Diari de recerca

Com veiem el món després? Els que ja som veterans en aquest temes, sabem que a la gran majoria el viatge els hi canvia la percepció que tenien del món.

Abans del viatge, tots tenim una aparent sensació d’estabilitat del món on vivim

La percepció que tots en tenim és molt estàtica i els canvis que podem observar són de petita escala i en certa manera cíclics. A part de petits canvis estacionals el món sembla sempre igual, inamovible.

Al tornar del viatge, res sembla igual i sabem que res és estàtic

Sinó que tot és producte d’un llarg procés on el canvi permanent és la norma, un fet contrari del que els nostres sentits ens diuen. Canvis geològics en la distribució dels continents, canvis orbitals en l’eix de la terra que determinen grans canvis climàtics, organismes en constant evolució, conduïda per aquests canvis climàtics i ambientals.

Sense anar més lluny, nosaltres mateixos, els humans, som fills de diverses i dramàtiques crisis

Algunes de les quals hem pogut observar durant el nostre viatge. Els humans som mamífers i com a tal vàrem aparèixer fruit de la gran crisi fini-mesozoica, que va comportar l’extinció dels dinosaures i una part important dels organismes més corrents a l’època.

Som també fills de la gran crisi climàtica de mitjans del Miocè

Quan un refredament va iniciar la reducció dels boscos tropicals sobre el planeta, fet que va permetre l’aparició de la nostra família, els homínids.

L’aparent estabilitat del món que ens envolta és simplement un miratge

Conseqüència que la vida de l’observador més perspicaç del planeta, l’home, és massa curta i no permet observar fenòmens que van a ritmes temporals més lents. Ni tan sols la perspectiva històrica de l’home permet veure-hi gaire més.

Les observacions realitzades pels paleontòlegs durant els seus viatges pel temps, juntament amb els altres aventurers intrèpids, com geòlegs, biòlegs, o altres científics, seduïts per la descoberta i intentar entendre el món on viuen, permeten conèixer l’existència de fenòmens no fàcilment perceptibles per l’individu, però si per la poderosa maquinària de la ciència.

El coneixement científic té, doncs, un valor incalculable per l’home

Justament, la suma d’aquestes experiències individuals d’observació, entrellaçades al llarg del temps, formen el gran corpus del coneixement humà, un fet col·lectiu que anomenem coneixement científic i que té propietats d’un valor incalculable per l’home.

No em refereixo només al poder d’innovació i transferència al sector productiu de la societat, amb les importants implicacions econòmiques que té. Quan vàrem començar el viatge, vàrem comentar que a més d’interpretar el passat, la paleontologia permet preguntar-nos sobre el futur. Em refereixo a la rellevant capacitat del coneixement per fer prediccions.

La capacitat de la ciència de fer prediccions és formidable

I si no, pensem simplement amb el cas, que hem pogut visitar durant el nostre viatge, de l’evolució en condicions d’insularitat del Myotragus de Mallorca. Aquest cas, i d’altres d’evolució sota condicions d’insularitat, clarament mostren que, davant de recursos tròfics limitats, la dinàmica de les poblacions d’aquestes espècies és sempre la mateixa: quan hi ha recursos la població creix sense control, ja que a les illes no hi ha depredadors, fins que s’arriba a un punt on els recursos que queden no son abastament per mantenir una població tan gran. Resultat: mortalitat en massa i supervivència d’uns pocs, els que estaven preparats per a viure amb pocs recursos.

El planeta no deixa de ser una gran illa, i, per tant, els recursos disponibles són limitats

La població humana va creixent des del 1400 després de crist, amb el final de la pesta negre. Els 7 bilions d’humans d’avui dia, seran 11 bilions el 2050, i no pararem de créixer. Els models d’evolució en poblacions amb poques limitacions (cas dels humans) porten a preveure un final dramàtic a aquesta situació.

I no ens enganyéssim, no hem arribat encara a la situació crítica

Però, com hem vist, el món canvia i és només qüestió de temps. A més d’altres reptes, com el canvi climàtic, la destrucció de l’entorn natural, l’home té davant el repte del control de la població. Malauradament, limitar la població està en flagrant contradicció amb els models de creixement econòmic del primer món, basats en el consum i la permanent necessitat de creixement per evitar la recessió.

Ben aviat serà ineludible entrar en un nou model de creixement de la població

Un nou model econòmic sostenible. I aquests models hauran de tenir en compte el que paleontòlegs, biòlegs i altres científics han après al llarg dels seus viatges en el temps sobre com funciona el món natural en el qual estem immersos i a les lleis del qual estem sotmesos.

Si no, la mateixa dinàmica de la natura imposarà les seves normes i els humans no hi podrem fer res.

Malauradament, l’evolució ha anat en contra que puguem trobar una solució simple a aquest dilema: els humans estem evolutivament dissenyats per ser individualistes (com a molt tribals) quan de sobreviure es tracta. Una altra observació inquietant realitzada pels paleontòlegs en els seus viatges pel temps, que no fa més que complicar el problema.

Salvador Moyà