Biologia | Diari de recerca

16: El seguiment i l'espera

14 març 2011 | Biologia, Diari de recerca

El pacient té febre! Aquesta notícia va ser la primera que vam rebre l’endemà del trasplantament.

D’entrada ens vam espantar, però de seguida ens van tranquil·litzar. Una certa resposta de l’organisme és el mínim que es pot esperar. Si la febre dura gaire ens amoïnarem, però d’entrada ja entra dins el normal si t’han ficat un tub dins els pulmons i t’hi ha posat un líquid amb unes cèl·lules que no eren teves.

Realment la febre no va durar i un parell de dies després el pacient va poder tornar a casa. A partir d’aquell moment hauria de prendre un tractament amb immunosupressors semblant al que prendria si li haguessin fet un trasplantament de pulmó, però amb menys nivells de fàrmacs. També hauria de venir a l’Hospital per anar fent seguiment de com progressava la malaltia.

Ell, i els altres pacients que van venir després estaven en una situació de fibrosi pulmonar que anava progressant. La pregunta era: Seguirà progressant igual? Anirà més lenta? S’aturarà la progressió? Potser empitjorarà?

Per això es fan diferents proves. Algunes són molt senzilles, com ara mirar quina distància caminen durant sis minuts. Sembla molt simple, però és un bon indicador de la capacitat de l’organisme per fer un esforç i s’altera molt si els pulmons no porten tot l’oxigen que haurien de portar.

Altres proves són mesurar la quantitat d’oxigen o de CO₂ en sang, el volum d’aire inspirat, la força que fan els pulmons per inspirar i mesures semblants. També hi ha, és clar les imatges de les radiografies o dels TAC. Tot plegat ens ha de permetre anar veient com evoluciona la malaltia i si amb el trasplantament hem aconseguit modificar el seu curs.

Si fem cas de l’experiència amb els trasplantaments de pulmó podem suposar que un cert percentatge de pacients faran rebuig de les cèl·lules. I també interessa veure si el tractament va igual en pacients amb malaltia molt avançada que amb els que estan en fases inicials.

Però això requereix temps. Com a mínim un any de seguiment per tot el grup de pacients. De manera que ara ens toca tenir paciència i esperar. Fins aquesta primavera no sabrem el resultat de la teràpia.

Tot plegat ha representat més de sis anys de feina. Des d’aquell dia d’octubre del 2004 en què l’Anna va dir “tinc una idea!” hem fet un llarg camí. Hem après moltes coses sobre els pneumòcits i sobre els pulmons, sobre el funcionament de les cèl·lules i el funcionament dels hospitals. Però també sobre la vida i la mort i sobre la malaltia i els malalts.  Un camí llarg i apassionant que aviat arribarà a la fi.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *