius. Quan no està boig, que és el més habitual, el científic és despistat, maldestre, obsessiu, asocial, i, algunes vegades, poques, fins i tot és simpàtic i còmic. És obvi que la ciència és una activitat humana i com a tal està subjecta al nostre voluble comportament. En els films, però, molt poques vegades sobresurt el treball en equip, el predomini de l’esforç sobre l’atzar en els descobriments o la severa autocrítica (revisió del treball científic per col·legues).
Els bons exemples de les sèries CSI i Numb3rs
No tot està perdut, però. Sèries de gran èxit com CSI (2002) són una excel·lent mostra de com són (idèntics al demés humans) i com treballen (fent servir el mètode científic: observant i recollint proves, realitzant experiments, elaborant hipòtesis i contrastant-les experimentalment) els científics. En aquest cas, un equip d’esforçats d’investigadors forenses. “La gent menteix, les proves no”. Un retrat realista que no renuncia al pur entreteniment ni a les concessions al medi. En una altra sèrie com Numb3rs (2005), protagonitzada per un perspicaç matemàtic, les ciències exactes s’apliquen a la resolució de casos criminals complexos. Les pissarres de la ficció que acostumen a ser un element decoratiu més d’un entorn de treball científic apareixen aquí, per una vegada, amb fórmules ben escrites i relacionades amb el tema objecte de la investigació.
Científics d’aspecte còmic, creadors de monstres, que provoquen catàstrofes de tota mena, que juguen amb la vida i la mort… El tema dona per molt. I el cinema se n’ha aprofitat fins a abusar. No és una imatge correcta. Si més no, no ho és d’una tecnociència que ha aconseguit canviar d’una manera radical la societat.

Manel Moreno, professor del Departament de Física i Enginyeria Nuclears de la Universitat Politècnica de Catalunya