Diari de recerca

Per entendre què és la fibrosi pulmonar, primer cal recordar quina és l’estructura dels pulmons. Encara que els detalls semblin complicats, al final els pulmons només són com dues bosses que omplim d’aire en inspirar. L’oxigen d’aquest aire és el que anirà a la sang per ser transportat fins a totes les cèl·lules del nostre cos. Al mateix temps, el CO₂ que generem amb el metabolisme i que cal eliminar fa el viatge invers i passa de la sang als pulmons.

Com podem imaginar, per tal que l’oxigen i el CO₂ facin el salt des de l’interior del pulmó fins a l’interior dels vasos sanguinis o al revés, cal que la paret que els separa sigui molt i molt prima i, a més, que tingui una superfície com més gran millor. Si la paret és massa gruixuda, ni l’oxigen ni el CO₂ podran travessar-la i no arribaran a lloc. I com més gran sigui la superfície, més gasos es poden intercanviar cada vegada que respirem.

Per aconseguir augmentar la superfície, la solució ha estat anar dividint la bossa gran en moltes de petites. Així, la superfície per on s’intercanvien els gasos és molt més gran. Si poguéssim desplegar completament un pulmó, la superfície total seria d’uns 80 metres quadrats. Aquestes bosses, de les que en tenim milions, les anomenem “alvèols” i són les que fan que els pulmons tinguin un aspecte semblant al d’una esponja.

D’altra banda, per aconseguir una paret ben prima, que permeti el pas dels gasos, tenim unes cèl·lules especialitzades que s’anomenen pneumòcits. D’aquests n’hi ha de dues menes, els que cobreixen la paret dels alvèols s’anomenen “pneumòcits tipus I” i presenten una superfície molt allargada i extremadament prima. Fan com un mosaic cel·lular que constitueix la paret de l’alvèol i per on els gasos poden creuar fins als capil·lars sanguinis que hi ha a l’altre costat dels pneumòcits.

Però hi ha un altre tipus de pneumòcits. Els de tipus II (no van mostrar gaire imaginació per batejar-los), que tenen la forma arrodonida més característica de les cèl·lules. Els pneumòcits tipus II tenen dues funcions principals. La primera és actuar com cèl·lules progenitores dels tipus I. És a dir, quan un pneumòcit es mor, un pneumòcit tipus II comença a dividir-se i a modificar-se fins a adquirir les característiques del I. Els pneumòcits tipus I (els allargats) són relativament fràgils i no tenen capacitat per dividir-se, ja que estan massa especialitzats. Per substituir-los hi ha el reservori dels tipus II. L’altra funció que tenen és la de fabricar una substància anomenada “surfactant pulmonar” que és com un oli que s’escampa per la superfície dels pulmons i evita que es col·lapsin.

Als pulmons hi ha més tipus de cèl·lules, però per entendre el que passa durant la fibrosi pulmonar només ens cal fixar-nos en un tercer tipus, que de fet no és específic dels pulmons sinó que n’hi ha a tots els teixits. Unes cèl·lules anomenades fibroblasts, de les que normalment n’hi ha molt poques, però que quan hi ha una lesió comencen a créixer i multiplicar-se alhora que fabriquen proteïnes per fer un entramat d’allò més resistent. I és que la feina dels fibroblasts és fer reparacions d’urgència. Si alguna vegada uns heu fet una ferida i us ha quedat una cicatriu, aquell teixit poc sensible, però molt resistent de la cicatriu és el que fan els fibroblasts i l’entramat de proteïnes que fabriquen.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa