Diari de recerca

L’àguila daurada (Aquila chrysaetos) és una de les aus de rapinya més grans que viuen al Pirineu català, amb una envergadura que pot superar els 2 metres! Aquesta gran mida la converteix en un dels principals depredadors de l’ecosistema pirinenc i, per tant, pot jugar un paper molt important dins la xarxa tròfica de vertebrats, regulant les poblacions d’algunes de les seves preses.
Es diu que l’àguila daurada és una espècie generalista, és a dir, que pot alimentar-se d’una gran diversitat d’espècies. Tot i així, hi ha molt poca informació que concreti quina és la dieta de les àguiles que habiten el nostre territori.
Amb l’objectiu de conèixer amb més detall de què s’alimenten les àligues daurades del Pirineu català, vam anar a buscar, junt als agents rurals, les restes de 8 nius d’àguila daurada de la Cerdanya.  Hi vam trobar gran varietat d’ossos, plomes, i egagròpiles formades bàsicament de pèls i petites plomes. Per identificar a quines espècies pertanyien les plomes i els ossos vam utilitzar guies, vam fer comparacions amb col·leccions d’universitats i museus, i en alguns casos vam consultar a personal expert. La identificació dels pèls va requerir d’un procés més laboriós, en què calia realitzar preparacions microscòpiques per tal de poder identificar el patró de creixement característic de cada espècie.

Tal com esperàvem, les restes pertanyien a una gran diversitat d’espècies, fet que confirmava que la daurada és un predador generalista. Aproximadament, un 70% de les restes pertanyien a mamífers, i prop d’un 30% a ocells. Tot i això, la major part de les restes corresponien a mamífers de mida mitjana, un 32% a llebres i conills, i un 11% a marmotes! L’aparició de les marmotes a la seva dieta ens va demostrar que la daurada és una espècie amb gran flexibilitat adaptativa, ja que ha estat capaç d’aprendre a caçar i utilitzar com a recurs tròfic a una espècie que porta molts pocs anys compartint territori amb ella.
Si tal com sembla, la daurada ha incorporat d’una manera significativa a la marmota a la seva dieta, aquest fet pot tenir efectes directes i indirectes dins la xarxa tròfica del Pirineu. Sorprenentment, vam trobar-hi indicis d’algunes espècies nocturnes, fet que demostra que l’àguila és capaç de caçar també a hores crepusculars. Entre les restes de pèls hi vam trobar diversos ungulats de gran mida, que l’àliga no és capaç de caçar, és a dir, que també es pot alimentar de carronya. Dins el grup dels ocells, hi van aparèixer diversos còrvids, galliformes, i fins i tot algun petit ocellet passeriforme, com unes potes de mallarenga petita! De manera anecdòtica, i curiosa, vam trobar una egagròpila plena d’ossos i escates d’una serp Natrix, i en altres ungles de llangardaix.  Per tant, sembla que l’àguila daurada és capaç d’aprofitar qualsevol oportunitat per alimentar-se.
Un altre fet que confirma que l’àliga daurada és una espècie generalista, oportunista i amb una elevada flexibilitat adaptativa és el canvi observat en la composició de la dieta al llarg del temps i del territori. Restes obtingudes a zones on la població d’àguiles és molt elevada, i escassegen les seves preses predilectes (mamífers de mida mitjana), mostren que l’espècie ha hagut d’adaptar-se i alimentar-se d’altres coses, com ara d’isards. En canvi, a la Cerdanya, on la densitat d’àligues és baixa i la disponibilitat de lagomorfs i marmotes és alta, l’isard hi apareix poc representat, a més que en aquesta zona la incidència del Pestivirus sobre la població d’isards va ser molt greu.
Bernat Claramunt i Irene Figueroa