Imatge: el robot submarí ROPOS en el moment que és posat a l’aigua.
Som a 67°S. La glacera Mertz té una amplada d’uns 20 km, per això mirem on mirem tot són penya-segats de gel. Com tantes altres gran glaceres antàrtiques, baixa del continent amb tanta potència (és a dir, gruix) que, quan la terra acaba, continua mar endins, surant. Aquestes enormes llengües sobre el mar les anomenen plataformes de gel (ice shelves). A mesura que van perdent trossos, formen icebergs típicament tabulars (plans de dalt, com la glacera), que poden ser de grans dimensions.
Un dels helicòpters que es fan servir per portar-nos a llocs inaccessibles.
La glacera Mertz és un cas molt especial i interessant, per això ens hi hem arribat. Abans del 2010, la llengua sobre el mar feia 80 km de llarg. Us ho imagineu? Des de feia temps, les imatges de satèl·lit mostraven que creixia una esquerda gegantina a prop de la línia de la costa, que feia pensar que acabaria partint-se. Mireu la seqüència d’imatges. Un iceberg descomunal anomenat B09B, també d’uns 60-80 km, va arribar portat pel corrent fins a topar amb la llengua de la glacera.
Això va acabar de desencadenar l’inevitable: la plataforma de Mertz es va desprendre i va derivar cap a l’oest, amb el nom d’iceberg C28, fins que es va partir en dos i després qui sap en quants trossos més.
Aquesta seqüència d’imatges mostra, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, com un enorme iceberg (anomenat B09B) va impactar el gener de 2010 contra una llengua del glaciar de Mertz que sobresortia uns 80 quilòmetres sobre el mar. A conseqüència del xoc, es va formar un immens iceberg, que es va anomenar C28, que es va anar allunyant de la costa i que en una imatge del 27 d’abril de 2010 s’el veu partit en dos. Per la seva part, el iceberg B09B va romandre encallat a la costa.
L’invasor, el B09B, va quedar embarrancat per aquí mateix. És curiós, perquè ara sabem que això passa de tant en tant, més o menys cada 100 anys. És clar, aquestes llengües al mar no poden créixer indefinidament, tard o d’hora s’han de partir i tornar a créixer. Penseu que la glacera baixa del continent a una velocitat aproximada d’1 km cada any. Recordeu Mawson, que va ser el primer a arribar a aquí baix el 1912? Els mapes que va dibuixar mostren una llengua d’uns 80 km, com la de 2010, amb una esquerda a la base. És evident que no pot ser la mateixa llengua del 2010, perquè hauria continuat creixent fins als 180 km! Calculem que cap als 1920s es devia partir per tornar a començar el cicle. Les dades dels fons marins ens ho confirmen. Es tracta, doncs, d’un cicle natural que hem tingut la sort de poder presenciar en directe gràcies als instruments que tenim orbitant per l’espai.
El vaixell aproat a la glacera per estabilitzar-se.
Que la llengua de la glacera Mertz hi sigui o no, afecta tot l’entorn.
Quan hi és, fa de barrera als corrents, que aquí van d’est a oest. La regió a l’oest quedava a l’ombra del corrent. Els vents catabàtics fortíssims que baixen del continent refreden l’aigua i la glacen, però el corrent s’emportava el gel format i la muralla de la llengua impedia que n’arribés de més a l’est. És a dir, aquesta zona actuava com una fàbrica exportadora de gel marí però solia estar lliure de gel, era una gran polynya. Les aigües hi eren molt productives, hi creixia molt plàncton i krill; per tant, era un lloc d’alimentació de pingüins, foques i balenes. Des que la llengua de gel no hi és, els corrents l’envaeixen i tot està més glaçat. La polynya s’ha traslladat més a l’est, tot ha canviat i la vida s’hi ha d’adaptar. A més, la fàbrica exportadora de gel era un dels punts on es formaven aigües profundes de les que alimenten el moviment constant dels oceans, clau per entendre el clima.
Es calcula que el 20% de les aigües profundes antàrtiques es formava en aquesta zona, i ara caldrà refer aquests números.
Imatge de la glacera Mertz al capvespre.
Quan el diumenge radiant ens anunciava que podríem fer tota la feina, vam preparar-nos per fer tot de maniobres espectaculars. La primera, enclastar la proa del vaixell, molt a poc a poc, en un dels penya-segats de la zona més baixa de la glacera. D’aquesta manera, el vaixell quedava quiet i estabilitzat, perquè la fondària és massa gran per ancorar. La segona, vam enlairar els dos helicòpters per portar companys glacera amunt, al continent, per agafar mostres de gel, neu i aire, i mesurar el gruix del gel amb radars. Van tornar aclaparats per la immensitat de blanc, inabastable. Finalment, vam enviar un robot submarí a les profunditats. Es tracta del ROPOS, un robot sofisticat que pot baixar a grans profunditats (té 4000 m de cable) i filmar tot el que veu. A més, té ampolles per agafar aigua i braços articulats amb pinces que es poden governar amb precisió per agafar organismes o pedres.
