Pregunta proposada per: Jordi Puig (Terrassa)
Resposta: En Jordi Puig, de Terrassa, ha plantejat una pregunta ben interessant, que no es pot respondre amb un sí o un no. Miraré de donar el meu punt de vista. Per començar, és cert que els boscos s’han expandit, com a resultat de l’abandonament , des de mitjan del segle XX, del carboneig, de l’abandonament més recent de zones de conreu de secà, sobretot a les comarques meridionals, i de la minva de les pastures arreu i, en especial a les capçaleres dels rius.
Això planteja inconvenients importants: 1) L’augment de boscos a les capçaleres augmenta el consum d’aigua i redueix el cabal dels rius; 2) El creixement simultani de masses denses de pi blanc en antics conreus de secà suposa un augment del risc d’incendis violents si no hi ha una gestió adient per disminuir la densitat d’arbres (és freqüent que, en una colonització espontània, hi hagi densitats de 20.000 peus per hectàrea, d’una espècie com el pi blanc, altament combustible, que caldria reduir amb aclarides a menys d’un miler); 3) la pèrdua de pastures de muntanya té aspectes negatius per a la biodiversitat.
Una idea és essencial: els boscos que tenim no són “naturals”, sinó el resultat d’una història d’explotació i abandonament. Per fer-los sostenibles, han de ser gestionats en una direcció adient.
Als aspectes negatius, se n’hi poden contraposar de positius. Els arbres consumeixen aigua, però també ajuden a condensar boires, i per tant capten humitat, protegeixen el sòl que emmagatzema aigua i la deixa anar de manera més regular (reduint el risc de riuades i allaus), ofereixen refugi a moltes espècies, espai per al lleure, etc.
El problema no és que hi hagi massa boscos. El que manca són recursos i idees per a gestionar bé aquests boscos. Actualment, bona part dels nostres boscos són poc o gens rendibles des del punt de vista de l’explotació, i els propietaris no poden invertir en la seva gestió indefinidament si no recuperen mai les inversions. Les administracions han dedicat molts més diners a la lluita contra el foc (helicòpters, avions, material de terra, etc.) que a la gestió preventiva. I la població ha d’entendre els serveis que ens donen els boscos i la necessitat de fer-ne una gestió adient.
Al meu entendre, els boscos han de ser considerats com una riquesa, un patrimoni de país que cal administrar. Les polítiques fiscals, l’organització social, l’autodefensa contra el foc, l’educació sobre els boscos i el foment de la innovació i la iniciativa empresarial en els aprofitaments haurien d’integrar-se amb polítiques de protecció actives, dins d’un pla general de boscos i zones naturals que comprengui diversos nivells de intervenció i de protecció, i no estar merament basades en delimitar espais on es redueixen les activitats permeses.
Jaume Terradas, catedràtic emèrit de la UAB i fundador del Centre de Recerca en Ecologia i Aplicacions Forestals (CREAF).
Resposta: En Jordi Puig, de Terrassa, ha plantejat una pregunta ben interessant, que no es pot respondre amb un sí o un no. Miraré de donar el meu punt de vista. Per començar, és cert que els boscos s’han expandit, com a resultat de l’abandonament , des de mitjan del segle XX, del carboneig, de l’abandonament més recent de zones de conreu de secà, sobretot a les comarques meridionals, i de la minva de les pastures arreu i, en especial a les capçaleres dels rius.
Això planteja inconvenients importants: 1) L’augment de boscos a les capçaleres augmenta el consum d’aigua i redueix el cabal dels rius; 2) El creixement simultani de masses denses de pi blanc en antics conreus de secà suposa un augment del risc d’incendis violents si no hi ha una gestió adient per disminuir la densitat d’arbres (és freqüent que, en una colonització espontània, hi hagi densitats de 20.000 peus per hectàrea, d’una espècie com el pi blanc, altament combustible, que caldria reduir amb aclarides a menys d’un miler); 3) la pèrdua de pastures de muntanya té aspectes negatius per a la biodiversitat.
Una idea és essencial: els boscos que tenim no són “naturals”, sinó el resultat d’una història d’explotació i abandonament. Per fer-los sostenibles, han de ser gestionats en una direcció adient.
Als aspectes negatius, se n’hi poden contraposar de positius. Els arbres consumeixen aigua, però també ajuden a condensar boires, i per tant capten humitat, protegeixen el sòl que emmagatzema aigua i la deixa anar de manera més regular (reduint el risc de riuades i allaus), ofereixen refugi a moltes espècies, espai per al lleure, etc.
El problema no és que hi hagi massa boscos. El que manca són recursos i idees per a gestionar bé aquests boscos. Actualment, bona part dels nostres boscos són poc o gens rendibles des del punt de vista de l’explotació, i els propietaris no poden invertir en la seva gestió indefinidament si no recuperen mai les inversions. Les administracions han dedicat molts més diners a la lluita contra el foc (helicòpters, avions, material de terra, etc.) que a la gestió preventiva. I la població ha d’entendre els serveis que ens donen els boscos i la necessitat de fer-ne una gestió adient.
Al meu entendre, els boscos han de ser considerats com una riquesa, un patrimoni de país que cal administrar. Les polítiques fiscals, l’organització social, l’autodefensa contra el foc, l’educació sobre els boscos i el foment de la innovació i la iniciativa empresarial en els aprofitaments haurien d’integrar-se amb polítiques de protecció actives, dins d’un pla general de boscos i zones naturals que comprengui diversos nivells de intervenció i de protecció, i no estar merament basades en delimitar espais on es redueixen les activitats permeses.
Jaume Terradas, catedràtic emèrit de la UAB i fundador del Centre de Recerca en Ecologia i Aplicacions Forestals (CREAF).
La fotografia que il·lustra l’article correspon a les agulles de Picamill, situades a Sant Romà de la Clusa, serra de Catllaràs (Berguedà).
Absolutament d’acord amb Jaume Terradas