-“De què treballes?… Sóc arqueòloga”, responc.
-“Oh, què xulo, què guai, m’encanta, jo havia volgut ser-ho de petit, o quan veia les pel·lícules d’Indiana Jones, Juràssic Park, què interessant!”…. acostumen a respondre.
-“Si?… segur?”
Doncs ara us en faré cinc cèntims sobre això. Sí, és molt xulo, i interessant, i cada dia és una cosa nova, una nova descoberta… però la visió idíl·lica que es té d’aquesta feina, s’allunya molt de la realitat, almenys pel que fa a la visió que en té la majoria de la gent, vull suposar pel fruit de la desconeixença.
En intervencions urbanes d’urgència, com per exemple la que venim realitzant actualment al carrer Sotstinent Navarro de la ciutat de Barcelona, el més habitual no són els dinosaures, ni nois amb un barret i fuet en mà, ni estar tot el dia amb el maleït pinzellet.
Una noia cavant amb un pic enmig de Barcelona. No és una imatge extreta d’una película d’Indiana Jones, però és força més realista.
Cada dia, a primer hora, abans d’entrar a la caseta, quan en podem disposar… hem de recollir tooooota la porqueria que la gent llença a dins del jaciment, total és una obra, i a les obres s’hi pot llençar de tot : deixalles, restes de menjar, excrements d’animals… xeringues!… i no només quan no hi som!
Així que punt núm. 1: primer fem d’escombriaires.
El pinzellet, com a bona eina fina, només el fem servir en tasques delicades com pugui ser extreure restes de vidre, peces delicades o quan excavem morts, els quals m’apassionen, però fora d’això… estem a pic i pala, sí, sí, a pic i pala i un senyor carretó, que és la única manera d’extreure la terra amb la finalitat d’observar-ne els diferents canvis de textura, color, composició etc. que ens ajuden a interpretar les restes excavades.
Sí sí, nois i NOIES picant, que també sobta a tothom, a veure si ens comencem a acostumar a veure noies i/o dones treballant, que no només sabem fer de mares o secretàries.
I sí, per picar, també cal una llicenciatura, que més d’un cop sentim la frase…”veus fill? Si no estudies acabaràs com aquests nois”.
Punt núm. 2, fem una feina que exigeix un esforç físic considerable i a més ens hem format més que suficient per fer-la.
Punt núm. 3, també fem de guies turístics, mestres d’història i divertim el personal que constantment pregunta des de la barrera.
“¿Esto es románico?”, pregunten habitualment demanant per coses RO-MA-NES, “Salen dinosaurios?”, “Mira ese se ha muerto riéndose”, en veure les restes humanes.
Punt núm. 4, de vegades també fem tasques socials, desafortunadament de tant en tant ens trobem rodamóns dins les obres on treballem, dic desafortunadament aclarint que em sembla colpidor que cap persona hagi de malviure al carrer.
Punt núm. 5, altres cops, coincidint al mateix temps amb les tasques pròpies de l’obra que motiva la intervenció, hem de fer de defensors del gremi.
No som ni els culpables que la obra s’endarrereixi, ni les aturem, ni el que fem no serveix per a res.
Per tant, i encara em deixo coses, l’arqueologia és una feina de la qual gaudeixo, però no sempre és tot de color de rosa.
Míriam Esqué Ballesta
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris