Als arqueòlegs ens preocupa molt el temps. No és que pretenguem robar-li el protagonisme al senyor Hawking, no, sinó que tenim l’excèntric costum de situar les seqüències estratigràfiques en el seu moment temporal precís. Sí, és que el passat s’obstina a desplegar-se com un procés d’episodis diacrònic.
A més, l’experiència ens impulsa a actuar amb extrema escrupolositat en aquesta matèria, perquè no seria la primera vegada que algú intenta fer creure als seus congèneres que la Terra va ser creada a les 9:00 hores del 23 octubre de l’any 4004 a.n.e. Bé, o això és el que va afirmar el bisbe irlandès James Ussher, en una data tan tardana com el segle XVII, a partir de les genealogies de l’Antic Testament. Per fortuna, en el segle XIX, els estudis geològics van aportar dades incontrovertibles que van posar al Creacionisme en el seu lloc, gràcies a la troballa d’animals “antediluvians” associats a restes d’estris fabricats per éssers humans. Però no amb els dinosaures, per més que s’obstinen els estrafolaris defensors dels “alienígenes ancestrals”!
Tres petits fragments ceràmics trobats en l’excavació de Barcelona (d’esquerra a dreta): Parets fines (segle I d.n.e.), T. S. Clara D-104A (segle VI), i fragment d’ansa de gerra carolíngia (segle IX).
Els sistemes de datació en arqueologia són nombrosos, perquè nombroses i variades són les formes en què poden presentar-se’ns les incògnites cronològiques de la Història. Això ens ha obligat a buscar-nos la vida i hem desenvolupat mètodes de dos tipus: “relatius” (ofereixen una posició “ante quem” i “post quem” dels materials, però no proporcionen la data exacta dels mateixos) i “absoluts” (que sí que aporten datacions numèriques en anys de calendari). Amb aquest fi, no hem dubtat en apropiar-nos oportunament, amb nocturnitat i sense demanar permís, d’algunes eines desenvolupades per altres ciències, generalment de les ciències físiques i químiques, però també de la geologia, la botànica o la zoologia.
Mireu si no: entre els mètodes relatius, podem mencionar, a tall d’exemple, l’estratigrafia, la seriació tipològica, les datacions encreuades, la paleofauna, la paleobotànica, la hidratació de l’obsidiana o la racemització d’aminoàcids. I entre els absoluts, el paleomagnetisme, les varves, o els mètodes radiomètrics basats en la desintegració radioactiva de l’àtom, un rellotge que pot ser mesurat amb precisió en un laboratori: per exemple, el potassi-argó, el tori-urani, la termoluminescència, la ressonància electrònica del “spin” o el popularíssim Carboni 14: totes les plantes incorporen el carboni en el seu organisme mitjançant la fotosíntesi i passa a la resta d’animals a través de la cadena alimentària. Així, tots els éssers vius tenen una quantitat de C-14 en la mateixa proporció que hi ha a l’atmosfera ―que ha variat al llarg del temps, i per això, per a esmenar-ho, ens hem tret de la mànega el calibratge dendrocronològic. Amb la mort de l’ens viu se suspèn l’aportació de C-14 i el que té comença a desintegrar-se a un ritme fix, cada 5.770 anys desapareix la meitat. En 50.000 anys el residu que roman és tan escàs que ja no pot ser mesurat.
El perill dels fraus: tota aquesta perícia per dotar-nos amb rigorosos sistemes de datació ve també exigida per la necessitat de blindar-nos contra falsificacions de tot tipus. Mundialment conegut és, per a avergonyiment nostre, el frau de Piltdawn: al començament del segle XX es van trobar fragments d’un crani humà, una mandíbula simiesca i algunes dents en una gravera del Paleolític Inferior de Sussex. L’Home de Piltdawn (Eoanthropus dawsoni) va ocupar un lloc destacat en els llibres de text fins a 1953, quan es va descobrir que era un engany total.
Reconstrucció del suposat Home de Piltdawn (Eoanthropus dawsoni), un frau científic fet a base d’un crani humà i d’una mandíbula d’orangutan tractats amb dicromat de potassi perquè semblessin antics… Aquest ésser va ocupar un lloc destacat en els llibres de text fins a 1953, quan es va descobrir que era un engany total. El frau es va descobrir gràcies a la medició del fluor dels ossos.
El British Museum va demostrar que el crani era humà però de data relativament recent, la mandíbula procedia d’un orangutan i era una falsificació moderna. Tant el crani com la mandíbula havien estat tractats amb dicromat de potassi perquè semblessin antics i associats. El pocavergonya, probablement Richard Dawson (el seu “descobridor”), va aconseguir burlar a tots els especialistes del moment. I com es va saber? Doncs per mediació d’una altra perspicàcia dels arqueòlegs: a través del fluor dels ossos, perquè quan un os queda soterrat absorbeix aquest element i a canvi allibera el calci. Si s’estudia el contingut de fluor que es troba en la mostra el resultat ens indicarà la seva antiguitat, a major antiguitat més fluor haurà assimilat l’os. No cregueu, també les datacions radiomètriques ens han estalviat més d’un disgust amb l’art rupestre!
El nostre mètode predilecte: la cronologia de la ceràmica
No obstant això, la datació dels diferents estrats i estructures de la intervenció que fem als peus de la muralla romana de Barcino no requereix de mètodes tan complicats… Ens servim només de la ceràmica exhumada, una eina de singular valor per a la datació dels jaciments, perquè després d’anys d’excavacions i contextualització dels materials, tenim prou clara la cronologia de les diferents classes de ceràmica elaborada al llarg de tota la història.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris