Diumenge vam salpar de Hobart, han passat dos dies i ja han passat un munt de coses. Només sortir, ens va tocar instal·lar-nos. Estic en un camarot de dos amb un company del Québec; he tingut sort, a d’altres els han tocat habitacions de quatre. M’he agafat la llitera de dalt, com acostumo a fer. La veritat és que el camarot és espaiós, amb bons armaris, taula escriptori i sofà per endormiscar-se. I lavabo amb dutxa.
Pels ulls de bou, el mar no queda gaire més avall. Enllestim la posada a punt del laboratori i fem les primeres reunions: seguretat, organització, vida a bord. Dilluns, tot aprofitant que la mar és plana i fem molta via a tota màquina, parem a fer la primera estació completa de mostreig d’aigua. Per a nosaltres, mostreig i anàlisi. Quina manera més intensa de començar! Encara no ens sabem tots els topants i cometem un munt d’errors, però d’això es tracta. Ens anem fent amb les rutines de treball, que tindrem tot un mes per anar afinant.
La idea inicial era posar rumb a l’illa Macquarie, al sud de Nova Zelanda, però a la tarda ja tenim clar que ens hi espera una tempesta terrible que ens faria ballar i tampoc no ens deixaria baixar a agafar mostres. Com que la ruta que tenim per endavant és molt llarga i el dia que hem d’arribar a Xile ja està fixat, sentint-ho molt pels companys ecòlegs terrestres decidim que renunciem a Macquarie i enfilem cap al sud, directes a l’Antàrtida. A veure si així agafem només la cua de la tempesta.
Al mar també hi ha fronteres. Recordeu que us deia que l’Oceà Austral donava voltes a l’Antàrtida en el sentit de les agulles del rellotge?
Doncs aquest corrent circumpolar mobilitza masses d’aigua amb orígens i influències diferents, fins i tot amb velocitats diferents, encara que totes vagin en la mateixa direcció. És com si diversos rius confluïssin en un sol corrent, i cadascun mantingués algunes de les seves característiques. Les fronteres entre masses d’aigua són els fronts, i el més conegut és el Front Polar. El trobem entre els 50° i gairebé els 60°S, segons en quina banda de l’Antàrtida som. Com un riu, fa meandres seguint el relleu del fons marí i de les illes. El Front Polar marca la frontera entre les aigües més càlides o temperades al nord, i les aigües fredes amb influències del gel, al sud.
El front se sol notar amb una caiguda ràpida de la temperatura, perquè als dos tipus d’aigües els costa barrejar-se. Per això dic que és com una frontera. I, com a frontera, està ben vigilada. És habitual que, per la latitud del Front Polar, llisquin les tempestes de manera insistent, amb poques finestres de bon temps. La tempesta de Macquarie amb què ens hem trobat és un anticicló potent i ventós (recordeu que som a l’hemisferi sud, i aquí les depressions són anticiclòniques). Quan avui dimarts ens ha enxampat, el vent ha pujat als 60 nusos (uns 100 km/h) i el mar s’ha embravit d’escuma. Ben bé com aquell qui guarda una frontera de manera implacable, i tant li és rebregar les expectatives. (Perdoneu, ara no sé si me n’he anat a Europa, divagant).
Amb vents de 60 nusos (100 km/h), les onades sacsejen el vaixell de valent…
Una companya s’ha marejat i ha hagut de sortir corrent del laboratori.
En seguir-la, m’he trobat que ho havia tret tot al mig del laboratori general, camí del lavabo. Per estalviar-li el mal tràngol i la vergonya, aprofito que no ho ha vist ningú i ho netejo. Miro de sortir a coberta a prendre una mostra d’aire i em trobo lluitant amb una porta de ferro enorme que se m’endú quan intento tancar-la. Acabo guanyant, encara no sé com, suposo que cremant tot l’esmorzar. Seguidament, ens prohibeixen sortir fora per cap motiu, mentre duri la tempesta. A la tarda, un cop de mar obre les portes d’un armari i fa caure ampolles d’àcid concentrat, que s’escampa amb el moviment del vaixell. L’àcid crema i fa l’aire irrespirable; han d’intervenir els mariners amb vestits especials amb màscares i bombones d’oxigen. Quan ho han neutralitzat i el terra té un dit d’aigua, ens toca recollir i tornar-ho tot a lloc. Falten fregones i galledes, i a la majoria els falta esma. M’arremango i m’hi poso, quin remei, amb ànims i tirant d’inventiva. Aconsegueixo entusiasmar un parell més de persones.
Quin dia. Mentre escric tot això, després de sopar, penso que em faig gran i aguanto pitjor les hores sense dormir i les corregudes escales amunt i avall. Però n’he vistes de més colors i textures, i he après a relativitzar. Podria permetre’m manar i em permeto arremangar-me. Deu ser l’efecte “pare”, que dèiem no fa gaire amb uns amics que fa poc que han tingut les seves primeres criatures. Sento el mar que pica a la finestra. Furiós? Tothom està fascinat amb l’espectacle de tanta energia desfermada. Fascina i s’encomana, l’energia, quan no és fúria.
Rafel Simó
A la imatge veiem la Holly (anglesa) i la Marina (mallorquina) al nostre laboratori del vaixell.
Equip Investigador
Diari de recerca
¡Ostres, Rafel! Aquestes imatges em sonen. La veritat es que son qüestions que no sé jo si estan prou valorades. Em refereixo a l’esforç que significa per gent que no es estrictament de mar, treballar en condicions com les que ens representes.
Ánims, pomes i “¡al toro, que es una mona!”.
Salut i bona proa
És ben cert. No només hi ha els marejos, que t’hi acabes aclimatant, sinó el treballar quan tot belluga. Per això us admiro tant, als cuiners de vaixell!