L’Homo habilis i l’Australopithecus boisei van ser descrits per primer cop a Oldupai, un indret clau per a la recerca sobre l’origen dels homínids.
El meu periple científic per Tanzània m’ha dut, com no podia ser d’una altra manera, fins a la Gorja d’Oldupai.
Recordo quan a la dècada dels 90 vaig posar els meus peus, per primer cop, en aquest llegendari racó d’Àfrica. Aleshores, com a investigador sobre els Orígens, Evolució i Comportament de la Humanitat, no vaig poder amagar la meva emoció; Oldupai és referent obligat en tot llibre, article o conferència sobre el nostre passat.
Més de 15 anys després continuo emocionant-me. Emoció per un lloc àrid ple de pedres i sediments? Molts pensareu que és normal meravellar-se davant de les grans piràmides de Gizeh o les restes de la ciutat romana de Pompeia, però m’heu de creure: Oldupai és molt més que un paratge castigat pel Sol, amb hostils arbustos espinosos i tallants roques volcàniques. Però cal conèixer una mica la seva història; és per això que, de la mateixa manera que sempre faig una introducció als científics i viatgers que m’acompanyen pels jaciments arqueològics i paleontològics de la Gorja, aquí us presento un relat que espero us agradi.
El paisatge d’Oldupai, un paratge castigat pel Sol, amb hostils arbustos espinosos i tallants roques volcàniques.
Louis Leakey va néixer a Kènia a inicis del segle XX; era fill d’un matrimoni de missioners anglicans britànics. Mentre que el seu pare es dedicaven a evangelitzar a les ètnies locals, en Louis, des de molt petit, va començar a fer el contrari: va aprendre la llengua dels guerrers i pastors kikuyu i, fins i tot, es va iniciar en els seus ritus de pas. Això era inadmissible i, finalment, els progenitors d’en Leakey, davant la por que es convertís en un “salvatge”, l’enviaren a la Universitat de Cambridge per a reconvertir-lo en un gentleman.
En Louis s’interessà per l’arqueologia i l’antropologia, i en acabar els estudis decideix retornar a la Kènia colonial per a cercar els orígens de la Humanitat. Els inicis van ser complicats i plens d’errors, però, un dia, sent parlar d’un indret a Tanzània: la Gorja d’Oldupai. Hi havia molts fòssils d’antics animals… calia anar-hi.
Un crani d’Homo erectus de Kènia (esquerra) comparat amb el crani d’un Australopithecus boisei (o Paranthropus boisei) del jaciment Zinj d’Oldupai (Fotografia: Jordi Serrallonga)
L’any 1931 en Louis Leakey arriba, sortint des de Nairobi amb uns mitjans molt precaris, a Oldupai; i aquí es quedaria a treballar gairebé tota la vida. Va trobar moltes faunes antigues que eren associades a eines de pedra: qui havia fabricat aquests estris lítics? Seguí treballant sense pausa fins que, en segones núpcies, es casa amb la Mary, una intrèpida arqueòloga anglesa.
Tots dos prospectaven el terreny i feien interessants excavacions però sense trobar al desitjat artesà. Fins que un bon dia de 1959, amb en Louis –afectat d’una indisposició– recuperant-se en el proper campament familiar, la Mary Leakey va localitzar el crani d’un homínid molt robust. Havien trobat l’artesà: el Zinjanthropus (l’Humà de Zinj) que va ser datat en 1,75 milions d’anys. Però, sorpreses de la vida, havent enviat als fills a fer forats en un lloc on no destorbessin excavacions dels pares, els petits trapelles van fer la descoberta –l’any 1960– d’unes noves restes d’homínid menys robust i amb la mateixa datació. Els Leakey, veient que es tractava d’una espècie menys simiesca, i també associat amb eines de pedra, van batejar-la amb el nom d’Homo habilis (l’Humà habilidós). En canvi, el robust Zinjanthropus boisei va ser “degradat” a la categoria d’Australopithecus (El Simi del Sud).
Avui, precisament, m’hi apropo caminant als dos jaciments protagonistes de la història que us acabo d’explicar: Zinj i Homo. Quan trepitges els sediments d’Oldupai, i per defecte professional, és impossible evitar que els ulls es fixin en centenars d’eines de pedra (choppers, chopping-tools, políedres, ascles, etc.) i fòssils de faunes (elefants, girafes, antílops, felins, etc.).
Alhora, uns maasai em miren encuriosits i divertits.
Recordo quan a la dècada dels 90 vaig posar els meus peus, per primer cop, en aquest llegendari racó d’Àfrica. Aleshores, com a investigador sobre els Orígens, Evolució i Comportament de la Humanitat, no vaig poder amagar la meva emoció; Oldupai és referent obligat en tot llibre, article o conferència sobre el nostre passat.
Més de 15 anys després continuo emocionant-me. Emoció per un lloc àrid ple de pedres i sediments? Molts pensareu que és normal meravellar-se davant de les grans piràmides de Gizeh o les restes de la ciutat romana de Pompeia, però m’heu de creure: Oldupai és molt més que un paratge castigat pel Sol, amb hostils arbustos espinosos i tallants roques volcàniques. Però cal conèixer una mica la seva història; és per això que, de la mateixa manera que sempre faig una introducció als científics i viatgers que m’acompanyen pels jaciments arqueològics i paleontològics de la Gorja, aquí us presento un relat que espero us agradi.
El paisatge d’Oldupai, un paratge castigat pel Sol, amb hostils arbustos espinosos i tallants roques volcàniques.
Louis Leakey va néixer a Kènia a inicis del segle XX; era fill d’un matrimoni de missioners anglicans britànics. Mentre que el seu pare es dedicaven a evangelitzar a les ètnies locals, en Louis, des de molt petit, va començar a fer el contrari: va aprendre la llengua dels guerrers i pastors kikuyu i, fins i tot, es va iniciar en els seus ritus de pas. Això era inadmissible i, finalment, els progenitors d’en Leakey, davant la por que es convertís en un “salvatge”, l’enviaren a la Universitat de Cambridge per a reconvertir-lo en un gentleman.
En Louis s’interessà per l’arqueologia i l’antropologia, i en acabar els estudis decideix retornar a la Kènia colonial per a cercar els orígens de la Humanitat. Els inicis van ser complicats i plens d’errors, però, un dia, sent parlar d’un indret a Tanzània: la Gorja d’Oldupai. Hi havia molts fòssils d’antics animals… calia anar-hi.
Un crani d’Homo erectus de Kènia (esquerra) comparat amb el crani d’un Australopithecus boisei (o Paranthropus boisei) del jaciment Zinj d’Oldupai (Fotografia: Jordi Serrallonga)
L’any 1931 en Louis Leakey arriba, sortint des de Nairobi amb uns mitjans molt precaris, a Oldupai; i aquí es quedaria a treballar gairebé tota la vida. Va trobar moltes faunes antigues que eren associades a eines de pedra: qui havia fabricat aquests estris lítics? Seguí treballant sense pausa fins que, en segones núpcies, es casa amb la Mary, una intrèpida arqueòloga anglesa.
Tots dos prospectaven el terreny i feien interessants excavacions però sense trobar al desitjat artesà. Fins que un bon dia de 1959, amb en Louis –afectat d’una indisposició– recuperant-se en el proper campament familiar, la Mary Leakey va localitzar el crani d’un homínid molt robust. Havien trobat l’artesà: el Zinjanthropus (l’Humà de Zinj) que va ser datat en 1,75 milions d’anys. Però, sorpreses de la vida, havent enviat als fills a fer forats en un lloc on no destorbessin excavacions dels pares, els petits trapelles van fer la descoberta –l’any 1960– d’unes noves restes d’homínid menys robust i amb la mateixa datació. Els Leakey, veient que es tractava d’una espècie menys simiesca, i també associat amb eines de pedra, van batejar-la amb el nom d’Homo habilis (l’Humà habilidós). En canvi, el robust Zinjanthropus boisei va ser “degradat” a la categoria d’Australopithecus (El Simi del Sud).
Avui, precisament, m’hi apropo caminant als dos jaciments protagonistes de la història que us acabo d’explicar: Zinj i Homo. Quan trepitges els sediments d’Oldupai, i per defecte professional, és impossible evitar que els ulls es fixin en centenars d’eines de pedra (choppers, chopping-tools, políedres, ascles, etc.) i fòssils de faunes (elefants, girafes, antílops, felins, etc.).
Alhora, uns maasai em miren encuriosits i divertits.
Representació d’Australopithecus boisei (esquerra) i Homo habilis (dreta), dos fòssils descoberts a la Gorja d’Oldupai.
Les dues maquetes provenen del Westfälisches Museum für Archäologie, Herne
Les dues maquetes provenen del Westfälisches Museum für Archäologie, Herne
La Gorja d’Oldupai; Nord de Tanzània (Fotografia: Jordi Serrallonga)
Un crani d’Homo erectus de Kènia (esquerra) comparat amb el crani d’un Australopithecus boisei (o Paranthropus boisei) del jaciment Zinj d’Oldupai (Fotografia: Jordi Serrallonga)
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola volia saber si auqests cranis es poden veure en algun lloc.
Hola Roger,
En el Museu Nacional de Kènia (Nairobi) poden veure’s alguns dels cranis originals trobats a l’Àfrica Oriental. Però si vols veure les seves rèpliques a casa nostra et recomano visitar el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Salutacions,
Jordi