Diari de recerca

Com els antics mariners, els ocells aconsegueixen orientar-se gràcies a les estrelles i al camp magnètic terrestre. Per fer-ho, disposen de dues eines indispensables: una brúixola i un rellotge interns. Amb aquests elements en tenen prou per saber on són en qualsevol moment, estiguin on estiguin.

Joves, però ben preparats

Saber orientar-se no ho resol tot. També cal saber a on cal anar exactament. En el cas dels joves que estan a punt de realitzar el seu primer viatge migratori sense el guiatge dels seus pares –un fet habitual en la majoria dels ocells petits–, la qüestió no pot ser més crítica.

La resposta, però, està en el cap i els gens dels mateixos ocells: en el seu programa migratori innat. Quan neixen, els ocells ja disposen d’un programa predefinit que els indica quan, cap on, i durant quant de temps hauran de volar per arribar al seu destí final: les àrees d’hivernada. Només els cal la brúixola i el rellotge intern per ajustar el sistema de navegació.

La capacitat d’orientació, juntament amb el programa migratori innat i altres elements com són l’experiència de l’ocell (poden elaborar una mena de mapa intern on marquen els indrets on han estat), les característiques del paisatge i, fins i tot, l’olor, fan pràcticament impossible que un ocell es perdi.

Ep! Que m’he passat de llarg!

A l’estació d’anellament de l’illa de l’Aire (Menorca) hem assistit a alguns episodis de reorientació ben sorprenents. Menorca és la més septentrional de les illes Balears i, per tant, al llarg de tots aquests anys de funcionament del projecte Piccole Isole hem estat esperant recuperar algun ocell capturat pocs dies abans en alguna de les estacions situades més al sud (com Cabrera, Dragonera, Conillera…). Però després de 15 anys encara estem esperant… Curiosament, el que sí que ha succeït és el cas contrari: ocells capturats a l’illa de l’Aire i que pocs dies després s’han recuperat a Cabrera o Mallorca… quan se suposa que els ocells estan migrant cap al nord! Com s’entén això?

Aparentment, l’explicació rau en el fet que els ocells que ja han parat a descansar en una illa de més al sud no tenen grans motius per aturar-se poc després en una altra illa situada pocs quilòmetres més al nord, ja que els és molt més útil, un cop ja s’ha aturat a descansar, acabar de travessar el Mediterrani i arribar al continent europeu. Ara bé, la cosa canvia si l’ocell que capturem més al nord ha arribat allà desviat pel mal temps, quan, de fet, el seu destí final potser era una de les illes de més al sud. En aquest cas, l’ocell no té més remei que reorientar-se i girar cua. I aquest sembla que podria haver estat el cas de dos tallarols de garriga anellats a l’illa de l’Aire i recapturats pocs dies més tard 135 km més cap al sud-oest, a Cabrera (lloc on cria l’espècie).

Gabriel Gargallo i Raül Escandell