Diari de recerca | Totes les àrees | Turisme científic

 
Com a naturalista i amant de la ciència, m’agrada seguir les petjades de Darwin i el darwinisme no només per les illes Galápagos, o la Patagònia, sinó també per Anglaterra. No oblidem que va ser a partir del seu retorn al Regne Unit, després del viatge en el HMS Beagle, que Charles R. Darwin començà a escriure, en les seves famoses llibretes vermelles, les primeres anotacions del que molts anys més tard es va traduir en la publicació de L’Origen de les Espècies.
Precisament, arran de la publicació de L’Origen de les Espècies, l’any 1859, va tenir lloc un dels moments més emocionants i llegendaris de la història de la ciència: el Debat d’Oxford. Detractors de la teoria de l’evolució, encapçalats pel bisbe Samuel Wilberforce (degudament alliçonat pel Moriarty de Darwin, el genial anatomista Richard Owen), i defensors del darwinisme, es van reunir l’any 1860 (avui és el 150 aniversari) per debatre les idees revolucionàries de l’eminent naturalista anglès. D’allà va sorgir la famosa i mitificada expressió “venim del mico” quan el bulldog de Darwin, el brillant Thomas Henry Huxley, va ridiculitzar a Samuel Wilberforce.
El bisbe s’havia dirigit a l’amic fidel de Darwin tot dient “Sr. Huxley, prefereix descendir d’un simi per part d’avi o àvia?”. El jove científic va respondre que preferia descendir d’un simi abans que d’un home intel·ligent que només sabia introduir el ridícul en una discussió científica seria. L’any 1871 Darwin publicaria finalment L’Origen de l’Ésser Humà on deixà clar que descendim de formes simiesques africanes.
I on es va celebrar aquest famós debat? Doncs a l’actual Museu d’Història Natural d’Oxford. Si el visitant, especialista o profà, vol sentir l’essència de la Història Natural noucentista i actual només té que endinsar-se a la gran sala d’un dels museus arquitectònicament més bells del món junt amb el Museu d’Història Natural de Londres i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Entre la seva museografia descobrirà el romanticisme de les antigues vitrines de gabinet de les curiositats però farcides d’un discurs precís i actualitzat.
Esquelets de dinosaures i de grans mamífers romanen en el bell mig del passadissos tot donant-nos la benvinguda i un bon grapat d’escultures, entre elles la d’un pensatiu Darwin al costat d’en Isaac Newton i la seva poma, ens recorden la devoció per les divinitats de la ciència. En el segon pis, una mena de claustre d’arcades (on els pilars són fets amb les diferents roques i minerals de la regió: una original exposició geològica) ens permet gaudir d’una extraordinària visió panoràmica de tot el recinte.
Des d’allà veurem l’entrada al Pitt’s Museum, una interessant col·lecció etnogràfica adjacent a la col·lecció de cranis d’homínids del Museu d’Història Natural que ens recorda que l’ésser humà és simplement un element més de la natura. Però en el segon pis també trobarem la sala, antiga biblioteca, on es va celebrar el Debat d’Oxford; la placa commemorativa em recorda com vaig descobrir aquest museu tot cercant el lloc exacte on Huxley i Wilberforce s’havien creuat les mirades.
I, per últim, no ens oblidem del Dodo. La mascota del museu i símbol de la lluita per la conservació de la biodiversitat. Aquest curiós ocell extint va inspirar a Lewis Carroll, junt amb molts altres elements del Museu d’Història Natural d’Oxford, en la seva obra Alícia en el país de les meravelles. Les mateixes meravelles que trobareu vosaltres en creuar el llindar d’aquesta magnífica institució per a molts desconeguda.
Jordi Serrallonga