Arts i Humanitats | Diari de recerca

 
Després d’uns dies de feina recollint dades etnoarqueològiques amb els maasai de Sinya i Elerai (l’etnoarqueologia és la ciència que ens ajuda, a partir de dades etnogràfiques del present, a reconstruir o interpretar evidències arqueològiques del passat), i de camí cap a la Gorja d’Oldupai, no puc evitar fer una obligada parada als peus d’una altra muntanya: el Meru. La raó és visitar, per enèsima vegada, el Parc Nacional d’Arusha que se situa a les faldilles d’aquest majestuós relleu, i que, com en el cas del Kilimanjaro, es tracta d’un volcà dorment (un volcà mai no és extint).
Potser pensareu que vull fer una visita de tipus turístic però aneu equivocats. La meva estada entre els maasai no ha estat gens fatigosa, tot el contrari, m’hagués quedat encara més dies. Si faig visites constants al Parc Nacional d’Arusha és perquè, com en el cas de Sinya –quan camino per les seves planes imitant als homínids d’ara fa 1,5 milions d’anys–, els meus trekkings pels boscos del Meru fan que la Màquina del Temps em dugui fins a les èpoques dels homínids fòssils (primats bípedes) més antics. Parlo d’espècies com ara l’Orrorin tugenensis (6 milions d’anys), Ardipithecus ramidus (4,5 milions d’anys), Australopithecus afarensis (3,9 milions d’anys) o Australopithecus africanus (3 milions d’anys) que, al contrari del que sempre ens havien explicat –“el bipedisme va sorgir a les sabanes”– foren primats que caminaren per l’interior d’espais forestals: el bipedisme es va originar en els boscos de l’Àfrica Oriental!

A Arusha viuen els còlobs de cara blanca i negra, animals adaptats plenament a la vida en els arbres.
A l’interior dels boscos del Parc Nacional d’Arusha puc experimentar les sensacions dels nostres ancestres més remots; d’aquests homínids que, a diferència dels grans cervells i alçada de l’Homo erectus de la sabana, encara tenien un aspecte força simiesc. Per exemple, s’assemblaven físicament als ximpanzés actuals, amb capacitats encefàliques petites, i molts no superaven el metre d’alçada. A les faldilles del Meru puc observar la seguretat que ofereixen els reductes forestals en comparació als espais oberts; el nombre de depredadors, degut a que hi viuen pocs grans mamífers en comparació a les sabanes (només et pots trobar amb petits grups d’esquerps elefants de bosc, búfals i antílops solitaris), és molt més reduït (l’únic carnívor que cal vigilar és el sigil·lós i invisible lleopard). Aquesta és la raó que primats com els babuïns i les mones blaves se sentin privilegiats de viure en un autèntic Jardí de l’Edèn, envoltats de fruits, insectes comestibles i molta aigua.
Però si existeix un primat que m’interessa observar en el Parc Nacional d’Arusha és el còlob de cara blanca i negra. És un animal adaptat, plenament, a la vida en els arbres: el seu llarg pelatge li permet volar de branca en branca, quan es mou a grans alçades, i té un estómac adaptat en processar la ingestió de fulles: és un folívor. De fet, una de les proves que tenim per saber que homínids, d’entre 6 i 3 milions d’anys, van viure en ambients forestals ha estat no només la documentació de pòl·lens fòssils de taxons vegetals de bosc, sinó també la troballa de còlobs fòssils.
El meu trekking, acompanyat d’un ranger armat del TANAPA (als Parcs Nacionals de Tanzània, per protocol, sempre hem de comptar amb la presència d’un d’aquests soldats de la natura) continua per les prades verdes annexes al bosc. Allà tenim la gran sort de caminar molt a prop d’un gran ramat de búfals que no es perden detall de la nostra presència; però les meves mirades es centren en el meu animal preferit, la girafa. Ja puc cridar “Benvinguts a Jurassic Park!”. Els colls d’aquests bells animals emergeixen d’entre els arbres, i la boira, com si fossin autèntics dinosaures.

Jordi Serrallonga