Esponja filmada pel robot a 900 metres de fondària.
Veiem la filmació del robot en directe a la televisió del vaixell.
Mentre els companys feien passejar el robot a 900 m de fondària, podíem veure’n les imatges a la televisió del menjador. Quin espectacle! El fons marí és ple d’esponges, anemones, coralls, estrelles, peixets, krill. El braç es belluga amb precisió quirúrgica i agafa alguns espècimens d’interès, tot davant dels nostres ulls. Molts d’aquests organismes són sèssils, és a dir que estan enganxats al fons i no es belluguen, i s’alimenten per filtració; viuen de la matèria orgànica que produeix el plàncton a la superfície, on hi ha llum, i que va caient en forma del que anomenem neu marina. Com podeu suposar, si l’abundància de plàncton es redueix per causa dels canvis en la llengua de la glacera, aquests organismes perden la font d’aliment i van morint o creixen més lentament. Les closques d’alguns mol·luscs i els ossos d’alguns peixos ens donen una idea de la seva velocitat de creixement, igual com els anells del arbres. Això és el que volem veure aquests dies: quins canvis hi ha hagut el fons del mar en comparació amb expedicions anteriors al 2010.
La façana de la glacera flotant fa entre 10 i 50 m d’alçada. Si ho calculeu, això vol dir que per sota l’aigua hi ha entre 80 i 400 m de paret del gel. Avui dimarts, el robot s’acostarà a aquesta paret, n’agafarà trossos de gel i mirarà de ficar-s’hi a sota. Ja tinc ganes de veure-ho amb els seus ulls!
Hi ha estones que el que ve més de gust és deixar-se corprendre en silenci. A la proa sembla que naveguem sobre la glacera.
Com potser ja heu vist a les notícies, el canvi climàtic, que provoca un lleuger escalfament de l’aigua, està afavorint l’aparició d’esquerdes de ruptura a les grans plataformes de gel antàrtiques, i n’accelera els cicles naturals de regeneració. Quines coses, som a l’era tecnològica que ens permet, com mai abans, estar pendents dels canvis que causem en la natura per mitjà de robots, helicòpters, satèl·lits i sensors de tota mena, però hi hem arribat a base de transformar profundament el planeta.
Cada vegada sabem millor què fem i cap on anem amb la drecera on ens hem posat, però no acabem de veure que caldrà tornar a fer marrada.
Rafel Simó
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola Rafel!
Som els alumnes del Col·legi Jardí de Granollers. Seguim molt de prop la teva expedició i ens agraden molt els teus escrits poètics. Creiem que t’hi podries dedicar!
Després de llegir els teus articles, ens ha cridat l’atenció el tema de les glaceres. Ens agradaria saber en quins aspectes us fixeu quan extreieu mostres de gel, quina edat tenen aquestes mostres i com es pot saber.
Hola! Mira, just ara som davant d’una de les illes Balleny, i els glaciòlegs estan preparats per volar amb l’helicópter fins a la glacera que cobreix l’illa (en anglès, the ice cap) per agafar més mostres de gel. El que fan és fer servir uns trepants o perforadors mecànics (amb combustible), que foraden i permeten extreure cilindres de gel de fins a 20 m de llarg. De moment, no saben l’edat que té (depèn molt de les taxes de precipitació, de nevades, de cada zona), i no ho sabran fins que els analitzin al laboratori. Però calculen que seran unes poques desenes d’anys, potser 20 o 30.
Del gel analitzen diversos components: la presència de pols mineral (que indicaria el transport des d’Austràlia pel vent), la presència de partícules de sutge (que indicaria també transport des de continents habitats o amb vegetació), els isòtops de l’aigua, deuteri i oxigen (que indiquen el cicle d’evaporació i precipitació i, per tant, del clima regional), compostos d’oxidació atmosfèrica del dimetilsulfur, aquell gas de sofre que fa olor i que estudio jo (que indicarien productivitat del plàncton per la zona), presència de sal marina i d’algues diatomees (que indicarien el vent regional, que és el que aixeca aquests components de l’aigua de mar)…
L’edat la reconstruiran tot mirant els components que indiquen cicles estacionals: components que, per exemple, pugen a l’estiu i baixen a l’hivern; llavors poden anar comptant quants cicles han passat.