No podrem arribar a Larsen, el nostre objectiu. Ara ja és oficial. Després d’un dia d’avançar molt lentament, amb un alt cost de temps i combustible, s’ha decidit no trencar més gel i abandonar definitivament la idea de treballar a aquesta regió.
Envoltats per un paisatge espectacular vèiem com el Polarstern trencava gel i avançava, però també com el temps passava i la possibilitat de completar una bona estratègia de mostreig a l’Estret de Bransfield es posava en perill.
Vam donar mitja volta en direcció al punt on havíem trobat una estructura molt succinta que fa uns dies va fer posar en alerta els oficials del pont. Volíem aprofitar l’oportunitat per fer-ne un estudi detallat. En el camí de tornada creuem l’equador de la campanya, que se celebra a bord amb una barbacoa coneguda com Bergfest, la Festa de la Muntanya, perquè, metafòricament, hem arribat al cim de la muntanya i a partir d’ara comença el recompte per tornar, és a dir, emprendre el camí costa avall. Va ser una festa molt alegre en la qual cadascú es cuinava el seu sopar en unes graelles habilitades a la coberta de treball d’estribord. Per rostir teníem peix, gambes, filets, costelles, salsitxes, estruç, pollastre i kudu. Tot acompanyat d’amanides, salses, pa i gelats de postres. Per beure hi havia una barra atesa per torns pels científics en la qual havia cervesa, vi, aigua i refrescs. Va ser un bon moment per conviure amb la tripulació.
Vista enfront de l’extrem Est de la Sonda Antàrtica des de la coberta de proa del Polarstern
En arribar a la següent estació, l’equip de batimetria va fer un mapa precís de la zona amb la seva sonda acústica multi-fes i van descobrir que l’estructura és un volcà submarí, la part superior del qual està a només 15 metres de profunditat, molt erosionada i plana per l’acció conjunta de les onades i el pas dels blocs de gel. Es va fer un transecte amb l’OFOS que ens va mostrar la diversitat i abundància de la fauna que habita la cara nord del volcà al llarg d’un gradient de profunditat des dels 20 fins als 450 m! A la zona succinta, fins a uns 50 m de profunditat, observem principalment macroalgues, roques i un fons molt pobre en organismes macrobentónics. Aquí, enmig del Mar de Weddell, la disponibilitat de llum solar sobre el cim del volcà submarí permet el desenvolupament de macroalgues que només es troben en zones costaneres someres. Conforme baixava l’OFOS la fauna bentònica creixia en abundància i en nombre d’espècies però en arribar a la base del volcà vam veure que el sòl marí estava cobert per centenars de ofiüres!
Un isòpode gegant, col·lectat al fons antàrtic amb una xarxa Agassiz. Els isòpodes són crustacis, i algunes espècies marines arriben a assolir mides formidables
Vam voler estudiar la cara Sud però estava completament coberta de gel i icebergs que havia portat el vent del Sud i que s’acumulaven en aquest flanc. Era com si el gel ens perseguís recordant que encara ens podia atrapar. També vam haver cancel·lar el pla que teníem d’anar al Sud de l’Illa Ross, on no hi ha dades de fauna i sediment. Amb aquesta estació completaríem un gradient latitudinal de mostreig al llarg de la trajectòria de circulació de l’aigua profunda del Mar de Weddell en el seu camí a l’Estret de Bransfield.
Capvespre a l’extrem Est de la Sonda Antàrtica
Seguim camí al Golf de l’Erebus i el Terror per fer l’última estació al Mar de Weddell, al Sud de l’Illa Dundee, gairebé a l’extrem Est de la Sonda Antàrtica. Davant nostre hi ha el mar obert, però unes milles més endavant una densa cobertura de gel ens esperava. Ens havíem anat a dormir d’hora perquè el primer mostreig amb la xarxa Agassiz estava planejat a les 06.00. Però en despertar vam veure que el vaixell avançava lentament en un mar blanc i marró. El gel de nou… i l’estació cancel·lada una altra vegada. El nou objectiu és sortir del gel, entrar a l’Estret Antàrtic i arribar a l’Estret de Bransfield com més aviat millor!
Al vespre podem veure-li l’entrada a l’Estret Antàrtic a l’horitzó. El gel, de nou, ens va regalar com a comiat, un paisatge espectacular, tenyit de taronja i porpra, sota la lluna gairebé plena i els últims raigs de sol. De nou va haver una reunió espontània de càmeres i tripulants en la coberta sobre el pont del Polarstern per acomiadar-nos del sol i del gel, que ara si, quedaria enrere i saludar amb alegria a la Lluna i els dies de treball intens que ens esperen a l’Estret de Bransfield.
Enrique Isla
Separació de mostres al laboratori humit del vaixell Polarstern
Vam donar mitja volta en direcció al punt on havíem trobat una estructura molt succinta que fa uns dies va fer posar en alerta els oficials del pont. Volíem aprofitar l’oportunitat per fer-ne un estudi detallat. En el camí de tornada creuem l’equador de la campanya, que se celebra a bord amb una barbacoa coneguda com Bergfest, la Festa de la Muntanya, perquè, metafòricament, hem arribat al cim de la muntanya i a partir d’ara comença el recompte per tornar, és a dir, emprendre el camí costa avall. Va ser una festa molt alegre en la qual cadascú es cuinava el seu sopar en unes graelles habilitades a la coberta de treball d’estribord. Per rostir teníem peix, gambes, filets, costelles, salsitxes, estruç, pollastre i kudu. Tot acompanyat d’amanides, salses, pa i gelats de postres. Per beure hi havia una barra atesa per torns pels científics en la qual havia cervesa, vi, aigua i refrescs. Va ser un bon moment per conviure amb la tripulació.
Vista enfront de l’extrem Est de la Sonda Antàrtica des de la coberta de proa del Polarstern
En arribar a la següent estació, l’equip de batimetria va fer un mapa precís de la zona amb la seva sonda acústica multi-fes i van descobrir que l’estructura és un volcà submarí, la part superior del qual està a només 15 metres de profunditat, molt erosionada i plana per l’acció conjunta de les onades i el pas dels blocs de gel. Es va fer un transecte amb l’OFOS que ens va mostrar la diversitat i abundància de la fauna que habita la cara nord del volcà al llarg d’un gradient de profunditat des dels 20 fins als 450 m! A la zona succinta, fins a uns 50 m de profunditat, observem principalment macroalgues, roques i un fons molt pobre en organismes macrobentónics. Aquí, enmig del Mar de Weddell, la disponibilitat de llum solar sobre el cim del volcà submarí permet el desenvolupament de macroalgues que només es troben en zones costaneres someres. Conforme baixava l’OFOS la fauna bentònica creixia en abundància i en nombre d’espècies però en arribar a la base del volcà vam veure que el sòl marí estava cobert per centenars de ofiüres!
Un isòpode gegant, col·lectat al fons antàrtic amb una xarxa Agassiz. Els isòpodes són crustacis, i algunes espècies marines arriben a assolir mides formidables
Vam voler estudiar la cara Sud però estava completament coberta de gel i icebergs que havia portat el vent del Sud i que s’acumulaven en aquest flanc. Era com si el gel ens perseguís recordant que encara ens podia atrapar. També vam haver cancel·lar el pla que teníem d’anar al Sud de l’Illa Ross, on no hi ha dades de fauna i sediment. Amb aquesta estació completaríem un gradient latitudinal de mostreig al llarg de la trajectòria de circulació de l’aigua profunda del Mar de Weddell en el seu camí a l’Estret de Bransfield.
Capvespre a l’extrem Est de la Sonda Antàrtica
Seguim camí al Golf de l’Erebus i el Terror per fer l’última estació al Mar de Weddell, al Sud de l’Illa Dundee, gairebé a l’extrem Est de la Sonda Antàrtica. Davant nostre hi ha el mar obert, però unes milles més endavant una densa cobertura de gel ens esperava. Ens havíem anat a dormir d’hora perquè el primer mostreig amb la xarxa Agassiz estava planejat a les 06.00. Però en despertar vam veure que el vaixell avançava lentament en un mar blanc i marró. El gel de nou… i l’estació cancel·lada una altra vegada. El nou objectiu és sortir del gel, entrar a l’Estret Antàrtic i arribar a l’Estret de Bransfield com més aviat millor!
Al vespre podem veure-li l’entrada a l’Estret Antàrtic a l’horitzó. El gel, de nou, ens va regalar com a comiat, un paisatge espectacular, tenyit de taronja i porpra, sota la lluna gairebé plena i els últims raigs de sol. De nou va haver una reunió espontània de càmeres i tripulants en la coberta sobre el pont del Polarstern per acomiadar-nos del sol i del gel, que ara si, quedaria enrere i saludar amb alegria a la Lluna i els dies de treball intens que ens esperen a l’Estret de Bransfield.
Enrique Isla
Separació de mostres al laboratori humit del vaixell Polarstern
Un increïble paisatge d’ofiures gegants (estrelles de mar) cobrint gairebé del tot el sòl marí a la base del volcà antàrtic submergit.
Els isòpodes són crustacis. Hi ha espècies terrestres, com el conegut porquet de Sant Antoni. També es coneixen unes 5.000 espècies marines, algunes de les quals arriben a assolir mides formidables. Algunes espècies del gènere Bathynomus poden arribar a assolir més de 70 centímtres de llargada, i el seu pes excedir el quilo i mig.
Diverses espècies d’ofiures col·lectadas amb una xarxa Agassiz.
Selecció de mostres al laboratori humit.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris