Diari de recerca

Les proliferacions algals són un increment de la concentració de les espècies de microalgues per sobre de valors considerats normals. Aquesta acumulació (“bloom” en anglès) acostuma a ser deguda a una situació ambiental favorable per a aquests organismes. En el moment en què es produeix, l’aigua (encara que no sempre) es torna de color verd, vermell o marró. El color de l’aigua depèn dels pigments de les microalgues i de llur abundància. El procés sol remetre en un parell de dies, en correspondència amb l’esgotament dels nutrients per part de les microalgues i de les condicions ambientals (per exemple la temperatura de l’aigua, turbulència).

Proliferació estival d’algues microscòpiques a La Fosca (Palamós)

Algunes proliferació d’algues poden ser nocives (“HABS “en anglès) per l’ecosistema o per l’home. Cal distingir entre proliferacions tòxiques i nocives.

Hi ha proliferacions tòxiques…

Els principals episodis de les proliferacions tòxiques de microalgues els protagonitzen espècies que produeixen potents toxines i s’acumulen als teixits d’organismes filtradors, com ara els bivalves (musclos, cloïses…). Sovint els bivalves són poc sensibles als seus efectes, però el consum dels mateixos provoca en els humans un enverinament que pot tenir conseqüències greus.

… I d’altres proliferacions són nocives

Algunes espècies de microalgues no tòxiques, en esdevenir molt abundants, canvien la coloració de l’aigua, o donen lloc a escumes i mucositats que perjudiquen a la indústria turística. En ocasions, les elevades biomasses poden exhaurir l’oxigen de l’aigua i provocar la mort d’organismes. Finalment, hi ha espècies inofensives per als humans però tòxiques per peixos i altres organismes marins; en aquest cas, la proliferació comporta danys per l’ecosistema i pèrdues econòmiques per les instal·lacions d’aqüicultura.

Proliferació de fitoplàncton a l’Ampolla (Tarragona)
Hi ha blooms de moltes menes

Algunes proliferacions són molt aparents, d’altres podrien passar desapercebudes. Algunes queden restringides a ports o cales, mentre d’altres s’estenen al llarg de molts quilòmetres de costa. Poden ser anualment recurrents o emergir d’una forma aparentment arbitrària, sense un patró definit; de curta durada (2 o 3 setmanes) o d’alta permanència (fins a 2 mesos). La majoria es manifesten a l’estiu però n’hi ha que són típicament d’hivern.

La informació sobre les repercussions de les proliferacions nocives prové de programes de vigilància establerts a nivell autonòmic amb la finalitat de detectar i controlar les proliferacions que poden posar en perill la salut i el benestar de les persones així com afectar els ecosistemes marins. En cas de detecció de problemes d’aquest tipus, cadascuna de les comunitats autònomes disposa d’un protocol d’actuació per prevenir i informar la població.

Jordi Camp i Esther Garcés