Aquest nou llibre presenta les principals conclusions de la xarxa d’estacions d’anellament que han estat en funcionament des de 1992 en el marc del projecte Piccole Isole. Una xarxa que ha proporcionat, per primera vegada, l’oportunitat d’estudiar al mateix temps la migració primaveral d’aus en tota la conca mediterrània: tant a les zones des d’on procedeixen els migrants (nord-oest d’Àfrica), com en les àrees on les aus paren mentre realitzen la travessia pel mar (illes de la Mediterrània) o quan segueixen rutes continentals menys exigents energèticament (costa peninsular).
Els ocells es recuperen al nord-oest d’Àfrica de l’esforç esmerçat al Sàhara
Els resultats presentats en aquesta monografia emfatitzen que cal tenir en compte les característiques geogràfiques i d’hàbitat específiques de cada lloc a l’hora d’estudiar la condició física d’arribada i el comportament d’aturada i alimentació (stopover) dels ocells migradors. No obstant això, s’han observat alguns patrons generals molt evidents. El temps d’estada i el guany de pes són generalment més alts al nord-oest d’Àfrica, on els ocells poden recuperar una part significativa de les reserves energètiques perdudes al creuar el Sàhara.
Un cop a Europa, els ocells que migren a través del continent, en general, es mouen mitjançant una combinació de vols curts i escales breus que els permeten mantenir en equilibri les seves reserves energètiques. En canvi, els que migren per les illes de l’oest de la Mediterrània estan exposats a vols sense escales molt més exigents energèticament i, excepte quan fan ús de les poques zones humides disponibles, tenen menys oportunitats per reposar energies. Malgrat aquests problemes, entre els migradors de llarga distància que passen per l’oest de la Mediterrània, una major proporció ho fa directament a través del mar a la primavera que a la tardor; d’aquesta manera seleccionen la ruta més curta, directa i ràpida.
Gabriel Gargallo
Després de l'aturada del nord-est d'Àfrica no tenen un altre parada?