Diari de recerca

DE LISBOA FINS A TÀNGER
Em va fer molta il·lusió sortir en un veler des del port de Lisboa, passant davant de l’estàtua d’homenatge als navegadors cinccentistes qui hi ha a Betlem. Vaig entendre perquè els Portuguesos van tenir tant d’èxit en la navegació amb veles. Vam fer pràcticament tot el recorregut velejant, amb una mar perfecta per la navegació tot al llarg de la costa portuguesa fins al port de Tànger.
Al contrari d’altres embarcacions, al Tara no fa soroll. Llavors els animals no s’escapen i es pot gaudir d’una comunió amb la mar totalment única. A més a més s’està molt a prop de l’aigua, no a 20 metres d’alçada, com en un vaixell de recerca oceanogràfica convencional. El preu que s’ha de pagar per això és que els espais interiors són molt reduïts. És com viure al càmping durant una bona temporada, al final cansa una mica… però val la pena!
Les reserves d’aigua dolça son reduïdes per manca d’espai, per això a vegades ens hem de dutxar amb només un cubell d’aigua. L’aigua per beure també és aigua de mar dessalinitzada, fet que li dóna un lleuger gust salobre.
Però no hi ha res igual al món com un cel ple d’estrelles, un parell de dofins ballant a la proa que, amb els seus moviments fan brillar el plàncton luminescent que, alhora, il·lumina també el mar…

Hugo Sarmento

L’ANTÀRTIDA
Jo vaig embarcar a bord del Tara a Ushuaia, la ciutat més meridional del món, cap del canal de Beagle, darrera etapa abans del passatge del Drake i ja dins l’Antàrtida. Al port, els preparatius del vaixell per la sortida atreien l’atenció dels aficionats a la vela i la curiositat dels passavolants, i no era sense orgull que jo pujava a bord.
Passa sovint que els científics i els mariners embarquen durant vàries setmanes i a vegades diversos mesos. Jo vaig estar embarcat durant un mes a bord del Tara i l’aspecte humà s’ha revelat l’aspecte més important de tots, sobretot en la mar més perillosa per excel·lència. El Tara és un veler on l’espai és reduït, l’ajuda mútua i les relacions humanes condicionen la seguretat i la qualitat de la feina. Les tasques són compartides, el treball del científic i del mariner es barregen molt més que en els altres vaixells de recerca convencionals.
El tros en què jo vaig participar va sortir del sud d’Argentina i de Xile cap a la península Antàrtica. Les destinacions com aquesta es revelen sempre un repte per un veler, fins i tot pel Tara, que ha estat construït per ambients extrems com aquests. El Passatge del Drake, El Cap d’Hornos i les seves tempestes llegendàries, icebergs del mar de Weddell i el rescat dels tripulants de Shackleton ara fa un segle, tots aquests noms i llocs imposen respecte i fan que aquesta experiència científica i humana sigui per mi única i irrepetible.