Imatge: en Rafel davant de la gelera Mertz.
Dissabte a sopar hem brindat. Perquè tal dia com avui, el 1821, Von Bellinghausen, que servia per a Rússia, va veure per primera vegada el continent Antàrtic. Des del temps de Cook ja s’intuïa que, més al sud de les últimes illes, hi havia d’haver un bon pany de terra, i aquell 28 de gener es va confirmar. S’havia descobert l’Antàrtida. Brindem també perquè avui hem superat el Cercle Polar Antàrtic, situat vora els 66°S.
Ja de matinada, creuem un cinturó de gel marí, que són les restes del que es forma a l’hivern quan es glaça la superfície del mar. El vaixell va esquerdant, partint i apartant el gel, mentre grups de pingüins corren i es capbussen, espantats per l’arribada del monstre. Passat el cinturó de gel, entrem a la polynya, que és una zona costanera gairebé neta de gel perquè el fort vent que bufa del continent se l’emporta mar enfora. Avancem a bon ritme amb el gel marí en una banda. Els icebergs comencen a esquitxar el paisatge, cada vegada més grans i més nombrosos.
Després de creuar una banda de gel, arribem a la sortida al mar de la glacera Mertz.
Alguna foca mandreja sobre un tros de gel. De cop, al fons apareix l’inacabable penya-segat blanc de la glacera Mertz. El dia és gris i el famós vent de la zona ens bufa de cara, roent de tan glaçat. Així i tot, som a coberta, a la proa mateixa, com amb delit d’anticipar el que ja ningú no ens podrà prendre. Rient al vent, obrint els braços, alternant l’eufòria i el silenci.
És difícil descriure què se sent quan trobes o retrobes el gel. Una part de tu se sent petita i aliena a aquell entorn; una altra part se sent agafada del tot, estranyament connectada, commoguda al moll de l’os. La millor manera de compartir-ho seria que veiéssiu les cares dels que s’hi troben per primera vegada.
Quan el vaixell colpeja el gel i el capgira, veiem el color de les algues que hi viuen dins.
Al microscopi veiem Fragillariopsis sp, unes algues diatomees característiques del gel i de l’aigua que l’envolta.
En l’expedició de fa dos anys, tot travessant els esculls de gel de la sortida del mar de Weddell, escrivia: “És ben estrany, el gel. Estrany i magnètic. Un cúmul de textures, de formes, d’invitacions. El veus quiet i tanmateix saps que és viu, canviant, efímer. Com totes les coses canviants, desperta la fascinació de les preguntes: d’on ve, què conté, quant durarà. I ens dóna la mesura del temps, de l’ara i de l’adéu.”
El poder hipnòtic del gel.
Arribem a la façana de la glacera Mertz, que vessa del continent i sura uns deu quilòmetres sobre el mar. Amb el vent, la glacera fumeja, i això en difumina encara més els contorns. Ens hi acostem molt, però no trobem la manera que el vaixell trobi un punt de suport per vèncer l’empenta del vent i quedar-se quiet. No podrem treballar, caldrà passar la nit fent tombs tot esperant una millora del temps. Fins que el diumenge es lleva radiant i, a més dels ous amb bacon i la sopa d’olives, ens regala un paisatge de contorns precisos, de contrastos, de matisos del blanc i el blau, i verds turquesa a les coves del gel. Com el nostre alè, tot s’ha aturat, amarat de llum.
Rafel Simó
Mapa de l’expedició, on es visualitza el trajecte dut a terme fins ara. En Rafel Simó es va embarcar a Hobart i fins ara ha fet el recorregut Hobart ( 22 de gener) – Mertz ( 28 de gener).
Equip Investigador
Diari de recerca
Hola som els alumnes de l’institut de Ponts! Ens agrada molt poder seguir aquesta aventura. Us ha sorprès algun fet durant el trajecte ?
