Imatge: L’agricultura itinerant de subsistència, també coneguda com atavy a Madagascar, és practicada en vastes àrees tropicals a tot el planeta. Fotografia de: Joan de la Malla.
Avui, després d’una dura jornada de treball de camp a dins del Parc, tornàvem cap al nostre campament i l’espectacle que ens esperava era absolutament demolidor. Les immenses flames d’un gran incendi havien envoltat el campament, encaixonat a la fondalada de la vall. Un dels fragments de bosc en el que estàvem realitzant els nostres mostrejos cremava en una tenebrosa columna de foc de proporcions descomunals. Els agricultors locals calaven foc als arbres, obrint terrenys per els seus nous cultius. En regions de vegetació densa, com ara les selves, els agricultors obren clarianes de vegetació, tallen els arbres i cremen el terreny esbrossat per tal que les cendres aportin fertilitat al sòl. Aquest tipus d’agricultura itinerant es coneix amb el nom de tavy a Madagascar.
La gent de Madagascar depèn del cultiu d’arròs per la seva subsistència. L’arròs és el fonament de la dieta malgaix. Cultivar-lo és imprescindible per la gent local i per poder cultivar-lo, necessiten obrir camps de conreu. Ara bé, com que els sòls dels boscos tropicals són extremadament fràgils, en uns quants anys, els seus nutrients queden esgotats i els agricultors han d’obrir noves clarianes en altres boscos. Si a això li sumes l’erosió, la pobresa dels sòls tropicals i una població humana que no fa més que créixer, sobretot a zones rurals, et trobes amb que cada vegada es necessiten més camps d’arròs per alimentar la població. I per tant, a la gent no li queda més remei que cremar més i més selva per poder obrir nous cultius.
Quan l’època de pluges arriba, és comú veure columnes de fum elevant-se cap al cel, per tot arreu. Normalment, s’intenta que els focs siguin petits i que quedin controlats, idealment apagats amb l’aigua de la pluja, i aprofitant que els nutrients de la cendra, amb l’aigua, passin al sòl i siguin disponibles per als conreus. Però sovint els focs s’escapen i es fan incontrolables. L’incendi que envolta el nostre campament és precisament un de ben gran.
En arribar al camp base, hem ensumat el fum, hem sentit la calor de les flames a la pell, el cel de la nit tornant-se ataronjat, foc a tocar de les nostres tendes, menjant-se bocins del parc que tanta gent treballa per protegir. Se’ns acumulen les llàgrimes als ulls, vivim un moment devastador: la derrota de totes les paraules i ideals. Ens quedem tots en un silenci somort, testimonis del forçós exili de les libèl•lules i els camaleons, contemplant amb tristesa com la selva exhala els seus últims sospirs, com s’esfondra la seva verdor, com es van desplomant un a un tots els seus majestuosos arbres, com es van extingint tants misteris per descobrir, tantíssimes preguntes per la ciència…
Potser fins aleshores no havíem vist de forma tan gràfica i clara la urgència del repte que tenim per davant, l’apressant ritme al que cremen les selves del món i la imperiosa necessitat de trobar de forma immediata solucions reals i duradores.
Immenses columnes de foc a tocar del nostre campament, al Parc Nacional de Ranomafana. Fotografia de: Joan de la Malla.
Ja fa dies que trepitgem terres seques i carbonitzades que crispen sota els nostres peus. Negror per tot arreu. Imatges tristes de camaleons completament calcinats que no han pogut fugir de les flames. Cargols gegants aturats per tot arreu. Veiem dones doblegades per la cintura, amb els peus grisos de cendra, plantant les llavors en sòls que encara fumegen, sota un sol de justícia. Ens saluden amb somriures tímids. I és que, de fet, els entenem. Perquè aquestes persones que cremen el bosc, només intenten alimentar a les seves famílies, gent que passa fam. Ens venen al cap imatges de cabanes de fang, sostres i parets amb forats, peus sense sabates, nens menuts que creixen massa a poc a poc, amb panxes ben inflades…Qui som nosaltres per dir-los que no tallin aquests boscos?
La terrible imatge d’un camaleó calcinat després d’un incendi. Fotografia de: Álvaro Fernández-Llamazares.
És important precisar que la subsistència no és la única causa de desforestació, sinó que també en són en gran mesura responsables la tala il•legal, l’exportació de fustes precioses com el palissandre, o la destrucció de l’hàbitat pel desenvolupament de grans infraestructures… Però a dia d’avui, segons diuen els informes científics, l’agricultura de tala i crema és la principal causa. No sabem si heu vist alguna vegada un bosc ardent en flames. Hi ha poques imatges que provoquin en nosaltres més dolor. Especialment quan recordes que Madagascar ha perdut pràcticament un 90% dels seus boscos primaris. I quan saps que, un cop el bosc ha estat cremat, potser quedaran camps d’arròs per uns quants anys, però a la llarga, quan els sòls esgotin els seus nutrients, només quedarà més fam, més vulnerabilitat i més sofriment.
I les preguntes s’amunteguen a doll. Per què? No volem el bosc en flames, d’acord. Què fem? Quines són les solucions? Com podem fer per alimentar a la gent del Parc? Quines alternatives hi ha? Com podem cultivar unes terres tan pobres en nutrients sense cremar el bosc? Hi ha altres tècniques agrícoles? Què podem fer-hi? I sobretot, per què no se’n parla als diaris? Ens encantaria obrir un diari i llegir quelcom com “El Consell de Seguretat de la ONU es reuneix en assemblea extraordinària per posar solució a la destrucció dels boscos tropicals”. O posar la ràdio i escolar quelcom com “Hillary Clinton interromp les seves vacances per negociar un alt al foc entre boscos i agricultors a Madagascar”. És tant demanar? Tan irònic resulta? És que som cecs i sords a l’evidència?
El desolador panorama que queda després d’un incendi. Fotografia de: Joan de la Malla.
Un calfred de dolor recorre les nostres espines dorsals mentre contemplem l’incendi. El cruixir del foc retruny en la immensitat de la nit, mentre un aire poblat de fum i cendres despentina totes les nostres certeses, davant d’un cementiri d’arbres. Assistim al funeral dels nostres anhels i il•lusions, desemparats i incapaços de mantenir l’optimisme ni de recordar que ens ha portat fins aquest aterridor abisme de foc i destrucció. Ens crema les retines, ens bull la sang i ens corrou les entranyes. És com ser testimonis d’una guerra, d’un brutal genocidi, d’una cruel massacre.
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola,som la classe de 3r ESO de l’Institut Príncep de Girona i tenim algunes preguntes.
-L’incendi ha influit en la captura de ratpenats de la zona?
T’anirem seguint.
Hola!
Durant aquesta expedició ens vàrem proposar capturar ratpenats en tot tipus d’hàbitat, des de camps de cultiu o arrossars, als petits fragments de boscos, sobre els rius, entre matollars, etc. però també en zones cremades per incendis. Durant les nits que hem estat treballat sobre aquestes zones devastades pels incendis i les cremes, l’èxit de captura ha estat molt baix, pel que creiem que l’activitat de ratpenats en àrees cremades s’ha vist molt afectada. De totes maneres, per tenir una confirmació ben robusta que els ratpenats no cacen en zones cremades hem instal·lat un conjunt de gravadors automàtics d’ultrasons de ratpenats que ens permetran detectar-los , i saber quan i on volen; i en cas que n’hi hagi, saber si estan caçant o no. De fet, encara estem analitzant centenars i centenars de gravacions que hem aconseguit durant les nostres sortides de camp.
Gràcies per l’interès!
Trobem molt trist que la gent de Madagascar hagi de cremar arbres per sembrar i sobreviure. Però aixo no justifica que cremin boscos i acabin amb molts ecosistemes.
Penseu que aquests fets poden influïr en la vostra investigació?
Molts anims
Fins la propera
Sara Sangrà i Koldo Claverol
Comissió sostenible i saludable
Institut escola Costa i Llobera
Hola Koldo i Sara,
Moltes gràcies per les vostres reflexions.
Efectivament nosaltres, quan vàrem arribar, també pensàvem que la desforestació no tenia cap mena de justificació. Ara bé, quan parles amb les comunitats locals i escoltes les dificultats a les que s’enfronten en el seu dia a dia per sobreviure, te n’adones de que la desforestació és quelcom ben complex! Els locals no cremen el bosc per menyspreu o per desdeny, el cremen perquè tot sovint no els queda més remei que fer-ho per alimentar les seves famílies. És trist i difícil de païr, però si t’hi pares a pensar, s’entén, oi?
Per suposat que aquests fets han influenciat la nostra investigació! Veure l’incendi al voltant del campament ens ha fet adonar que no es pot conservar la natura sense tenir en compte a la gent que en depèn d’ella. Intentar conservar un bosc sense el recolzament de la gent local és impossible! Els humans sóm una espècie més a dins de l’ecosistema, i no podem entendre la natura sense entendre el paper que hi té la gent. És per això que en els propers dies anirem a visitar a les comunitats locals i intentar treballar junts per conservar la natura sense oblidar les necessitats de la gent local! Ho descobrireu en els propers diaris!
Fins ben aviat!