Quan es va construir el fossat de la muralla romana? I quan es va ocupar aquest espai pels habitants de Barcino fins esdevenir part de la ciutat? Esbrinar-ho és un dels objectius principals de la feina que estem fem aquests dies.
L’arqueòleg/a no són buscadors de tresors com moltes vegades pensa gran part de la societat. Una excavació arqueològica té com a objectiu primordial conèixer i comprendre el devenir històric de les societats humanes. És a dir, respondre a les tres grans qüestions “què, quan i com”. Per aquest motiu, un dels aspectes més importants en la nostra tasca de camp és entendre el que en diem l’estratigrafia arqueològica.
L’aplicació dels principis estratigràfics a l’arqueologia no es va produir fins els anys 70 amb l’aparició dels treballs d’ E. C. Harris, en el qual a partir dels principis bàsics de l’estratigrafia geològica va establir un nou mètode d’excavació que permetia introduir el concepte del temps a les troballes arqueològiques. Es regeix per quatre principis fonamentals: la superposició (l’estrat superior és sempre més modern), l’horitzontalitat original (un estrat es diposita originalment de manera horitzontal), la continuïtat (cada estrat és un conjunt uniforme sense ruptures), la seqüència estratigràfica (cada estrat estarà relacionat temporalment amb els altres, a partir de la seva relació espacial).
El caos aparent de les pedres esdevé un conjunt ordenat i coherent en la ment -i en els mapes- dels arqueòlegs.
Un dels reptes que tenim amb l’excavació de la muralla, o més ben dit, de la part exterior de la muralla romana de Barcino, és establir la cronologia del seu procés de construcció i la dinàmica d’ocupació d’aquest espai extern. No podem oblidar que l’excavació arqueològica dins d’un teixit urbà com és Barcelona comporta una major complicació que una excavació dins d’un context aïllat. Es tracta d’espais que han estat constantment habitats i adaptats a les necessitats de les comunitats humanes. Per aquesta raó, és primordial la determinació i documentació dels diferents estrats que anem excavant, així com, les seves relacions deposicionals i postdeposicionals (com s’han format i que els ha afectat posteriorment) per tal d’establir la dinàmica històrica de la construcció i ocupació de l’espai que envolta a la muralla.
L’enigma del fossar de la muralla
Aquests dies els nostres treballs s’estan centrant en dos sectors que correspondrien a la part central del fossat de la muralla. Per un costat, l’objectiu és determinar el moment de la construcció d’aquest fossat i establir la seva contemporaneïtat amb la muralla (sincronia), i per altra, establir el moment inicial d’ocupació d’aquest espai per part de la població de Barcino i com a poc a poc ha esdevingut part de la urbs. Si bé sembla un objectiu senzill, està resultant en certa mesura complicat tenint en compte que cada estrat d’anivellament del fossat ha patit alteracions posteriors, com són retalls de pous, sitges, enderrocs de murs anteriors…
Malgrat l’esforç mental i físic que comporta l’excavació d’aquests estrats, per nosaltres resulta gratificant comprovar com a mesura que avancem en el nostre treball podem anar refent la dinàmica històrica que ha portat a Barcelona a ser la ciutat que és.
Anna Bordas
L’aplicació dels principis estratigràfics a l’arqueologia no es va produir fins els anys 70 amb l’aparició dels treballs d’ E. C. Harris, en el qual a partir dels principis bàsics de l’estratigrafia geològica va establir un nou mètode d’excavació que permetia introduir el concepte del temps a les troballes arqueològiques. Es regeix per quatre principis fonamentals: la superposició (l’estrat superior és sempre més modern), l’horitzontalitat original (un estrat es diposita originalment de manera horitzontal), la continuïtat (cada estrat és un conjunt uniforme sense ruptures), la seqüència estratigràfica (cada estrat estarà relacionat temporalment amb els altres, a partir de la seva relació espacial).
El caos aparent de les pedres esdevé un conjunt ordenat i coherent en la ment -i en els mapes- dels arqueòlegs.
Un dels reptes que tenim amb l’excavació de la muralla, o més ben dit, de la part exterior de la muralla romana de Barcino, és establir la cronologia del seu procés de construcció i la dinàmica d’ocupació d’aquest espai extern. No podem oblidar que l’excavació arqueològica dins d’un teixit urbà com és Barcelona comporta una major complicació que una excavació dins d’un context aïllat. Es tracta d’espais que han estat constantment habitats i adaptats a les necessitats de les comunitats humanes. Per aquesta raó, és primordial la determinació i documentació dels diferents estrats que anem excavant, així com, les seves relacions deposicionals i postdeposicionals (com s’han format i que els ha afectat posteriorment) per tal d’establir la dinàmica històrica de la construcció i ocupació de l’espai que envolta a la muralla.
L’enigma del fossar de la muralla
Aquests dies els nostres treballs s’estan centrant en dos sectors que correspondrien a la part central del fossat de la muralla. Per un costat, l’objectiu és determinar el moment de la construcció d’aquest fossat i establir la seva contemporaneïtat amb la muralla (sincronia), i per altra, establir el moment inicial d’ocupació d’aquest espai per part de la població de Barcino i com a poc a poc ha esdevingut part de la urbs. Si bé sembla un objectiu senzill, està resultant en certa mesura complicat tenint en compte que cada estrat d’anivellament del fossat ha patit alteracions posteriors, com són retalls de pous, sitges, enderrocs de murs anteriors…
Malgrat l’esforç mental i físic que comporta l’excavació d’aquests estrats, per nosaltres resulta gratificant comprovar com a mesura que avancem en el nostre treball podem anar refent la dinàmica històrica que ha portat a Barcelona a ser la ciutat que és.
Anna Bordas
El caos aparent de les pedres acaven originant conjunts ordenats i coherents en la ment -i en els mapes- dels arqueòlegs.
L’estratigrafia es regeix per quatre principis fonamentals: la superposició (l’estrat superior és sempre més modern), la horitzontalitat original (un estrat es diposita originalment de manera horitzontal), la continuïtat (cada estrat és un conjunt uniforme sense ruptures) i la seqüència estratigràfica (cada estrat estarà relacionat temporalment amb els altres, a partir de la seva relació espacial).
Equip Investigador
Diari de recerca
Molt interessant tot el que expliqueu