Es creu que Barcino va arribar a tenir…76 torres de defensa! Les muralles urbanes (en plural, perquè es tracta de dos recintes adossats) són un dels monuments més emblemàtics de Barcelona, i constitueixen l’obra de més envergadura que els habitants de Barcino ens van deixar en herència.
A grans trets, just per contextualitzar una mica, sapigueu que Barcino va ser dotada d’un recinte fortificat des de la seva fundació, a la fi del segle I aC, molt probablement sota l’auspici d’un magistrat local, Gaius Coelius. Aquesta primera muralla, formada per dos paraments de petits carreus (segons una tècnica anomenada opus vittatum) i un farciment d’argamassa entre ells, delimitava el perímetre urbà amb una planta en forma d’octàgon irregular, que s’adaptava perfectament al petit relleu sobre el qual la ciutat mateixa va ser bastida, que més tard serà conegut amb el nom de mons Taber.
Probablement en l’últim terç del segle III dC, la muralla va ser reforçada, afegint-li un parament exterior de grans carreus (en aquest cas, la tècnica es diu opus quadratum), tots reutilitzats d’estructures anteriors, i omplint l’espai entre aquest parament i la muralla antiga amb una sòlida barreja d’argamassa i material constructiu. A més, al recinte es va afegir un impressionant nombre de torres, possiblement 76, amb dos pisos en opus vittatum – tres en el cas de les torres de flanqueig de les portes d’accés a la ciutat – per sobre del massís d’opus quadratum.
Una torre baix imperial, amb edificacions posteriors superposades. Primer es van aixecar dos paraments de petits carreus (segons una tècnica anomenada opus vittatum) i un farciment d’argamassa entre ells. Uns tres segles més tard la muralla va ser reforçada, afegint-li un parament exterior de grans carreus (en aquest cas, la tècnica es diu opus quadratum).
Això, s’ha dit, a grans trets. Hi ha moltíssims detalls interessant lligats a les muralles (desaigües, fossats, pas de ronda, cos de guàrdia, merlets…) però ja n’hi ha prou per avui. Ja hi haurà temps per aprofundir…
Per identificar-les, les torres es numeren en sentit horari partint de la plaça de la Catedral. Nosaltres estem treballant en l’espai exterior a la muralla, en el sector comprés entre les torres 27 i 28.
Això sí… al llarg dels segles, la muralla ha estat reparada, ampliada, enderrocada, tallada, habitada, aprofitada, perforada… Treballar a fons en ella implica dur a terme una anomenada “excavació urbana” que és, recordem-ho, la variant més intensa de l’excavació arqueològica. La freqüència i la concentració de les accions antròpiques en un espai reduit, com aquell del centre històric d’una ciutat, dificulten la reconstrucció de les fases d’ocupació, ja que cada actuació feta pels seus habitants en el subsòl, des d’un simple forat per fixar un pal a una rasa per fonamentar un edifici, va esborrar una part de les traces de la situació anterior.
Per unir els indicis i interpretar-los correctament – perquè una ciutat ens parli del seu passat no obstant les denses ferides acumulades al llarg dels mil·lennis – es necessita, a part d’una rigorosa metodologia de la qual us parlarem en un futur pròxim, més elasticitat mental i més paciència que aquelles requerides en una excavació – per fer un exemple – en una incontaminada campanya anglesa.
Això vol dir més esforç però també, perquè no, més divertiment. Personalment, prefereixo una excavació urbana a una excavació en un medi rural. A més, us faré una confiança: a banda de la motivació científica, l’última vegada que vaig fer una excavació bucòlica, tants ocellets i papallones m’estaven posant nerviós… no sé per què, però si no sento un fons de soroll d’un compressor constantment engegat, d’un martell pneumàtic, d’una màquina retroexcavadora, dels crits d’un arquitecte emprenyat, no aconsegueixo concentrar-me en la meva feina…
Alessandro Ravotto
Probablement en l’últim terç del segle III dC, la muralla va ser reforçada, afegint-li un parament exterior de grans carreus (en aquest cas, la tècnica es diu opus quadratum), tots reutilitzats d’estructures anteriors, i omplint l’espai entre aquest parament i la muralla antiga amb una sòlida barreja d’argamassa i material constructiu. A més, al recinte es va afegir un impressionant nombre de torres, possiblement 76, amb dos pisos en opus vittatum – tres en el cas de les torres de flanqueig de les portes d’accés a la ciutat – per sobre del massís d’opus quadratum.
Una torre baix imperial, amb edificacions posteriors superposades. Primer es van aixecar dos paraments de petits carreus (segons una tècnica anomenada opus vittatum) i un farciment d’argamassa entre ells. Uns tres segles més tard la muralla va ser reforçada, afegint-li un parament exterior de grans carreus (en aquest cas, la tècnica es diu opus quadratum).
Això, s’ha dit, a grans trets. Hi ha moltíssims detalls interessant lligats a les muralles (desaigües, fossats, pas de ronda, cos de guàrdia, merlets…) però ja n’hi ha prou per avui. Ja hi haurà temps per aprofundir…
Per identificar-les, les torres es numeren en sentit horari partint de la plaça de la Catedral. Nosaltres estem treballant en l’espai exterior a la muralla, en el sector comprés entre les torres 27 i 28.
Això sí… al llarg dels segles, la muralla ha estat reparada, ampliada, enderrocada, tallada, habitada, aprofitada, perforada… Treballar a fons en ella implica dur a terme una anomenada “excavació urbana” que és, recordem-ho, la variant més intensa de l’excavació arqueològica. La freqüència i la concentració de les accions antròpiques en un espai reduit, com aquell del centre històric d’una ciutat, dificulten la reconstrucció de les fases d’ocupació, ja que cada actuació feta pels seus habitants en el subsòl, des d’un simple forat per fixar un pal a una rasa per fonamentar un edifici, va esborrar una part de les traces de la situació anterior.
Per unir els indicis i interpretar-los correctament – perquè una ciutat ens parli del seu passat no obstant les denses ferides acumulades al llarg dels mil·lennis – es necessita, a part d’una rigorosa metodologia de la qual us parlarem en un futur pròxim, més elasticitat mental i més paciència que aquelles requerides en una excavació – per fer un exemple – en una incontaminada campanya anglesa.
Això vol dir més esforç però també, perquè no, més divertiment. Personalment, prefereixo una excavació urbana a una excavació en un medi rural. A més, us faré una confiança: a banda de la motivació científica, l’última vegada que vaig fer una excavació bucòlica, tants ocellets i papallones m’estaven posant nerviós… no sé per què, però si no sento un fons de soroll d’un compressor constantment engegat, d’un martell pneumàtic, d’una màquina retroexcavadora, dels crits d’un arquitecte emprenyat, no aconsegueixo concentrar-me en la meva feina…
Alessandro Ravotto
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris