Diari de recerca

El trencalòs és un ocell molt especialitzat que es troba en procés de recuperació

El trencalòs és un gran especialista a alimentar-se d’ossos, que s’empassa sencers si són petits o bé que esmicola en fragments si són grans. Al Pirineu la dieta està basada en les restes d’isards, mentre el Prepirineu la seva alimentació es basa en les despulles dels animals domèstics.

Amb un dors de color negre – pissarra, una barba que li penja sota el bec i un pit de coloració taronja (producte dels banys en aigües ferruginoses), aquest ocell té un aspecte molt particular. Arriba a mesurar fins a 2.80 metres d’envergadura i sol pesar entre 5 i 7 kg.  Els exemplars juvenils, a diferència dels adults, són de color marró i travessen diferents mudes fins a assolir el plomatge definitiu d’adult als 6 anys.
La seva alimentació està basada en els óssos, que suposen el 70 % de la seva dieta. La seva capacitat digestiva, amb potents sucs gàstrics, li permet empassar-se ossos sencers de fins i tot més de 25 cm de llarg!
A la zona Pirinenca, la dieta està basada en les restes dels ungulats salvatges (fonamentalment isards) que troba morts per les allaus, per les caceres o per altres causes. Al Prepirineu, en canvi, basa la seva alimentació amb les despulles de bestiar domèstic.
Donat que molts cops les extremitats i ossos dels quals s’alimenta són massa llargs o gruixuts per empassar-se’ls directament, els trenca per poder ingerir-los. Aquest comportament és el que dona nom a aquesta peculiar espècie.

Fins a quin punt el bestiar domèstic és important per a la dieta del trencalòs?
La mortalitat del bestiar domèstic varia en funció de l’espècie, el període (estiu/hivern) o el seu règim (estabulat o extensiu). En una comarca de muntanya com l’Alta Ribagorça i abans de la recollida selectiva dels cadàvers, la biomassa animal disponible (ovelles, cabres, vaques, egües i porcs) es va calcular en 24.732 kg. És a dir, segons aquesta estimació, cada any es produirien unes 24 tones de cadàvers d’animals domèstics en aquesta comarca pirinenca.
Tenint en compte el nombre de parelles de trencalòs presents a la comarca (6) i els requeriments energètics diaris mitjans d’aquestes aus (aproximadament 328 gr/dia), les necessitats tròfiques anuals de les 6 parelles se situarien al voltant dels 953 kg, amb la qual cosa semblava haver-hi suficient menjar. De fet, els estudis fets a Catalunya l’any 1996 van arribar a la conclusió que la biomassa animal proporcionada per ovelles, cabres i isards superava amb escreix els requeriments energètics de les parelles de trencalòs catalanes.
No obstant això,  aquestes dades estan sobrevalorades. En primer lloc, la gran majoria dels cadàvers no són accessibles al trencalòs, sovint per motius d’ubicació. En segon lloc, moltes despulles (principalment de vaques i egües) no són aprofitades pel trencalòs com a conseqüència de la mida de les restes i del seu pes.

Aquest interessant vídeo mostra com un trencalòs s’empassa un os sencer de mida considerable.

Una espècie en recuperació
El trencalòs habitava totes les grans serralades del nostre continent. Hi ha testimonis antics de la seva presència als Alps, els Apenins i a moltes altres contrades muntanyenques. Però al llarg del segle XIX i XX, el trencalòs ha anat desapareixent de gairebé totes aquestes serralades. Fa cosa de trenta anys, els ornitòlegs van veure, alarmats, que només quedaven uns quants exemplars repartits per Còrsega, alguns punts de Grècia, l’Atlas marroquí… i el Pirineu. De fet, la serralada pirinenca ha estat el gran refugi de l’espècie a Europa. Fins i tot en els moments de major regressió,  el Pirineu ha conservat un nombre mínim de parelles reproductores, a partir de les quals s’ha pogut iniciar l’actual expansió de l’espècie.
I és que en els darrers vint-i-cinc anys la situació del trencalòs ha fet un tomb espectacular.  Mentre que a principis dels anys 80 a Catalunya es coneixien en prou feines 10 parelles, l’any 2006  se’n comptaven 33. En el conjunt del Pirineu ha passat quelcom semblant, i actualment es coneixen més de 90 parelles escampades pel conjunt de la serralada.
Actualment, hi ha un projecte en marxa per recuperar la població d’aquest ocell a Andalusia. I als Alps ha estat reintroduït amb èxit, i ja cria de nou en estat salvatge.   Els responsables d’aquests dos projectes ens presentaran la seva experiència en propers missatges.
Fins aviat!
L’equip científic