Imatge: L’ús de la tècnica i el no emprar el flaix permetia captar l’ambient de l’escena i les dèbils llums dels focs a les cases. Fotografia de Joan de la Malla.
La nostra expedició és totalment interdisciplinària. Treballar amb temes de conservació de fauna salvatge, requereix coneixements molt variats de disciplines ben diferents. D’una banda, necessitem zoòlegs (o en el nostre cas, quiropteròlegs) capaços de capturar i identificar els animals amb els que treballem. D’altra banda, calen ecòlegs per entendre les interrelacions entre els ratpenats i el seu hàbitat, així com botànics que coneguin bé els arbres i les plantes que composen els boscos on viuen els ratpenats.
També és important tenir a l’equip persones del camp de les ciències socials, com ara antropòlegs o ambientòlegs, que sàpiguen treballar amb les comunitats locals i entendre el paper que juga l’ésser humà en la conservació dels boscos. I per suposat, també cal especialistes en comunicació, capaços de posar tot aquest coneixement al servei de la societat.
Al nostre equip tenim la sort de comptar amb en Joan de la Malla, un fotògraf conservacionista que treballa fent fotografies de temes relacionats amb ciència i conservació arreu del món. Ha treballat amb goril•les a Rwanda, tigres a l’Índia, esculls de corall al Mediterrani, dracs de Komodo a Indonèsia, guacamais a l’Amazònia… per anomenar tan sols alguns exemples. La seva especialitat és el bosc tropical, on acostuma a passar bona part de l’any.
Fer fotografies allà no és especialment fàcil. Per començar es sol anar molt carregat. En Joan sol portar uns 24 quilograms només d’equip de fotos en cada expedició! També tenim el clima: molt humit i sovint amb molta pluja. Humitat i electrònica, com podreu imaginar, no són massa bons amics. Sovint plou torrencialment durant dies, i això fa que les càmeres i les òptiques estiguin sempre humides. Perquè us feu una idea, és habitual veure créixer fongs dins de les òptiques de les càmeres degut a la extrema humitat d’aquests entorns.
Tècnicament parlant, el treball al bosc tropical té un altre desavantatge: per fotografiar cal llum i la majoria de selves són llocs molt foscos degut a la gran cobertura de les capçades dels arbres. Només el 2% de la llum que il•lumina el cobricel arbori (és a dir, l’estrat superior) aconsegueix arribar al sotabosc. Això obliga a conèixer i dominar la tècnica per tal d’aconseguir fotografies interessants.
La tasca principal d’un fotògraf en una expedició d’aquestes característiques és la de reportar la tasca científica desenvolupada. Si un científic s’encarrega d’afegir nous descobriments a la ciència i ampliar el coneixement de la humanitat, el fotògraf té com a objectiu fer visible les troballes i fer que arribin a la societat. Cada cop és més freqüent que els investigadors ens envoltem de professionals relacionats amb la comunicació per tal de donar a conèixer la nostra feina. Això pot ser mitjançant escrits, documentals o, com en el nostre cas, fotografies. En Joan es va formar com a biòleg i això facilita la comunicació amb l’equip, i ens permet transmetre, a través d’imatges, l’emoció i l’esforç que suposa la recerca al Tròpic. Per tal d’assolir aquest repte cal entendre molt bé la recerca, és a dir, allò que es fa i que s’investiga. Tanmateix, cal tenir habilitats per transformar, mitjançant imatges, els conceptes i motius de la recerca, sovint complexes, en quelcom interessat, agradable i comprensible per a tothom. Fer això no és senzill, i obliga el fotògraf a conèixer el llenguatge de la ciència tan bé com el llenguatge de la imatge per tal d’actuar com una mena de traductor entre ambdós mons.
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola, som l’Adam Picallo i la Carlota Pino de l’institut Bosc de Montjuïc, i voliem preguntar el següent:
Alguna vegada s’ha trencat algun intrument de fotografia per culpa de l’espècie que s’estava fotografiant? Quan alguna cosa es trenca, hi ha alguna solució, o es torna per adquirir nou material?
Gràcies.
Hola Carlota i Adam, com va?
Malauradament, l’equip fotogràfic es trenca sovint quan treballem en entorns complicats. No només, l’equip fotogràfic, sinó que tots els equips científics i electrònics perillen una mica. En el cas de l’equip fotogràfic, intentem portar més de un equip, i, així, en cas de ruptura, pèrdua (o robatori) intentem tenir una altra eina que ens permeti seguir treballant. Per motius de pes, volum i econòmics no dupliquem tot allò que portem però si les parts que poden ser més sensibles. Així doncs, dupliquem sobretot les càmeres i no tant les òptiques. Tot i així, quan algun element es trenca, intentem improvitzar una reparació amb el que tinguem a ma i, si no és possible, doncs toca treballar amb el que es tingui a ma. Sense anar més lluny, desde el principi de l’expedició es va trencar una barrera d’infrarojos que, conectada a la càmera, permet fer fotos dels ratpenats en vols. Després de intentar reparar-la nosaltres mateixos i de no conseguir-ho, hem hagut de prescindir d’aquestes imatges (que afortunadament no eren les principals) i fer anar d’altres per aconseguir explicar la història.
Finalment, us vui dir que, en general, és el medi el que acaba sent més perillòs per les càmeres (pluja, calor, humintat, pols…) i no tant la espècie que es fotografia.