Un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona estudia cada any les diferents parelles d’àliga cuabarrada a Catalunya per veure quins territoris estan ocupats i quants individus hi ha. Així s’ha aconseguit disposar d’un cens anual, i això permet veure l’evolució de la població al llarg dels anys.
Gràcies a aquests estudis s’ha pogut veure que els anys 60 a Catalunya hi havia un centenar de territoris ocupats per les àligues. Aquesta xifra va caure fins arribar a només 63 territoris a finals dels anys 90. A partir del any 2000 la població es manté estable, i ha recuperat alguns territoris o n’ha colonitzat de nous, de manera que actualment hi ha 73 territoris d’àliga cuabarrada a Catalunya ( un territori equival a una parella d’àligues que hi viu de forma estable en una zona i generalment s’hi reprodueix).
Els investigadors que fan aquesta feina de seguiment pertanyen al Equip de Biologia de la Conservació (EBC) associat al Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de la Barcelona. Segons ens explica Joan Real, el director del equip, “una de les coses que veiem al llarg dels anys és que la productivitat o èxit reproductor de les àligues és cada cop més baix. Als anys 90 volava més d’un poll per parella i any, mentre que ara estem per sota, i alguns anys s’arriba a nivells tant baixos com 0,7 polls per parella i any. És una disminució bastant alarmant”.
D’altra banda, els biòlegs de l’EBC també han comprovat que la supervivència de les àligues ha disminuït bastant en els darrers anys. Segons Joan Real, “ la supervivència adulta anual és inferior al 90%. Això vol dir que cada any es moren més del 10% dels individus territorials. Es un índex de supervivència bastant baix”.
En base a aquestes dades, els investigadors han analitzat la viabilitat poblacional. I es veuen dues tendències contradictòries: d’una banda la població de cuabarrades a Catalunya és estable actualment. Però de l’altra es veu que “els números no surten”, en expressió de Joan Real. És a dir la poca productivitat i l’alta mortalitat no permeten entendre que la població catalana actual no disminueixi any rera any. L’explicació d’aquesta paradoxa és que probablement Catalunya xucla individus d’altres zones on hi ha excedents (Andalusia per exemple). La població catalana, en si mateixa, no és sostenible.
Quan s’han investigat les causes de l’elevada mortalitat de les àligues adultes es veu que la primera causa són les electrocucions amb les línies elèctriques (que causa el 60% de les morts animals). Un tema que es podria resoldre de manera força immediata, ja que “tenim el coneixement per a resoldre-ho, el que falta es la voluntat per aplicar-lo” explica Joan Real, per qui “caldria actuar amb urgència”. Hi ha d’altres causes, i una que fins ara havia passat desapercebuda és l’ofegament de les àligues dins de basses d’aigua (per exemple les grans basses que fan servir els bombers). A aquests factors cal afegir-hi la caça il•legal.
Imatge d’una àliga cuabarrada o perdiguera (també anomenada àliga de panxa blanca al País Valencià) morta per electrocució amb una línea elèctrica.
Pel que fa a la disminució del èxit reproductor, Joan Real creu que “ es difícil dir-ne les causes, però cada cop hi ha mes fracassos per molèsties degut a activitats de lleure”. En la època d’incubació l’àliga és molt sensible, i cada cop hi ha més curses de muntanya, caminants, escalada, activitats de BTT, rallies de muntanya…. Aquesta massificació també es dóna als espais protegits. Joan Real pensa que tot plegat “s’hauria de regular. La gent estima la natura, i això és bo. Però cal fer-ho compatible, i això demana una regulació en l’espai i en el temps que defineixi a quines zones i èpoques es pot fer què.”
Un bri d’esperança
Allà on s’han corregit les torres eléctriques per evitar les electrocucions i on han funcionat els acords amb els propietaris de les finques, amb l’objectiu de millorar l’aliment disponible ( les preses ) i assegurar la tranquil.litat, en aquests llocs les àligues van bé.
Hi ha doncs esperances per a la conservació de l’espècie. En alguns territoris hi ha iniciatives particulars que han permès corregir algunes torres elèctriques molt perilloses. A més, en certes zones el Equip de Biologia de la Conservació (EBC) ha fet acords de custòdia amb propietaris, administracions i col.lectius que han permès recuperar els hàbitats de cacera de les àligues i les seves preses, una línia de conservació per assegurar el futur de l’espècie a Catalunya.
David Segarra
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris