Em comenta en Tafita, membre de la nostra expedició, que si Madagascar era fins fa poc coneguda com l’Illa Verda, pels seus exuberants boscos tropicals, avui en dia és més aviat una Illa Roja pels seus sòls vermellosos, rics en ferro, despullats de tota vegetació.
La desforestació i la seva conseqüent erosió tenyeixen de vermell els rius de Madagascar, que descarreguen tots els seus sediments a l’Oceà Índic, fins un punt tal que alguns astronautes afirmen que, des de l’espai, sembla que Madagascar s’estigui dessagnant. Malauradament, a dia d’avui, només queda aproximadament un 15% dels boscos originals de la gran illa que, protegits o no, segueixen minvant ràpidament.
En el trajecte en autobús, ens creuem en amb un immens camió transportant fusta noble de camí cap a la capital… Sembla que dels 94.000 km2 de boscos que queden a l’illa , tan sols la meitat estan sota algun règim de protecció (per comparar-ho l’illa sencera de Madagascar té 587.000 km2; tot Catalunya ocupa 31.900 km2).
La recent inestabilitat política que ha travessat Madagascar –amb un cop d’estat al 2009 i manca de presidència efectiva durant més de 5 anys– no han fet sinó empitjorar la situació. El desordre polític, legal i institucional es va traduir en una major pressió sobre els boscos tropicals i un reguitzell d’activitats il•legals conduïdes en la més desvergonyida impunitat.
El conductor del nostre autobús ens parla també de la caça furtiva dels emblemàtics lèmurs per satisfer paladars selectes a diferents països asiàtics, on poden pagar milers de dòlars per aquest producte de luxe. No és d’estranyar doncs que un 94% dels lèmurs de Madagascar estiguin amenaçats d’extinció. De fet, des de que l’ésser humà va arribar a Madagascar, al menys 8 gèneres i 17 espècies de lèmurs han desaparegut de l’illa.
Un silenci glaçat s’apodera de l’autobús, a mesura que recorrem el feréstec paisatge que separa Tana de Ranomafana. Sembla que tenim molta feina per davant si volem conservar el que queda de la increïble biodiversitat d’aquesta illa única. El fet de trobar-nos en una illa magnifica encara més la sensació d’urgència. El nostre treball mai ens havia sembla ni tan necessari…
Demà serem a Ranomafana, un dels últims fragments de bosc tropical de l’illa, un dels últims bastions de la verdor malgaix. El repte és gran, però no ens podem deixar intimidar per la impotència. La conservació ens crida a l’aquí i a l’ara.
Els exuberants boscos del Parc Nacional de Ranomafana.
Fotografia de: Daniel Burgas.
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola sóc la Jana de l’Escola els Estanys de Platja d’Aro.
M’agrada molt el seguiment que esteu fent per això voldria fer una pregunta.
Dels animals que trobeu com podeu saber quin tipus d’animal és?
També voldria fer una altra pregunta.
De les fotos que veig Madagascar té el terra sec i les plantes també són seques ?
Amb la classe ja us seguirem. Espero que descobriu moltes coses més.
Molta sort.
Hola Jana,
Moltes gràcies per les teves preguntes.
Per determinar quines espècies hi ha als boscos on treballem, tot sovint és necessari capturar els animals i intentar identificar-los mitjançant guies especialitzades. Per cada grup ens fixem amb característiques pròpies. Per identificar ratpenats mesurem la mida dels ossos del braç, la llargada de la tíbia, etc. Amb els ocells tot sovint és la forma del bec, els patrons de coloració de les plomes/ales… Comparant els trets mesurats amb els que descriuen les guies de la zona, podem identificar l’espècie. En cas de dubte o si creiem que la nostra identificació no és 100% segura, sempre podem col·lectar una petita mostra de teixit (membrana de l’ala, ploma, pèl, etc..) que no suposa un gran impediment o dany per l’animal i amb el qual podem utilitzar la genètica per desxifrar part del seu ADN. Seqüenciant un petit fragment de l’ADN podem confirmar l’espècie amb una gran precisió!
Pel que fa a la teva pregunta sobre la terra seca i les plantes de Madagascar, el problema a Madagascar no és falta de pluja. El fet que el terra es vegi sec i rogenc en algunes fotografies que hem penjat és degut a l’erosió i la pèrdua dels nutrients del sòl, deguts principalment a la desforestació. També es produeixen canvis del que anomenem microclima: quan manquen els arbres, ja no hi ha ombra, i el que abans era un terra humit i fosc ideal per a moltes plantes, ara és un lloc exposat a la llum i a la calor del sol, on moltes plantes no hi podran créixer. És per això que sovint s’hi veuen plantes que poden semblar més aptes d’ambients secs que no pas dels boscos tropicals.
Seguim en contacte!
Álvaro.
Bones! Sóc el Marcel Castellnou del Ins Joan Amigó i Callau.
Os volia preguntar sobre les desforestacions dels boscos, a que són degudes?
Hola Marcel,
Moltes gràcies per les teves aportacions al fòrum!
La principal causa de desforestació a Madagascar és l’agricultura itinerant. La gent de Madagascar depèn del cultiu d’arròs per la seva subsistència i per poder cultivar-lo, els agricultors obren clarianes de vegetació i en tallen els arbres. Aquest tipus d’agricultura de tala i crema es coneix amb el nom de tavy a Madagascar. Amb un major nombre de població, la gent local cada cop necessita tallar més selva per poder obrir nous cultius.
No obstant, la subsistència no és la única causa de desforestació, sinó que també en son molt responsables la tala il·legal, l’exportació de fustes precioses com el palissandre, o la destrucció de l’hàbitat pel desenvolupament de grans infraestructures.
Fins ben aviat!