La migració representa un esforç titànic pels ocells. Si calculéssim les calories que nosaltres gastaríem anant corrents des de Catalunya fins a Nigèria veuríem que necessitem centenars de quilos d’aliment i, a més, no ens el podríem menjar tot de cop abans de sortir sinó que l’hauríem d’anar consumint dia a dia durant el viatge. Els ocells, en canvi, fan aquest vol de milers de quilòmetres d’una tirada o fent algunes poques parades per aprovisionar-se o descansar. Però a més, els ocells tenen una característica fisiològica que nosaltres no tenim: ells són capaços d’engreixar-se fins al límit, acumulant tant de greix que arriben a duplicar el seu pes, per després consumir-lo durant el viatge. Talment com si fos benzina.
Abans de migrar, els ocells entren en un estat anomenat hiperfàgia, en el que mengen i mengen i mengen encara que no tinguin gana, per acumular greix. Quan han assolit les reserves necessàries, emprenen el vol de nit i comencen a volar en la direcció que els indica el seu instint. Quan es faci de dia, pararan en algun lloc adient (la costa, una illa, un oasi o un bosc) i, segons les espècies, menjaran alguna cosa per repostar. O senzillament no faran res i romandran en una branca o en qualsevol lloc segur tot esperant la nit per prosseguir el seu viatge.
El fet que la migració sigui nocturna respon a diversos motius i el principal és que la temperatura corporal dels ocells augmenta perillosament quan fan exercici i necessiten fer aquesta activitat metabòlicament tan demandant amb una temperatura ambient molt baixa. També ajuda que a la nit no hi troben depredadors per tal que el viatge sigui més segur.
En arribar a la seva destinació, aquests ocells s’hauran aprimat fins l’extrem i arribaran completament secs i esquifits, moltes vegades al límit del què el seu cos ha pogut aguantar. Immediatament començaran a menjar per recuperar pes i restaurar la seva condició física, cosa que si no hi ha inconvenient aconseguiran en uns pocs dies.
Els ornitòlegs que ens dediquem també a l’anellament ho veiem de primera mà quan capturem ocells a la tardor. El greix és visible si bufes el plomatge de l’ocell deixant la pell al descobert. Com que la pell és molt fina, el greix, de color groguenc, es transparenta molt bé i es veu perfectament. N’hi ha alguns que són autèntiques boles de greix! Sovint també veiem el contrari i capturem ocells completament “secs”, sense ni mica de greix però també amb el cos molt deshidratat i en molt mala condició física. Això és més freqüent a la primavera, quan els ocells que veiem han travessat el Sàhara.
El greix és, per tant, un element cabdal per la supervivència dels ocells en la mesura que l’utilitzen com un combustible reomplible i reutilitzable a molt curt termini. Val a dir que el què hem explicat aquí és aplicable només als ocells que migren en vol actiu; rapinyaires i aus planadores segueixen una estratègia completament diferent en la que, precisament, no emmagatzemen gens de greix. Però aquest és un altre tema.
Abel Julien
http://abeljulien.blogspot.com
Peu de foto: Ocell amb pit i abdomen completament coberts de greix en preparació per la migració de llarga distància.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris