La inspiració de les illes Galàpagos i el gran llegat de Darwin.
Una de les primeres expedicions que va abordar l’estudi de la biodiversitat en diferents ecosistemes terrestres va ser l’expedició de Darwin a bord d’un vaixell anomenat Beagle durant la seva travessia de 5 anys, des de 1831 al 1836. Dels 57 mesos que el Beagle va passar a mar, 42 van transcórrer a les aigües de Sud Amèrica. Durant aquest viatge, es va convèncer que les espècies no eren immutables, sinó que canviaven gradualment al llarg del temps.
Fou en arribar a les illes Galàpagos on Darwin va observar que ocells molt semblants d’illes diverses havien desenvolupat unes característiques completament diferents (forma del bec, per exemple), en resposta als seus diferents entorns i alimentació. Les variacions es van acumulant durant les diferents generacions i només aquelles que siguin d’alguna manera avantatjoses seran preservades per l’acció de la selecció natural.
Durant cinc anys, Darwin va estudiar la hidrografia i la geologia dels llocs en els quals recalaven i va recopilar exemplars fòssils i organismes vius que acabarien essent la base de la seva famosa teoria de la selecció natural. El 1859, Darwin va publicar “Sobre l’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural”, potser un dels llibres més influents mai escrits. El primer tiratge va ser únicament de 1250 exemplars, sense il·lustracions i enquadernat amb la clàssica tela verda; es van esgotar el mateix dia que van sortir a la venda. Durant els següents 20 anys va convèncer a tota la comunitat científica que l’evolució era un fet.
Encara que va rebre una forta oposició per part dels teòlegs de l’època, els punts de vista de Darwin sobre la vida han estat des de llavors acceptats per tot el món excepte per alguns pensadors religiosos. Darwin va revolucionar la forma d’entendre la diversitat biològica canviant fins i tot la perspectiva de la humanitat sobre si mateixa.
Després de més de 200 anys encara existeix un enorme forat negre sobre l’estudi de la biodiversitat al nostre planeta.
Darwin no podia ni imaginar-se que gran part de la biodiversitat del planeta es troba als OCEANS
Això és fàcil d’entendre si observem el nostre planeta des de l’espai, ja que els oceans ocupen el 70% de la superfície de la Terra. És important recordar que la vida es va originar als oceans i a més a més els oceans són un element imprescindible per regular el clima. En un sol mil·lilitre d’aigua de mar hi ha un munt d’éssers vius microscòpics, molt diversos, als quals anomenem microorganismes. Són invisibles però essencials per la vida en el mar.
S’estima que en un sol mil·lilitre d’aigua de mar (que és un volum equivalent al que podria caber dins un didal) es troben al voltant d’un milió de bacteris, i si extrapolem aquest nombre a tot l’oceà el nombre que obtenim és desorbitat: 1029 bacteris en tot l’oceà. Aquesta xifra és comparable al nombre d’estels que avui dia coneixem del nostre univers.
La veritat és que els organismes microscòpics que formen el plàncton marí representen el segon pulmó de planeta, ja que absorbeixen la meitat de la nostra producció de CO₂, i generen gran part de l’oxigen que respirem, essent doncs un component essencial de la regulació del clima.
De la mateixa manera que les plantes terrestres són capaces de produir nova matèria vegetal a partir dels nutrients i de l’energia de la llum del sol, al mar, els encarregats d’aquesta funció són, principalment, les algues i alguns bacteris. Per això són tan importants!! D’una banda, es comporten com el pulmó de la Terra, i per una altra, retenen el CO₂ de l’atmosfera, un gas d’efecte hivernacle.
Des dels virus fins a les balenes, els éssers vius s’alimenten els uns dels altres formant una xarxa alimentària o tròfica. Al mar, la vida comença a la superfície, on gràcies a la llum del sol i als nutrients dissolts, les algues microscòpiques (el fitoplàncton) i els bacteris poden créixer. Com un prat d’herba, aquestes algues serveixen d’aliment als herbívors marins (els éssers minúsculs del zooplàncton i els filtradors). I, com a terra ferma, al mar també trobem els carnívors, peixos per exemple, que s’alimenten d’aquests herbívors. Però, què passa quan els éssers vius es moren? Doncs que altres organismes, com els bacteris, transformen aquestes restes en nutrients per a les algues, tancant així el cicle.
L’objectiu principal de TARA és explorar la immensa biodiversitat dels microorganismes marins que formen el plàncton i entendre el seu paper ecològic i la relació amb el seu entorn. Només així podrem assegurar el funcionament i la conservació dels ecosistemes marins i determinar l’efecte del canvi climàtic en ells. Si volem protegir els ecosistemes marins i predir els efectes del canvi climàtic als éssers vius dels nostres oceans, hem d’estudiar el món invisible del plàncton marí.
