Amb muntanyes calcàries al sud i silícies al nord, la Cerdanya és un aparador dels processos geològics que actuen al Pirineu des de fa 75 milions d’anys.
Un punt magnífic d’observació de la vall entera, i dels seus contraforts calcaris al Sud i silicis al Nord, és l’esplanada que hi ha a les pistes d’esquí de fons de Lles (refugi del Cap del Rec). S’hi puja des de Martinet, i passant de llarg Lles (encarat dalt d’un mirador) us enfilareu cap a les pistes deixant a la dreta la vall fluvial del Riu de la Llosa. No pugeu amb presses, feu-ho a poc a poc mirant la vall que us queda a la dreta, a l’est. Hi teniu un fantàstic exemple de vall fluvial excavada en els materials del Pirineu axial. És una vall tant potent que, apart de ser un camí natural per passar de la Cerdanya a Andorra (i que forma part del Camí dels Bons Homes) és visible molt fàcilment des de l’espai pels satèl·lits.
Alternativament es pot pujar a Aransa, passar de llarg el poble, l’estació d’esquí i quan sigueu al refugi lliure de Prat Miró, girar a l’esquerra i pujar fins al mirador del Pla de Llet. La vista és millor (estareu a 2140 metres!) però hi ha un bon tros de camí no asfaltat.
Calcari i coves al sud, granit i llacs glacials al nord
Un cop al prat de davant del Refugi podeu observar, al Sud, la mola calcària del Cadí. Al Nord hi teniu el Pirineu axial, podeu veure el cim de la Tossa Plana de Lles (un cim que rasca els 3000 metres). Els materials dels dos llocs són molt diferents: el Cadí és calcari, de lluny es veu molt blanquinós (i quan està nevat encara més, és clar), i és un material que la pluja poc a poc va dissolent. Per això no hi ha cap llac a la vessant sud de la Cerdanya, per que l’aigua s’escola i forma coves (una visita interessant pels més intrèpits són les Coves de la Fou de Bor). Al nord, en canvi, hi trobem roques granítiques i metamòrfiques , i una pila d’estanys d’origen glacial, com el de l’Orri, o els estanys de la Pera, als qual s ‘arriba per camins força transitables i ben senyalitzats, des de Prat del Rec (Estació d’Esquí Nòrdic de Lles)o des del Pradell (Estació d’Esquí Nòrdic d’Aransa). Si ho demaneu al refugi us ajudaran a arribar-hi.
El gel i la neu modelen aquest material de forma abrupte, per això la cara Nord és tant dreta i escarpada, plena de tarteres i paradís d’escaladors. A la nostra esquena, a la vessant Sud del Pirineu axial hi tenim un perfecte exemple de modelat glacial. Una mica dessota del cim hi podem veure com una “mossegada” a la muntanya: un tros sencer amb el límit arrodonit. Es tracta d’un circ glacial de capçalera. Igual que els dels Alps o de l’Himàlaia… i ben a prop de casa nostra!
La Cerdanya es troba en la confluència de dos blocs rígids de l’escorça terrestre: la placa Ibèrica i la placa Europea. A finals de l’era secundària , fa uns 75 milions d’anys, les dues plaques es van anar atansant fins a xocar. Com a resultat de la col·lisió, l’escorça es va plegar i engruixir formant-se el Pirineu. En tot el conjunt del Pirineu es calcula que l’espai es va reduir en més de 100 km, que és la distancia actual entre Manresa i Puigcerdà.
Els fòssils marins de la serra del Cadí
L’oceà que ocupava l’espai entre les dues plaques va desaparèixer però les roques que s’havien format en aquest oceà van anar emergint i elevant-se, i ara les trobem a dalt de tot del Cadí. I si no us ho creieu, pugeu al Cadí: dalt de tot hi trobareu fòssils marins que donen testimoni del seu origen. Per veure la calcària amb alveolines només cal observar amb atenció les pedres que s’han fet servir per fer les cases dels pobles que hi ha a peu de Cadí, com Cava o Estana. Les alveolines són fòssils marins del grup dels foraminífers, uns organismes d’ una sola cèl·lula que segreguen una closca de carbonat de calci. En morir, les closques es dipositaven al fons del mar on s’anaven acumulant. Uns quants milers d’anys després els trobem penjats a més de 2000 metres o bé en forma de còdols a la vora de rius com el mateix Segre.
Part dels materials van lliscar sobre altres, encavalcant-se i constituint els anomenats mantells de corriment, com la serralada del Cadí i la resta de serralades prepirinenques. El procés va durar fins fa uns 23 milions d’anys. Les descomunals forces de compressió originades pel xoc van anar provocant en diferents moments encavalcaments i mantells de corriment, que s’anaven col·locant els uns sobre els altres per tal d’encabir tots els materials acumulats en un espai cada cop més petit. I després del gran xoc, les forces que el provocaren encara van continuar actuant, produint no només una progressiva elevació sinó també grans fractures i enfonsaments.
Aquest és l’origen de la fossa de la Cerdanya i també de la vall del riu Tet, a la Catalunya Nord, que són fragments que es van enfonsar. L’aigua va cobrir durant un temps aquesta fossa, però la contínua arribada de materials arrossegats pels torrents i rius, van acabar per colmatar el llac que ocupava la fossa. Entre Bellver i Pi i prop de Prats i Sansor s’han trobat unes roques plenes de fòssils de fulles i fruits que testimonien aquest ompliment.
Justament al municipi de Prats i Sansor s’hi dona una altra peculiaritat ceretana: en els sediments lacustres s’ha trobat un mineral, l’anapaïta, que es va localitzar per primera vegada a Anapa, a Ucraïna i que es troba a molt pocs llocs al món. Si aneu al Museu d’Història Natural de Londres hi ha un exemplar d’anapaïta procedent de Prats i Sansor!
Diuen que el moviment de les terres ceretanes ha anat continuant fins i tot en èpoques recents. La gent de Coborriu de la Llosa (un llogarret a l’Est de la vall de la Llosa de la qual parlàvem abans) cap a mitjans del segle XIX veien només el capdemunt del campanar de Lles… i en l’espai de només 20 anys van anar veient tot el campanar sencer!
Així doncs, el lloc que ara ocupa la Cerdanya abans era un oceà i després un llac… I sabeu què? A l’època tenebrosa del franquisme volíen fer un embassament que negués tota la Cerdanya entre Bellver i Martinet. Aquest poble hauria quedat just dessota de la presa, que s’havia d’instal·lar a la casa pairal de Sant Martí dels Castells (la casa i el castell que queden damunt del túnel que hi ha a la carretera entre Bellver i Martinet). Sort que no ho van fer !!!! Perquè aquest és un dels trossos més bonics de la Cerdanya.
Gemma Escribà & Josep M Gasol
(També a la Cerdanya, no deixeu de visitar els Esterragalls d’Olopte i el Caos rocós de Targasona!)
La vall de la Llosa és un fantàstic exemple de vall fluvial excavada en els materials del Pirineu axial. És una vall tant potent que, apart de ser un camí natural per passar de la Cerdanya a Andorra (i que forma part del Camí dels Bons Homes) és visible molt fàcilment des de l’espai pels satèl·lits.
El gel i la neu modelen les roques calcàries de forma abrupte, per això la cara Nord del Cadí és tant dreta i escarpada, plena de tarteres i paradís d’escaladors
Al nord de la Cerdanya, la Tossa Plana de Lles ens ofereix un perfecte exemple de modelat glacial. Una mica dessota del cim hi podem veure com una “mossegada” a la muntanya: un tros sencer amb el límit arrodonit. Es tracta d’un circ glacial de capçalera. Igual que els dels Alps o de l’Himàlaia… i ben a prop de casa nostra!
Dalt de tot del Cadí hi ha fòssils marins que donen testimoni del seu origen. Per veure la calcària amb alveolines només cal observar amb atenció les pedres que s’han fet servir per fer les cases dels pobles que hi ha a peu de Cadí, com Cava o Estana. Les alveolines són fòssils marins del grup dels foraminífers, uns organismes d’ una sola cèl·lula que segreguen una closca de carbonat de calci.
La fossa de la Cerdanya s’origina en una gran fractura i enfonsament. L’aigua va cobrir durant un temps aquesta fossa, però la contínua arribada de materials arrossegats pels torrents i rius, van acabar per colmatar el llac que ocupava la fossa. Entre Bellver i Pi i prop de Prats i Sansor s’han trobat unes roques plenes de fòssils de fulles i fruits que testimonien aquest ompliment.
Fantàstic!!!!