Arts i Humanitats | Diari de recerca

 
Continuo a l’Àrea de Sinya i Elerai. La història natural de l’indret, com sempre, no decep al naturalista. De fet, en aquesta ocasió viatjo pràcticament sol; ara bé, en el moment que m’acompanyen grups d’interessats en les meves expedicions científiques, en acabar el safari, quan pregunto quines han estat les seves preferències, sempre destaquen les estades amb els Hadzabe (els darrers caçadors-recol·lectors d’Àfrica) i l’oportunitat d’acampar a prop del Kilimanjaro sota la protecció dels meus amics maasai. Els entenc perfectament. Impossible esborrar les converses, davant del foc, sota un cel ple d’estrelles australs i travessat per la Via Làctia.

La foguera de campament, com ja passà ara fa centenars de milers d’anys a l’Àfrica Oriental, és un moment “màgic”. Els homínids del passat, després d’haver après a controlar l’ús del foc natural (el de les erupcions volcàniques, el dels incendis provocats per les tempestes o la calor intensa), es reuniren al voltant de la llar per a cercar escalfor (la nit a la sabana és molt freda), transformar els aliments (la carn i els vegetals començaren a ser cuinats sent així més digeribles), allargar la durada del dia (la llum permeté il·luminar-se en la foscor de la nit), protegir-se (la visió d’un far ben visible va mantenir a ratlla als depredadors… temorosos de les conseqüències d’un enfrontament amb humans organitzats de forma eficaç) i, sobretot, el foc va estimular la comunicació entre tots els membres del grup: es generaren les primers històries, mites i tradicions orals molt abans de l’aparició de l’escriptura. El mateix que fem nosaltres a la sabana, en disposar-nos al voltant de la llar que alimentem amb llenya d’acàcia morta. Allà, retallada la seva esvelta i fosca figura contra la llum de la foguera, els guerrers maasai, recolzats en les seves llances i bastons (imiten la postura del flamenc reposant sobre una única cama), esdevenen un record que mai desapareixerà de la ment de l’expedicionari.
Assegut davant la foguera, seguint el ritual de totes les nits –fer-me acompanyar per la pipa londinenca Parker, un bon tabac, la cervesa local Tusker i el meu diari– penso en el programa de l’endemà. Un pla que em farà reviure un dels moments més emocionants que he experimentat al llarg de la meva trajectòria científica.
Un bon matí, ara ja fa uns quants anys enrere, en Kipululi (cap d’una de les boma de Sinya) i altres maasai, junt amb la meva amiga Nuria Panizo que aleshores vivia a Tanzània, em va proposar fer una marxa, camp a través, des de la plana fins als turons d’Ormolok. Sonava bé; el millor regal que em podia fer (malgrat m’acabava d’entregar un present que encara conservo amb orgull: un cimbo –bastó– maasai que ell mateix havia tallat a partir d’una branca d’acàcia groga).

Després de caminar, a ritme fort, durant un bon grapat d’hores per paisatges sortits d’un relat d’en Jules Verne, i rememorant els temps de les exploracions victorianes d’en Livingstone, Burton, Speke o els Baker, vam arribar a una amagada i petita gorja excavada a la roca volcànica. Remuntant el riu sec poc podia imaginar que era a punt de realitzar un descobriment fantàstic. En efecte, en situar-nos a prop d’un abric rocós, Kipululi –aquesta era la seva sorpresa– em va mostrar un santuari secret maasai: un orpul. Jo havia documentat molts orpul (l’amagatall on els joves guerrers maasai sacrifiquen un cap de bestiar i s’hi assenten durant uns dies) a la zona del llac Natron, però aquell indret era especial. En mirar a les parets de l’abric aparegueren centenars de pintures rupestres que havien fet els maasai des de feia moltes generacions. Una troballa excepcional, i més quan, fora d’unes pintures al Serengeti, no es coneixen mostres d’art rupestre maasai.
Jordi Serrallonga