Quan es va plantejar la idea del nostre tractament, el primer que vàrem pensar és que això ja ho hauria fet algú.
La majoria de tractaments que s’intenten per la fibrosi pulmonar idiopàtica (FPI) estaven enfocats a aturar els fibroblasts o a facilitar el funcionament del pulmó malgrat la presència de fibroblasts. Els pneumòcits es consideren perduts, de manera que poca cosa s’hi pot fer. Però aquest va ser exactament el nostre plantejament.
Potser sí que els pneumòcits ja no hi són, però potser podríem restituir-los
En lloc de fer un trasplantament de tot el pulmó, podríem trasplantar una certa quantitat de pneumòcits tipus II. Si hi ha sort, aquests es situaran al seu lloc i es convertiran en pneumòcits tipus I. D’aquesta manera els fibroblasts ja no tindran motiu per seguir proliferant. Potser no tornarem el pulmó al seu estat inicial, però almenys podríem aturar la malaltia. Difícil, però valia la pena intentar-ho.
Per plantejar-nos això teníem un avantatge. Un de nosaltres, l’Anna, havia treballat feia anys en sistemes per purificar cèl·lules dels pulmons i cultivar-les en placa. El cultiu de cèl·lules pulmonars és útil per fer estudis de toxicitat de productes. Antigament, els estudis de toxicitat es feien en animals, rates, ratolins, conills, conills porcins…, però cada vegada intentem fer servir el menor nombre d’animals al laboratori i substituir-los sempre que es pugi per estudis in vitro. Si veiem que en un cultiu un producte fa mal a les cèl·lules del pulmó, el producte es considera tòxic i ja no cal començar a fer estudis en animals.
Obtenir i purificar cèl·lules d’un pulmó, però, no és senzill
Penseu que al pulmó hi ha més d’una dotzena de tipus de cèl·lules diferents. A més, cada grup de recerca ho feia d’una manera diferent, de manera que comparar experiments resultava difícil. Per això, als anys 90, la Unió Europea va finançar un estudi en què grups de diferents països van comparar sistemes d’obtenció de cèl·lules de pulmó, van mirar d’optimitzar el protocol i van establir un procediment comú.
Així, els diferents estudis que es facin en qualsevol país de la Unió Europea seran comparables als de la resta. El nostre laboratori hi va participar i l’Anna va fer un parell d’estades a Bèlgica i a Gal·les per aprendre a obtenir diferents tipus de cèl·lules de pulmó de rates de laboratori. I entre aquestes cèl·lules hi havia els pneumòcits tipus II.
Quan es va plantejar la idea, una de les primeres coses que vàrem pensar és que això ja ho hauria fet algú. D’idees en pots tenir moltes, però segurament a algú altre també se li hauran acudit. La manera de saber-ho era mirar les bases bibliogràfiques i analitzar els treballs publicats sobre fibrosi pulmonar.
I el cas és que no hi havia res de publicat
El més semblant era algun estudi fent servir cèl·lules mare, però no havia funcionat perquè aquestes no s’havien transformat en pneumòcits. Valia la pena que ho provéssim, però el primer que havíem de fer era dissenyar un experiment amb cap i peus.
0 Comentaris