Arts i Humanitats | Diari de recerca

 
Per fi. Un cop més. Ja hi sóc sobre el terreny; a la meva segona casa: Àfrica. Aquí em sento bé; dormo like a baby (com un nen petit), i els problemes de la jungla d’asfalt, malgrat persisteixin allà, desapareixen aquí. El truco és desconnectar el mòbil (la xarxa ja arriba a moltes àrees del territori tanzà) i no consultar internet. Bé, aquesta vegada, i com una excepció, em mantindré connectat amb vosaltres: amb els que seguiu aquesta expedició a través de Recerca en Acció.
Després d’haver pernoctat a la ciutat del viatger, Arusha, embarco en el fidel 4×4 que em durà fins a les faldilles d’un volcà llegendari: el Kilimanjaro, el sostre d’Àfrica. Aquí, gairebé tocant amb la frontera entre Kènia i Tanzània, a la localitat d’Elerai, es situa el meu campament en el bell mig de la sabana. La taula i cadira de fusta (el meu minúscul però acollidor laboratori) recorden l’improvisat escriptori de campanya que l’Ernest Heminghay utilitzava quan, ara fa unes dècades, en aquesta mateixa zona, observava les neus permanents de la muntanya que m’acull. Però no sóc home d’interiors sinó d’exteriors, i surto ràpidament, amb la motxilla, el barret, el matxet i els estris científics, per a dirigir-me cap a la planura: les terres de Sinya.

Manada d’elefants a la plana de Sinya; Nord de Tanzània (Fotografia: Jordi Serrallonga)
A Sinya, entre elefants, girafes, zebres, nyus, gaseles, babuïns, lleons, hienes, acàcies, arbustos, herbes i un paisatge de somni, amb els seus aromes, colors i sons tan especials i inoblidables, el que més m’agrada és caminar, caminar i caminar (els versos d’en Serrat, cantant a Machado, ressonen en el meu cap). M’agrada caminar ja que és la millor manera de sentir-me com un dels homínids que, ara fa 1,5 milions d’anys (per exemple, els famosos Homo erectus), envoltats de les mateixes faunes i vegetació, van deambular per paratges com aquest: la millor màquina del temps per a l’arqueòleg que intenta imaginar com fou la vida dels nostres avantpassats que s’aventuraren per les sabanes de camí cap a les activitats de cacera i recol·lecció.
El seu èxit evolutiu fou la cohesió social; això els protegí dels perills de la sabana, és a dir, dels depredadors carnívors que equilibren el gran nombre d’herbívors que hi viuen. Però, i jo? Sóc segur en aquests dominis? És cert que duc molt de temps llegint les empremtes visibles i invisibles d’aquest territori però, si puc, sempre m’agrada fer-me acompanyar pels experts en supervivència a Sinya i Elerai: els guerrers maasai.
Els maasai són un poble nòmada de pastors. Tenen les seves boma (poblat) disperses per la zona. La boma consta d’una eficient muralla circular feta amb branques d’arbustos espinosos on es disposen, seguint el perímetre defensiu, tota una sèrie de cabanes també circulars o el·líptiques. Les cases maasai consisteixen en un estructura de branques, lligades amb fibres, que després es recobreixen d’una pasta amasada feta amb excrements de vaca. I és perquè a l’interior dels poblats dorm la riquesa, el comte corrent dels maasai: el seus ramats de vaques i cabres.

Cabana tradicional maasai; Nord de Tanzània (Fotografia: Jordi Serrallonga)
La vida maasai gira al voltant del seu bestiar: la sang, la llet i la carn de la dieta, la pell per a molts dels seus estris i, sobretot, la mesura del seu estatus en el si d’una jerarquitzada societat. Sí, els maasai són un poble productor i tant capitalista com nosaltres. Un home amb moltes vaques es pot casar amb moltes dones (són polígams), aleshores tindrà més fills que esdevindran pastors dedicats a la salvaguarda del ramat i filles que ajudaran a les dones a construir i reconstruir les cabanes, anar a cercar aigua i llenya, etc. Amb l’existència de propietat privada també serà obligada la presència d’un cos de guerrers: els mítics ilmoran.
Jordi Serrallonga