Fou en arribar a les illes Galàpagos on Darwin va observar que ocells molt semblants d’illes diverses havien desenvolupat unes característiques completament diferents (forma del bec, per exemple), en resposta als seus diferents entorns i alimentació. Les variacions es van acumulant durant les diferents generacions i només aquelles que siguin d’alguna manera avantatjoses seran preservades per l’acció de la selecció natural.
Durant cinc anys, Darwin va estudiar la hidrografia i la geologia dels llocs en els quals recalaven i va recopilar exemplars fòssils i organismes vius que acabarien essent la base de la seva famosa teoria de la selecció natural. El 1859, Darwin va publicar “Sobre l’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural”, potser un dels llibres més influents mai escrits. El primer tiratge va ser únicament de 1250 exemplars, sense il·lustracions i enquadernat amb la clàssica tela verda; es van esgotar el mateix dia que van sortir a la venda. Durant els següents 20 anys va convèncer a tota la comunitat científica que l’evolució era un fet.
Encara que va rebre una forta oposició per part dels teòlegs de l’època, els punts de vista de Darwin sobre la vida han estat des de llavors acceptats per tot el món excepte per alguns pensadors religiosos. Darwin va revolucionar la forma d’entendre la diversitat biològica canviant fins i tot la perspectiva de la humanitat sobre si mateixa.
Després de més de 200 anys encara existeix un enorme forat negre sobre l’estudi de la biodiversitat al nostre planeta.
Darwin no podia ni imaginar-se que gran part de la biodiversitat del planeta es troba als OCEANS
Això és fàcil d’entendre si observem el nostre planeta des de l’espai, ja que els oceans ocupen el 70% de la superfície de la Terra. És important recordar que la vida es va originar als oceans i a més a més els oceans són un element imprescindible per regular el clima. En un sol mil·lilitre d’aigua de mar hi ha un munt d’éssers vius microscòpics, molt diversos, als quals anomenem microorganismes. Són invisibles però essencials per la vida en el mar.
S’estima que en un sol mil·lilitre d’aigua de mar (que és un volum equivalent al que podria caber dins un didal) es troben al voltant d’un milió de bacteris, i si extrapolem aquest nombre a tot l’oceà el nombre que obtenim és desorbitat: 1029 bacteris en tot l’oceà. Aquesta xifra és comparable al nombre d’estels que avui dia coneixem del nostre univers.
La veritat és que els organismes microscòpics que formen el plàncton marí representen el segon pulmó de planeta, ja que absorbeixen la meitat de la nostra producció de CO₂, i generen gran part de l’oxigen que respirem, essent doncs un component essencial de la regulació del clima.
De la mateixa manera que les plantes terrestres són capaces de produir nova matèria vegetal a partir dels nutrients i de l’energia de la llum del sol, al mar, els encarregats d’aquesta funció són, principalment, les algues i alguns bacteris. Per això són tan importants!! D’una banda, es comporten com el pulmó de la Terra, i per una altra, retenen el CO₂ de l’atmosfera, un gas d’efecte hivernacle.
Des dels virus fins a les balenes, els éssers vius s’alimenten els uns dels altres formant una xarxa alimentària o tròfica. Al mar, la vida comença a la superfície, on gràcies a la llum del sol i als nutrients dissolts, les algues microscòpiques (el fitoplàncton) i els bacteris poden créixer. Com un prat d’herba, aquestes algues serveixen d’aliment als herbívors marins (els éssers minúsculs del zooplàncton i els filtradors). I, com a terra ferma, al mar també trobem els carnívors, peixos per exemple, que s’alimenten d’aquests herbívors. Però, què passa quan els éssers vius es moren? Doncs que altres organismes, com els bacteris, transformen aquestes restes en nutrients per a les algues, tancant així el cicle.
L’objectiu principal de TARA és explorar la immensa biodiversitat dels microorganismes marins que formen el plàncton i entendre el seu paper ecològic i la relació amb el seu entorn. Només així podrem assegurar el funcionament i la conservació dels ecosistemes marins i determinar l’efecte del canvi climàtic en ells. Si volem protegir els ecosistemes marins i predir els efectes del canvi climàtic als éssers vius dels nostres oceans, hem d’estudiar el món invisible del plàncton marí.
Equip Investigador
Diari de recerca
Quina foto més maca! La imatge de les algues m’ha agradat molt.