Diari de recerca

No tots els mars són tan blaus com el nostre. Allà on hi ha una gran quantitat de fitoplàncton les aigües es poden veure més o menys verdes.  Fins i tot el Mediterrani no té el mateix color al llarg de l’any, i hi ha moments que adquireix tonalitats més verdoses. Tot depèn de la producció marina, que fluctua al llarg de l’any.

En el cas del Mediterrani, a finals d’hivern i principis de primavera es dóna un creixement molt gran del fitoplàncton. Cada cop hi ha més hores de llum, i les menudes algues planctòniques troben força nutrients per créixer. El fitoplàncton prolifera molt i immediatament després també hi ha un gran creixement del zooplàncton herbívor i del zooplàncton carnívor. Tenim l’ecosistema en plena activitat.

Davallada del plàncton a l’estiu

Però les coses no duren gaire temps. Arriba un moment que les algues gairebé acaben amb tots els nutrients de l’aigua. I a mesura que la primavera progressa i comença l’estiu passa una altra cosa: l’aigua s’estratifica. La calor fa que l’aigua superficial s’escalfi força més que l’aigua profunda. La densitat de cadascuna és força diferent, i no es barregen l’una amb l’altre. A això hi ajuda la manca de vent típica dels estius. L’estratificació provoca que els nutrients, que són avall, es mantinguin lluny de la zona il·luminada, on hi poden viure les algues.  Sense nutrients les algues no poden créixer, i a l’estiu trobem una davallada molt notable en la quantitat del plàncton.  Les aigües són d’aquell blau intens típic de la pobresa biològica.

Com és que els nutrients són avall, en les aigües profundes? Doncs perquè en el mar tot tendeix a anar cap avall. Les algues tendeixen a enfonsar-se, arrossegant cap avall el nitrogen o el fòsfor contingut al seu cos. Igual passa amb tot, des dels cadàvers dels peixos als excrements dels copèpodes. A la llarga, doncs, els nutrients acaben en les aigües profundes.

Creixement del plàncton a la tardor

A la tardor, però, l’aigua superficial es refreda. La seva temperatura es fa més semblant a la de l’aigua profunda, i, per tant, es barregen amb més facilitat. A més, hi ha les ventades i tempestes típiques de la tardor, que proporcionen l’energia necessària per a remenar tota l’aigua. La conseqüència és fàcil d’imaginar: els nutrients afloren vers la superfície i les algues tornen a créixer en grans quantitats. A la tardor tenim el segon màxim de concentració planctònica anual.

Després arribarà l’hivern. Les temperatures baixen, els dies es fan més curts i la llum solar disminueix. L’activitat del fitoplàncton es redueix, i en conseqüència també ho fa la del zooplàncton.

Fins que a finals d’hivern el cicle recomenci de nou.

David Segarra