Arts i Humanitats | Diari de recerca

Charles R. Darwin va publicar, l’any 1859, l’obra que hauria de revolucionar la història de la ciència: L’origen de les espècies. Però, al contrari del que podríem pensar, en aquesta obra no apareix cap al·lusió a l’origen de l’ésser humà; i molt menys, cap referència a aquella frase tan repetida de “venim del mico”. Darwin sabia que les reaccions científiques, polítiques i socials front a la seva genial teoria de la selecció natural serien prou fortes, i, conseqüentment, va voler evitar mals majors.
Uns anys més tard, però, Darwin es va sentir preparat per a presentar un llibre que faria possible el naixement no només d’una nova disciplina científica, sinó també de la meva vocació personal per l’estudi dels orígens humans.
Sí, en efecte. Gràcies a un dia de pluja en el Parc Zoològic de Barcelona, i en el bell mig d’una sortida educativa que havia organitzat la meva escola, vàrem trobar aixopluc en l’antiga galeria coberta dels grans simis. Allà, hi era l’avui desaparegut Floquet de Neu, però també les seves femelles i descendència. L’Urko, un dels petits goril·les, era en una instal·lació tipus escola bressol i ràpidament, en veure al nostre monitor –un dels cuidadors que tenia cura d’aquells primats–, es va llençar contra el vidre que ens separava. Jo era assegut a terra, els meus ulls eren a la seva alçada, i vaig veure com plorava en no poder abraçar-se a l’Esteva. En aquell moment, sense desenganxar la meva vista de la cara de l’Urko, vaig pensar: “per què s’assembla tant la seva mirada a la nostra? o, al revés, per què la nostra mirada s’assembla tant a la seva?”. I va ser així, cercant la resposta, quan vaig ensopegar amb una altra mirada: la d’en Charles R. Darwin.

Creuament de mirades primats: l’autor amb una petita goril·la de costa en l’anunci d’una de les seves conferències.
Amb motiu de la celebració del centenari de la mort d’en Darwin –parlem de 1982 (jo tenia 13 anys)–, a Barcelona es van fer un gran nombre d’exposicions dedicades a l’eminent naturalista. I va ser així com vaig descobrir el llibre que, finalment, havia publicat l’any 1871: L’origen de l’ésser humà. En aquest manuscrit, de lectura recomanada (i m’atreviria a afegir, de “lectura obligada”), Darwin, entre moltes altres genialitats, va gosar dir dues coses molt importants. La primera; que els humans i els grans simis, com el ximpanzé, compartim un ancestre comú. Això suposava tota una provocació: el nostre noble llinatge era d’origen simiesc (molts ho consideraren, i continuen considerant, com una grolleria).
Però el més important, fou la seva segona conclusió: si algun dia anàvem a cercar aquests arcaics ancestres de la Humanitat (els homes-simi), el lloc escollit havia de ser Àfrica. Això molestà a l’establishment molt més que l’afirmació del nostre origen simiesc; Darwin, lluny del culte i esplendorós bressol grecoromà que reivindicaven les potències europees més selectes, ens estava dient que la nostra gènesi es situava en el continent africà. Un indret que, a la seva època noucentista, en els temps de l’esclavatge i del fervor racista i classista, era vist com poblat de bèsties nues, incultes i salvatges.
Avui, en el segle XXI, hem dir, podem afirmar, que Charles R. Darwin tenia raó. La paleontologia i l’arqueologia han demostrat que els nostres ancestres més antics tenien un aspecte simiesc i un origen africà. És per aquest motiu que el meu somni, arran d’aquella mirada de l’Urko, s’ha fet realitat.

Des de fa més de 15 anys que treballo a l’Àfrica investigant sobre l’origen, evolució i comportament del llinatge humà. I, precisament, ara sóc amb els preparatius d’una nova expedició que em durà fins al cor d’Àfrica, fins al nord de Tanzània.
M’hi acompanyeu?
Jordi Serrallonga