Aquests dies de finals de març és quan es produeix l’anomenat cainisme entre els pollets
Des d’aleshores, i fins avui, hem pogut monitoritzar un total de 16 nius de trencalòs amb càmeres., I n’hem après moltes coses. Per exemple, que algunes postes (25%) són únicament d’un ou. La majoria de les vegades, però, n’hi ha dos, i la femella els pon amb una diferència d’uns 6 dies (per terme mig). Per tant, el germà gran també neix aproximadament uns 6 dies abans que el germà petit. Sembla poca cosa però de fet és molt important. Quan els pollets són petits uns quants dies de diferència es noten molt. El que ha nascut primer és considerablement més gran, més fort i més agressiu que el segon.
A les observacions que hem fet es veu com el poll més gran es queda amb la major part del menjar i a més ataca el seu germà insistentment. Aquest darrer acaba morint al cap de pocs dies de vida. De fet, als Pirineus no hem vist cap niu on arribin a volar dos polls, i això que s’han monitoritzat amb l’ajut de telescopis i videocàmeres, centenars de nius!
Hipòtesi de “l’ou assegurança”
Però quin significat ecològic té aquest comportament? Per què es ponen dos ous si el segon poll està destinat a morir? Els investigadors pensem que el segon ou és una mena “d’assegurança” per si de cas el primer ou no és viable.
Les postes dobles funcionen segons la següent lògica: si el primer poll fracassa hi ha un segon preparat per tirar endavant immediatament. Però… i si el primer poll prospera? Aleshores, el fet que aquest elimini al germà petit pot ser una garantia que tot el menjar disponible es concentra en un sol individu, i això augmenta les possibilitats que almenys un sobrevisqui. Aquesta hipòtesi de “l’ou assegurança” ve reforçada pel fet que la majoria de fracassos en la reproducció del trencalòs es produeixen en el moment de l’eclosió de l’ou. Per això és tan important tenir-ne un altre a la reserva.
Nota: Aquest text està basat en l’article “Hatching asynchrony, sibling aggression and
cannibalism in the Bearded Vulture Gypaetus barbatus“, d’Antoni Margalida, Joan Bertran, Jennifer Boudet i Rafael Heredia, publicat a IBIS (2004).
0 Comentaris