Arts i Humanitats | Diari de recerca | Turisme científic

Zangskar és el germà petit del gran regne del Ladakh i tots dos estan actualment sota sobirania índia, fet que els ha permès gaudir d’un gran ventall de llibertats polítiques i religioses i que ha contribuït al manteniment de la llengua i cultura tibetanes de la regió. Tot plegat no ha estat un camí fàcil, ja que aquestes dues regions tibetanes van ser incorporades l’any 1947 a l’estat indi de Jammu i Caixmir. Malgrat l’elevat grau de violència que ha fustigat la veïna vall de Caixmir, Ladakh i Zangskar han restat al marge de les hostilitats entre hindús i musulmans, entre caixmiris i forans, entre pakistanesos i indis.

Perdre’s per espais de pau i harmonia!

Ladakh i Zangskar, emblemes del budisme tibetà a l’Índia, continuen sent un espai de pau que fa honor a l’esperit budista que omple la seva gent i el seu incomparable entorn natural. Després de molts anys de lluita, Ladakh va aconseguir un cert marge d’autonomia amb la creació del Ladakh Autonomous Hill Development Council, una mena d’autogovern limitat a afers molt locals. En termes pràctics, el Consell es va acabar dividint en dos, un amb capital a Leh i l’altre a Kargil, ja que la població que s’estén al voltant d’aquesta darrera ciutat són musulmans xiïtes (encara que segueixen parlant un dialecte tibetà molt arcaic). La regió de Zangskar va quedar sota jurisdicció de Kargil per diversos interessos polítics externs a la població de la regió. Tot i així, la regió és segura i hi regna una atmosfera envejable a molts indrets de l’Índia.

Padum (3.580 m) és la petita capital de Zangskar, una regió que queda aïllada set o vuit mesos l’any de la resta del món a causa dels rigors del fred, la neu i el gel. Padum i el seu espectacular monestir budista ja són per si mateixos un bon argument per visitar la regió, amb aquella perfecta harmonia que tot ho impregna entre natura i cultura que els tibetans han defensat tan bé al llarg de la seva difícil existència. A l’estiu fa bon temps i és del tot possible dur a terme la visita que us proposem: el monestir de Phugtal. És un viatge en l’espai i el temps. Entrareu en la màquina del temps que us permetrà tornar enrere. La raó l’hem de cercar en la impossibilitat d’accedir-hi en vehicle. Calen quasi dues jornades per cobrir els aproximadament 35 km al llarg d’un estret sender que corre paral·lel al riu Tsarap i només és recomanable fer-ho pel vessant oest. També és possible per l’est, però és massa arriscat, us ho asseguro per pròpia experiència. No us equivoqueu. Resseguireu petites viles envoltades de conreus d’ordi que neixen a la vora de les aigües cristal·lines que baixen des dels cims de més de sis mil metres que teniu al voltant. Podreu tastar les formes de vida rurals de la societat tradicional tibetana, on per exemple hi imperava la poliàndria fins no fa molts anys.

Un monestir penjat d’un congost

El monestir de Phugtal penja literalment del congost més escarpat de la vall. La tradicional arquitectura blanca, que es remunta segons alguns al segle XII i segons d’altres al XV, s’adapta en perfecta simbiosi amb la roca nua i des de la llunyania petits puntets vermellosos indiquen la presència del seu centenar de monjos budistes. Un cel blau radiant tacat per núvols lenticulars guarneix aquest escenari de la civilització dels Himàlaies. Els monjos van abillats amb el seu inconfusible barret, la forma del qual els identifica com a zangskaris, i el color groc els delata com a membres de l’orde budista de la virtut o “gueluk” (el mateix del Dalai-lama). Aquí no hi ha ni aigua corrent, ni per descomptat electricitat. La vida transcorre com ho podia fer fa cinc-cents anys. La gran cova que presideix el monestir allotja la sala de l’assemblea o “dukang”, una petita “clínica” de medicina tradicional tibetana atén els pacients del monestir i de les viles del voltant, les cuines treballen sense repòs a l’hora dels àpats i petites ermites s’estenen pels murs rocallosos. Algunes d’aquestes ermites alberguen antics exemplars del cànon budista tibetà.

Per acabar, no deixa de sorprendre la silueta del gegantesc ginebre, sagrat a la cultura tibetana, que s’aixeca des de fa segles al capdamunt de la cova tot desafiant les temperatures de menys de 40 graus sota zero que l’envolten a l’hivern. És el símbol del monestir i d’una forma de vida que segurament ja no tingui molt de futur. El govern indi construeix una carretera que des de Padum arribarà molt a prop de Phugtal ben aviat.