De moment m’ha sorprès que hi ha poques bestioles, comparat amb expedicions anteriors. Suposo que és la zona en què estem, ja veurem si la cosa millora quan ens moguem cap a l’est. També m’ha sorprès la polynya, això de travessar una zona tota gelada i entrar en una altra on gairebé no hi ha gel marí.
Hola!
Després de llegir els blogs, m’agradaria felicitar-te per la teva feina, ja que fas que la lectura interessant i entenedora.
La meva pregunta és si, per la selecció dels científics que han embarcat, s’ha fet alguna prova psicològica? Ja que tot i ser un treball molt relitzador s’ha de ser d’una pasta especial per passar tants dies en un vaixell amb unes persones limitades.
Hola! Bona pregunta. Passem proves mèdiques obligatòries, però no psicològiques, més enllà de preguntar-nos si tenim o hem tingut crisis psicològiques. En general tothom ho porta bé, això d’estar tancats sempre amb la mateixa gent, lluny dels nostres i treballant tantes hores. Però sí que és cert que, de tant en tant, hi ha algú que ho passa malament, en una expedició d’aquestes. No és gaire sovint, per sort. Cal que tots estiguem una mica alerta els uns dels altres. Potser no és per a tothom, aquesta feina.
Hola Rafel !
Som els alumnes i les alumnes de l’Escola Pia de Caldes.
Recordes que vas estar aquí explcant-nos la vostra expedició ?
Estem espectants i anem seguint la vostra feina.
Felicitats a tot l’equip.
Cuida’t molt !
És clar que us recordo, gent de l’equip Shackleton i alumnes de Caldes!
I m’alegro que ens seguiu. Sí, ens cuidem… mirem d’anar dormint, encara que sigui en hores estranyes, per mantenir les forces per a la feina.
Vint-i-cinc anys navegant i no he vist altre gel surant quel que llançaba avans per la borda, quan l’aigua de condensació de la càmara de congelació es recollía dins d’ella, i de tant en tant es tenía que buidar en forma de glaçó de 15 kg…
Gracies, doncs, pel regal de les imatges i les paraules.
Salut i bona proa
T’agradaria molt, Fèlix. Potser caldria premiar el Garcia del Cid enviant-lo a l’Antàrtida o a l’Àrtic, abans de jubilar-lo?
“Com el nostre alè, tot s’ha aturat, amarat de llum.”
M’havien dit que escrivies molt bé, Rafael…
Descobreixo amb plaer que no havien exagerat gens ni mica.
😉
Gràcies, Jesús, m’alegro que t’ho passis bé llegint-ho.
Hola, sóc Nouhaila alumna de 1r de Batxillerat de la XXV Olímpiada de Barcelona. Volia saber si has notat alguna evidència sobre el canvi climàtic, (masses de gel que es van fonent,…) moltes gràcies, i bona expedició.
Hola Nouhaila! Doncs mira, el que és difícil és atribuir al canvi climàtic un fenomen que observem avui. Per poder-ho fer, necessitem dades al llarg dels anys, i comparar-les amb dades indicatives de l’escalfament. Per exemple, en una expedició del 2006 vaig coincidir, en una base americana, amb pingüinòlegs que portaven 30 anys seguint les colònies de pingüins d’Adèlia. Ells sí que havien observat que cada vegada neva més, en aquella zona de la Península Antàrtica (perquè augmenta l’evaporació al mar) i això perjudica aquests pingüins, que fan nius amb pedres quen no hi ha neu. Les nevades escurcen el temps de cria i creixement dels polls, que tenen menys possibilitats de sobreviure quan arriba el moment de deixar la colònia.
De tota manera, sí que te’n diré una d’aquesta expedició: quan el robot ROPOS va baixar a examinar el gel submergit de la plataforma de la gelera Mertz, va trobar que estava especialment ‘podrit’, ple de cavitats i coves, i que l’aigua de mar que el banyava era lleugerament més càlida que en visites anteriors. Això coincideix amb observacions en altres plataformes de gel antàrtiques, i és indicatiu de l’escalfament global.
Sort amb l’Olimpíada!
Rafel