Doncs sí, hem deixat la tempesta i hem creuat la frontera. Hem trobat el Front Polar entre els 53.5° i els 55°S. En unes hores de navegació, la temperatura de l’aigua ha caigut dels 9°C als 5°C, i ens hi hem notat amb la temperatura de l’aire, també. Ara ja és un compte enrere per arribar, dissabte al vespre, a les proximitats del continent defensat, aquesta vegada, per cinturons de gel flotant.
La coberta sobre el pont de comandament del Akademik Treshnikov, un lloc magnífic per agafar les mostres d’aire.
Us explico una mica de què va el projecte del nostre grup. Dit ras i curt, investiguem com el plàncton produeix gasos i matèria orgànica que tindran un impacte en l’atmosfera i el clima. Quan dic gasos, us deuen venir al cap l’oxigen i el CO2, molt importants perquè els éssers vius els intercanviem en la fotosíntesi i la respiració. Però resulta que en deixem anar molts altres, de gasos. En un dia de brisa vora la platja sentireu l’olor del mar, una barreja, entre d’altres, dels compostos de sofre que fan l’aroma del marisc, les amines de l’olor de peix, i el iode que ens permet sentir la sal. Tot això són gasos produïts pel plàncton i les macroalgues dels roquissars. Ep, i no les sentim només nosaltres, aquestes olors, també molts animals.
Imagineu-vos que sou encara mandrejant al llit, i a casa estan preparant paella. Comenceu a salivar i a bellugar… esteu quimiocinètics: responeu a l’olor amb moviments. Si us empeny a llevar-vos i fer cap a la cuina, sou moguts per la quimiotaxi: l’olor us guia en la direcció que us convé. Dic la que us convé, no pas la necessàriament la direcció d’on ve l’olor; si el que preparen és bròquil, l’olor potser us fa obrir el whattsapp i buscar-vos un pla per dinar fora de casa.
Resulta que molts ocells procel·lariforms marins, coneguts per tenir un nas prominent i sensible, com ara els albatros o els petrells, utilitzen l’olor del plàncton per buscar aliment en l’oceà. També alguns pingüins, i fins i tot tortugues i foques. Sota l’aigua, la quimiotaxi guia peixos, eriçons, protistes herbívors i fins i tot bacteris.
La baldriga cendrosa és un ocell procel·lariforme que utilitza l’olor del plàncton per trobar l’aliment a l’oceà. Es reprodueix a les illes Balears i a les Columbretes, i se la pot veure volant i pescant pel mar català bàsicament a l’estiu.
Ja ho veieu, vivim en un paisatge d’olors fetes de gasos invisibles.
Aquests gasos, a més, són importants per a altres coses: ajuden en la condensació de les gotes d’aigua perquè es formin núvols sobre el mar, i a regular el comportament de l’atmosfera com a reactor químic. Sí nois, l’aire que respirem és una planta de reaccions constants alimentades pels gasos de la vida; això fa l’atmosfera de la Terra tan diferent de les dels altres planetes que coneixem.
El CTD és l’aparell que permet agafar aigua a 24 profunditats diferents tot registrant-ne, a més, les condicions de temperatura, salinitat, oxigen i clorofil.la.
Nosaltres, tot navegant per aquests mons, agafem aigua i en mesurem els gasos: el dimetilsulfur, formador de llavors per als núvols i atraient d’ocells, l’isoprè, les amines i els gasos de iode, que ajuden el dimetilsulfur a formar núvols, i els bromometans, que reaccionen amb l’ozó. A més, mesurem i identifiquem els microorganismes del plàncton que els produeixen, que solen ser especialment abundants vora dels gels polars. També agafem mostres d’aire, per assegurar-nos que, efectivament, aquests gasos acaben a l’atmosfera. I, finalment, mesurem substàncies orgàniques, com polímers de sucres i proteïnes que, tot i no ser gasos, també són aixecades pel vent i acaben modificant l’aire.
Tot plegat ens té molt ocupats, perquè la majoria d’aquestes anàlisis les hem de fer al vaixell, no podem conservar les mostres. Per això ens hem muntat un laboratori gairebé com el de Barcelona. Per això dormim tan poc. Per això, ara que ens acostem al gel i tot es fa més intens, ho veiem venir amb una doble frisança: la de la feinada que ens espera i la del cuquet de retrobar-nos amb sensacions inesborrables. La proximitat de l’Antàrtida s’ensuma a l’aire, i estem quimiocinètics.
Rafel Simó
Un albatros viatger protegeix a la seva cria durant els primers dies de vida. Poc després el deixen sol dia i nit i els pares només el visiten per alimentar-lo breument durant els 9 mesos que durarà el seu creixement. El cicle de cria complet dura un any sencer i l’esforç parental es tant gran que els albatros viatgers només poden criar un cop cada dos anys. Aquesta espècie és l’ocell amb l’envergadura més gran del món, ja que amida uns 3 m de punta a punta de l’ala!
Equip Investigador
Diari de recerca
Quin plaer llegir-te! Com sempre. Ets visceralment un poeta reconvertit en Merlí, ofrena per a la ciència.
Ja enyoro les teves fotos, i les explicacions al capvespre tot passejant entre els camps de blat i colza.
Una abraçada ben forta des del país dels abellarols i les cornelles negres.
Xavier
Ei, Xavier, bitxòleg de capçalera! Aquí s’han avistat petrells diversos, albatros diversos i shearwaters (ara no t’ho sé traduir). I pingüins d’Adèlia, de barbeta i el meu primer emperador! El cert, però, és que, de moment, la cosa està una mica ensopida, pel que fa a fauna. Res a veure amb el que estava acostumat a trobar. Flipant la fauna bentònica que ens ha retransmès en directe el robot submarí: esponges, anèmones, estrelles i un munt de coses que no sé què són. Ah, i ja em coneixes…
si no puc posar-hi emocions, no sóc jo.
¡Interesantísima entrada, Rafel!
La foto de la baldriga, ¿L’heu fet durant la campanya, als 50ºS? Tinc entés de que aquesta especie pot arribar a invernar fins i tot a aigües al sud de Cap de Bona Esperança… pero si l’heu trobat molt més al sud (¡i anellada!)… guau!
Salut i bona proa
Ostres que curiós ! Aqui estem encantats de llegir-te i de descobrir les curiositats que ens expliques…Que interessant el projecte del vostre grup, i que maques les fotografies. Ens hem quedat encuriosits pel CTD, deu ser un aparell molt eficaç i útil…
Molts ànims dels alumnes d’Aula, i molta sort !
Hola Rita i companys! M’alegro que us desperti la curiositat. El CTD és com anomenem col•loqialment tot l’aparell que veieu a la fotografia, amb carcassa i ampolles, però en realitat CTD són alguns dels sensors que
porta: Conductivitat (que convertim en salinitat), Temperatura i Depth (en realitat és pressió, que convertim en profunditat). A més, el nostre CTD porta sensors d’oxigen i de fluorescència de la clorofil•la, i un correntímetre per mesurar la velocitat i direcció dels corrents mentre baixa i puja al llarg de la columna d’aigua. Com que el cable que sosté tot l’aparell és, a l’interior, cable electrònic transmissor, tenim les dades a temps real. Mentre baixem l’aparell a una fondària de, per exemple, de 1000 m, ja anem prenent decisions sobre a quines profunditats voldrem agafar aigua. A la pujada, ens anem aturant allà on hem decidit i donem l’ordre de tancar una o dues ampolles, que capturen aquella aigua. Com que hi ha 24 ampolles, podem mostrejar a un màxim de 24 fondàries.
És un aparell fantàstic, sí; bàsic en oceanografia. El que passa és que en situacions de mar agitada no es pot fer servir perquè, en el procés de posar-lo i treure’l de l’aigua amb la grua, pot pendular excessivament i picar contra el casc del vaixell. Per sort estem trobant bona mar, la majoria dels dies.
Gràcies pels bons desitjos!
Rafel