Imatge: un explorador de l’expedició de Mawson empentat contra el vent
L’exploració de l’Antàrtida, com la de l’Àrtic, és plena d’històries èpiques. Algunes, com l’arribada d’Amundsen al Pol Sud o la supervivència de Shackleton i els seus homes després que el glaç els atrapés i destruís el vaixell, ja formen part de la llista de gestes il·lustres de la humanitat. D’altres, però, van acabar amb tragèdia; la més coneguda, la del grup de Scott que, després d’arribar al Pol Sud i veure que Amundsen els havia guanyat per poc, van morir durant la tornada.
Va ser un any mogut, aquell 1912. Eren temps de la primera gran guerra, de treure pit i orgull nacional, de triar entre la trinxera o el gel.
Mentre Scott moria d’esgotament, fred i decepció, el jove Douglas Mawson muntava una cabana refugi en una banda de l’Antàrtida encara inexplorada, la que mira a Austràlia. Als 30 anys ja havia fet expedicions amb Shakleton i Scott, i se li reconeixia una gran perícia amb el trineu de gossos. Scott li va proposar que s’unís a ells, però sortosament Mawson va refusar. Volia liderar la seva pròpia expedició en nom d’Austràlia. Van sortir de Hobart, com nosaltres, a bord de l’Aurora. Després de recórrer un bon pany de costa sense èxit, van trobar un braç de mar protegit amb un pla rocallós que serviria per instal·lar-s’hi. El lloc no podia ser millor, si no fos que, com van trigar poc a descobrir, és l’indret probablement més ventós que hi ha arran de mar en tot el planeta. Hi van passar l’estiu i la primavera tot explorant i cartografiant les costes, i fent experiments i observacions.
Mawson, a la dreta, en una imatge presa al Pol Sud Magnètic.
Van trampejar l’hivern a recer del refugi. La primavera següent, en una exploració terra endins, un dels trineus va caure en una esquerda de la glacera a 500 km del refugi, i es va endur un dels tres homes, els gossos i bona part de les provisions. Enmig del torb, Mertz i Mawson van bregar per anar tornant, tot menjant-se els gossos que quedaven i que, com ells, estaven moribunds d’esgotament. Fins que Mertz també va morir, intoxicat per la vitamina A del fetge dels gossos, i superat per les circumstàncies. Mawson va fer els últims 180 km tot sol, i se’n va sortir. L’esperaven 5 homes, tots els altres ja havien salpat amb l’Aurora. Encara va passar un altre hivern allà baix, i va tornar convertit en heroi nacional.
Si us ho explico és perquè precisament entre demà dissabte i diumenge arribarem ben a prop d’on va desembarcar Mawson, per estudiar els canvis en la glacera que du el nom del malaguanyat Mertz.
Cent anys més tard, quina diferència. No és època d’èpica, la nostra. Ara és arribar, desplegar un munt de mitjans tecnològics, i anar-se’n. Sempre comunicats amb els de casa, i sense gaire patiments. Sí que hi ha aventura, però és d’una altra mena: la de les preguntes, la de buscar allò que és nou, la d’adaptar-se, la de la convivència i el consens. Al capdavall, l’aventura és un estat d’ànim, una manera de prendre’s la vida.
“Boot camp” d’entrenament a la coberta d’helicopters, per als qui volen mantenir la forma i cremar la rutina
Ara bé, salvant els riscos, el treball físic i el concepte del temps, el nostre dia a dia no deu ser tan diferent del d’aquells exploradors. A les 6 del matí ja estem prenent mostres i agafant embranzida. Esmorzem a les 7:30 a base de torrades amb mantega, melmelada, formatge o salami, i alguna semolina o pourridge de formatge. Suc, cafè amb llet. Tornada a la feina. A les 11:30, dinar a base de sopa de blat negre i pilota, o de remolatxa o verdures, i carn o peix amb coliflor, pasta o algun cereal.
La sortida de la cuina al menjador. Avui per sopar carn estofada i alberginia gratinada.
De moment, encara hi ha amanida. Mirar si et toca fer bugada. A la 1:30, “boot camp” voluntari a la coberta d’helicòpters. A les 15:30, berenar de fruita o iogurt o salsitxes, i suc. Tot, esgarrapant el temps sense parar de treballar. A les 6 del vespre, reunió d’investigadors caps de grup. A les 7:30, sopar semblant al dinar. Això sí, no hi ha mai postres, i els llaminers ho tenim magre. Sort que l’expedició compta amb el suport de la casa Lindt, i hi ha xocolata per tots els racons.
Una de les dues bugaderies, on cadascú es renta la roba
A les 9 sol haver-hi alguna xerrada científica. Continuem la feina, que a mitjanit encara tenim mostreig. Escriure-us. Decidim qui es queda despert per a la mostra de les 6 de l’endemà… i ens deixem caure a la llitera, rebentats. Pel cap encara ronda aquell resultat estrany, aquella tasca pendent… millor enfilar el pensament al punt més alt del vaixell i recordar la primera balena que se’ns ha acostat, el pingüí cridaner, la conversa del sopar, el llarg camí recorregut a la vida fins a arribar a aquest punt tan aparentment atzarós de l’espai i el temps.
Rafel Simó
Equip Investigador
Diari de recerca
Sí, Rafel, la vida es dura… pero, per altre banda, quin plaer, ¿no?
No sé si he perdut l’información en un post no llegit… ¿Quin nombre de tripulants, científics i técnics aneu al A.T.? Dues rentadores son las que portem també al GdC, per 26, ¡i sempre hi han cues!. Pel port del A.T., m’imagino unes 50 persones a bord, o més.
Aixó sí, la cuina, ben pulida, pel que veig…¡ Bon profit!
Salut i bona proa.
Aquestes dues i una altra són les rentadores que podem fer servir els científics. Suposo que n’hi deu haver d’altres. El cert és que no cal esperar gaire per tenir torn de bugada. Som unes 140 persones a bord
(135 metres d’eslora): 60 tripulants i 80 passatgers, entre 55 científics, pilots i mecànics dels helicópters, conductors de zòdiac, periodistes i convidats de la fundació patrocinadora.