Tothom ha sentit el “cu-cut, cu-cut” que li dóna el nom, encara que sigui procedent de l’interior d’un rellotge. Pels ornitòlegs, el cucut ens anuncia la primavera i el seu cant ens recorda que estem a les portes de l’època en la qual els ocells van més enfeinats.
Però el que fa el cucut molt especial no és el seu cant -clar i potent però simple- sinó la seva biologia de cria. El cucut, a diferència dels altres ocells, no fa niu. És el què s’anomena un paràsit de cria. La femella de cucut espia els ocells del seu entorn, controlant a la perfecció on fan el niu i quan comencen a pondre ous, esperant el moment adequat per fer la seva gran estafa. En un moment de descuit dels propietaris originals, el cucut treu un ou del niu i en pon un seu, en una operació molt estudiada que dura menys de 15 segons. Quan el poll de cucut neix, cec, sense plomes i aparentment inofensiu, se li dispara un instint ancestral consistent a tirar del niu tots els ous o polls que hi trobi (de fet, tira qualsevol cosa que hi trobi). Els polls dels fills naturals dels propietaris del niu moren irremissiblement en haver estat expulsats.
La parella d’ocells parasitats potser podria haver-ho evitat, potser podria abandonar el cucut, però no ho fan. El cucut té un altre as a la màniga. La seva boca taronja, amb unes boniques boqueres ben marcades i uns reclams pidolaires molt ben estudiats, fan aflorar l’instint maternal més tendre dels pares adoptius. No tenen altra alternativa que alimentar aquell bebè tan dolç i atractiu (des del punt de vista d’un ocell) que els demana menjar insistentment. Quan sigui capaç de volar, havent-se fet cinc o deu vegades més gran que els propis pares adoptius, se n’anirà i els deixarà amb un pam de nas.
Mentrestant, la mateixa femella de cucut haurà anat parasitant diferents ocells del bosc, ponent ous pràcticament iguals que els de l’espècie parasitada. Una femella típicament pon al voltant de 15 ous en nius d’ocells del seu ampli territori. En alguns llocs, el percentatge de nius parasitats pot arribar a ser bastant elevat, de més del 50% en llocs amb molta abundància de cucuts.
Les víctimes desenvolupen estratègies de protecció diverses -aprenen a reconèixer els ous de cucut, vigilen el niu, agredeixen els cucuts si els veuen a prop- però mai no es lliuren completament de la sorpresa de veure com alguns dels seus nius són ocupats per un pollet que aviat es queda sol, acapara tot el menjar i es fa gran, gran, gran…
Abel Julien
UdICO – Unitat de Divulgació
Institut Català d’Ornitologia
http://abeljulien.blogspot.com
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris