L’arribada en excés de nutrients a les aigües costaneres acostuma a causar una veritable cascada de conseqüències negatives que acaba repercutint en l’economia humana.
L’eutrofització es defineix com l’enriquiment de l’aigua per nutrients, especialment compostos amb nitrogen i fòsfor. Aquests compostos provoquen un creixement accelerat d’algues i de vegetals superiors que produeix un efecte indesitjable en el funcionament de l’ecosistema i en la qualitat de l’aigua afectada. Al final, tot plegat afecta negativament la producció de béns i serveis per a les persones.
L’eutrofització pot ser d’origen natural o bé d’origen humà, en aquest darrer cas també s’anomena eutrofització cultural.
L’arribada en excés de nutrients a les aigües costaneres pot provocar una cascada de conseqüències: major densitat d’algues, increment de la terbolesa de l’aigua, major sedimentació de partícules orgàniques, major necessitat d’oxigen durant els processos de descomposició, desenvolupament de condicions hipòxiques (amb deficiència d’oxigen) i anòxiques (amb absència d’oxigen) i, en casos extrems, la mort d’organismes. Tots aquests processos sovint estan acompanyats per la disminució de la diversitat d’espècies i per canvis en la composició específica tant de les comunitats fitoplanctòniques com de les bentòniques. Des del punt de vista humà, l’eutrofització pot generar pèrdues econòmiques molt importants, associades sobretot a l’explotació del marisc i al sector turístic.
Per a quantificar l’eutrofització de les aigües costaneres usem indicadors, com per exemple la clorofil·la-a o els nutrients inorgànics dissolts. Sovint aquests els utilitzem després per crear índexs que ens permeten avaluar l’estat tròfic d’un sistema costaner i classificar-lo en categories: oligotròfic (concentracions baixes de nutrients), mesotròfic (concentracions mitges de nutrients) o eutròfic (concentracions altes de nutrients).
Avui en dia existeixen lleis amb la finalitat de prevenir i posar-hi remei als problemes causats per l’eutrofització, sent una de les més importants la Directiva Marc de l’Aigua de la Comunitat Europea.
Eva Flo
Mapa del Mediterrani on s’indiquen concentracions de clorofil·la en mg/m3, realitzat a partir d’imatges preses pel SeaWIFS durant el mes d’abril de 2004. Les zones blaves són les més pobres, mentre que les àrees vermelles és on hi viuen més algues. Al llarg de l’any hi pot haver diferències importants, però en general les zones de mar obert són molt poc productives, mentre que les àrees costaneres concentren la major part de nutrients i de plàncton.
Font: http://oceancolour.jrc.ec.europa.eu
L’eutrofització pot ser d’origen natural o bé d’origen humà, en aquest darrer cas també s’anomena eutrofització cultural.
L’arribada en excés de nutrients a les aigües costaneres pot provocar una cascada de conseqüències: major densitat d’algues, increment de la terbolesa de l’aigua, major sedimentació de partícules orgàniques, major necessitat d’oxigen durant els processos de descomposició, desenvolupament de condicions hipòxiques (amb deficiència d’oxigen) i anòxiques (amb absència d’oxigen) i, en casos extrems, la mort d’organismes. Tots aquests processos sovint estan acompanyats per la disminució de la diversitat d’espècies i per canvis en la composició específica tant de les comunitats fitoplanctòniques com de les bentòniques. Des del punt de vista humà, l’eutrofització pot generar pèrdues econòmiques molt importants, associades sobretot a l’explotació del marisc i al sector turístic.
Per a quantificar l’eutrofització de les aigües costaneres usem indicadors, com per exemple la clorofil·la-a o els nutrients inorgànics dissolts. Sovint aquests els utilitzem després per crear índexs que ens permeten avaluar l’estat tròfic d’un sistema costaner i classificar-lo en categories: oligotròfic (concentracions baixes de nutrients), mesotròfic (concentracions mitges de nutrients) o eutròfic (concentracions altes de nutrients).
Avui en dia existeixen lleis amb la finalitat de prevenir i posar-hi remei als problemes causats per l’eutrofització, sent una de les més importants la Directiva Marc de l’Aigua de la Comunitat Europea.
Eva Flo
Mapa del Mediterrani on s’indiquen concentracions de clorofil·la en mg/m3, realitzat a partir d’imatges preses pel SeaWIFS durant el mes d’abril de 2004. Les zones blaves són les més pobres, mentre que les àrees vermelles és on hi viuen més algues. Al llarg de l’any hi pot haver diferències importants, però en general les zones de mar obert són molt poc productives, mentre que les àrees costaneres concentren la major part de nutrients i de plàncton.
Font: http://oceancolour.jrc.ec.europa.eu
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris