Arts i Humanitats | Diari de recerca

Segurament, tots heu vist alguna de les pel·lícules sobre les aventures i desventures del més famós dels arqueòlegs: l’Indiana Jones. No cal dir que el Dr. Jones és un personatge de ficció però quan en George Lucas i Steven Spielberg cercaven models per a construir el seu personatge es van inspirar en arqueòlegs i aventurers reals; per exemple, en Hiram Bingham –el descobridor, per a Occident, de les runes de Machu Picchu (a Perú)– o en Roy Andrew Chapman –que va creuar Mongòlia a la recerca d’uns orígens humans que no fossin africans i va acabar trobant els dinosaures del desert del Gobi (avui al Museu Americà d’Història Natural de Nova York)–.
El barret, estil Fedora del fotogènic Bingham, o el revòlver en el cinto d’en Chapman, són elements que, precisament, apareixen en el vestuari de l’Indiana. I és perquè, a començaments de segle XX, en aquelles primeres èpoques de l’arqueologia i de la Paleontologia, la ciència es barrejava amb l’espoli: fer forats a la recerca de l’objecte estètic i valuós, enfrontar-se a trets amb ètnies locals, i passar per sobre de consideracions ètiques i legals referides al patrimoni històric d’un país aliè.

Vet aquí la imatge perfecte de l’aventurer: Hiram Bingham (a dalt a la dreta de la imatge), fotografiat en un racó de les runes de Machu Picchu al Perú. Font: Yale University
Avui, en ple segle XXI, l’arqueologia i la paleontologia han canviat molt; seguim mètodes científics que anireu coneixent al llarg d’aquesta expedició a la recerca dels nostres orígens a l’Àfrica. Però també respectem el patrimoni històric, cultural i ètnic de tots els països on treballem. És per això que hem de demanar permisos d’excavació, de prospecció, i d’estudi dels materials. I, molt important, tots els vestigis que descobrim (eines de pedra, fòssils d’animals, restes d’homínids, mostres geològiques, etcètera) han de ser inventariats i dipositats en museus i institucions locals. Certament, la paperassa és important, i abans d’iniciar una expedició científica –en el nostre cas, a Tanzània–, els tràmits són llargs. Sense oblidar, és clar, la reserva dels bitllets aeris i el finançament; el complicat però important finançament.
L’Indiana Jones té el mecenatge del director del museu de la seva universitat, en Marcus Brody; i també a les primeres dècades del segle XX l’eminent arqueòleg Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankhamó a la Vall dels Reis (Egipte), va comptar amb el diners de l’aristòcrata Lord Carnavon. En el meu cas, com no sempre és possible trobar els recursos econòmics per a finançar les meves constants expedicions arqueològiques, primatològiques i etnològiques a Tanzània, ja fa temps que vaig engegar una activitat professional privada dedicada al guiatge d’expedicions científiques destinades a tots els públics (www.jordiserrallonga.com). Això em permet autofinançar-me i dedicar bona part de l’any a les meves estades per arreu del món.

Jordi Serrallonga amb una destral de pedra de més d’un milió i mig d’anys a la mà.
Bé, ara m’agafeu fent la bossa per a l’expedició que, en breu, ens durà fins a Tanzània. Paradoxalment, malgrat ser un arqueòleg i naturalista del segle XXI, existeixen unes quantes semblances entre el Dr. Jones de la ficció i jo. I no ho dic perquè ens assemblem físicament (ja heu vist a la fotografia del meu perfil que no és així) sinó perquè, com ell, també combino la docència a la universitat amb el treball de camp. Això implica deixar lligats tots els temes referits als meus alumnes (mai no els abandono) i tenir molt poc temps per a preparar la farmaciola, la roba de campanya, els estris de feina… l’equipatge, en definitiva. Això sí, des de la meva primera expedició arqueològica, i com en el cas de l’Indy (malgrat sigui una coincidència), sempre m’acompanya el meu barret (aquest és el quart barret però ja té força pàtina).
Jordi Serrallonga

Tots els objectes arqueològics que trobem s’han de quedar a Tanzània. Aquí veiem un artefacte lític molt antic (un chopper) a Oldupai.