Diari de recerca

Altitud de vol migratori
Si bé els factors que regulen les altures a les quals les aus migren no són clars, hi ha moltes raons òbvies per les quals volar a més altura pot ser avantatjós. Una elevada alçada de vol pot ser utilitzada per localitzar punts de referència familiars, volar sobre els núvols, la boira o superar obstacles físics, obtenir avantatge d’un vent de popa, o mantenir un millor balanç termoregulador.
En general, les estimacions de l’alçada d’aus basades en l’observació directa són molt poc fiables, excepte en condicions especials. Un esparver comú es podria distingir a 250 metres, però desapareix de la vista a 850 metres. Una graula (un membre europeu de la família dels corbs) pot ser reconegut a 300 metres, però desapareix de la vista a 1.000 metres. Un experiment interessant amb un model inflat de voltor pintat de negre amb una envergadura de 2,5 metres té limitacions similars. Quan s’allibera des d’un avió a 1.500 metres, era amb prou feines visible a 1.800 metres sense prismàtics. A 2.000 metres, no va ser possible de veure, tot i que van ser utilitzats uns binocles de 12 augments. Els estudis de radar han demostrat amb més precisió que la visió humana, que el 95 % dels moviments migratoris es produeixen a menys de 3.000 metres d’alçada, i que el gruix d’aquests moviments es produeixen a menys de 1.000 metres.
No obstant això, les aus no volen a grans altituds. L’impressionant vol de les aus a 6.000 metres, on hi ha menys de la meitat de l’oxigen que és present a nivell del mar, s’aconsegueix vivint del teixit muscular. Un escalador que estava a l’Himàlaia a 5.000 metres d’alçada es va sorprendre quan un estol d’oques volant cap al nord va passar a uns tres quilòmetres per sobre del seu cap mentre cridaven al seu pas. A 6.000 metres un home té dificultats per parlar mentre camina, però aquelles oques que probablement volaven per sobre dels 8.000 metres eren capaces de cridar. Nombroses altres observacions s’han fet a la serralada de l’Himàlaia. Observadors a més de 4.000 metres han registrat cigonyes i grues volant tan alt que només podrien ser vistes amb prismàtics. Els voltors que tenen una gran envergadura van ser vistos volant a 7.600 metres d’altura i el cadàver d’una àguila va ser trobada a 8.000 metres. És probable que hi hagi almenys 30 espècies que creuin aquests passos elevats de l’Himàlaia durant les seves migracions. Altres registres precisos sobre l’altitud dels vols migratoris són escassos, tot i que les observacions dels altímetres dels avions i de radar són cada vegada més freqüents en la literatura. Per exemple, un ànec coll-verd va ser colpejat per un avió comercial de 6.500 metres d’altura sobre el desert de Nevada, als Estats Units.

Les observacions de radar han revelat que les aus migradores de llarga distància volen a més altura que les migradores de curta distància. Hi ha la hipòtesi que els vents favorables de cua més intensos es troben més amunt, i que l’aire fred redueix al mínim la pèrdua d’aigua per evaporació per regular la temperatura corporal durant el vol. Els estudis de radar també han demostrat que els migrants nocturns volen a altituds diferents en moments diferents durant la nit. Les aus generalment s’enlairen poc després de la posta del sol i ràpidament arriben a l’alçada màxima. Aquest pic es manté fins a prop de la mitjanit, i a continuació, els viatgers descendeixen gradualment fins a la matinada. Per tant, hi ha una variació considerable, però per a les aus més petites l’altitud preferida per migrar sembla estar entre 150 i 300 metres. Algunes aus migratòries nocturnes (probablement les limícoles) volen sobre l’oceà al voltant dels 4.500 metres d’altitud, però poden arribar als 6.000 metres. Les aus migratòries nocturnes també volen lleugerament a més altura que els migrants diürns. Les observacions realitzades en fars i altres punts panoràmics indiquen que certs migrants normalment viatgen a altituds d’uns pocs centenars de metres sobre el mar o la terra. Xivites, escuraflascons i ànecs marins s’han vist volant tan baix que només són visibles quan superen les onades. Observadors apostats en fars de la costa anglesa també han registrat el pas d’aus terrestres que volen per sobre de la superfície de l’aigua i que rarament superen els 60 metres per sobre de les ones.

Oriol Baltà