Gràcies als satèl·lits sabem que la major part dels oceans son grans deserts, pobres en biomassa i producció. Només algunes zones presenten elevades produccions biològiques i permeten explotacions pesqueres.
Els satèl·lits artificials que es fan servir per a observar el temps atmosfèric de la Terra també veuen més enllà, i serveixen per observar la contaminació lumínica, la pols dels deserts, els núvols de cendres dels focs, els corrents dels oceans, els vessament de petroli…
Els satèl·lits artificials també tenen “ulls” capaços de veure el color del mar, fins i tot més enllà de l’espectre visible per l’ull humà. Són sensors adaptats a detectar, entre altres coses, la concentració de clorofil·la a la superfície del mar, i, per tant, la riquesa en fitoplàncton.
Amb les dades dels satèl·lits es poden fer mapes de la producció primària de matèria orgànica als oceans. En aquests mapes la concentració superficial de clorofil·la es representa amb colors que solen anar des del blau per a concentracions molt baixes fins al vermell per les més elevades. Aquests colors són convencionals i no representen el color real del mar. No ens interessa tan veure el color del en la superfície del mar sinó els canvis d’aquest color. El satèl·lit ens permet cobrir grans extensions de mar i caracteritzar la seva productivitat.
Imatge del litoral entre Salses i Begur
Els mapes mundials ens mostren que la major part dels oceans son grans deserts pobres en biomassa i producció i només algunes àrees del mar presenten elevades produccions biològiques i permeten explotacions pesqueres raonables. L’intent de pescar molt a tot arreu per sobre del que permet la producció primària del fitoplàncton, ha portat a al destrucció de grans parts de l’ecosistema marí arreu del món.
Jordi Camp i Esther Garcés
Els satèl·lits artificials també tenen “ulls” capaços de veure el color del mar, fins i tot més enllà de l’espectre visible per l’ull humà. Són sensors adaptats a detectar, entre altres coses, la concentració de clorofil·la a la superfície del mar, i, per tant, la riquesa en fitoplàncton.
Amb les dades dels satèl·lits es poden fer mapes de la producció primària de matèria orgànica als oceans. En aquests mapes la concentració superficial de clorofil·la es representa amb colors que solen anar des del blau per a concentracions molt baixes fins al vermell per les més elevades. Aquests colors són convencionals i no representen el color real del mar. No ens interessa tan veure el color del en la superfície del mar sinó els canvis d’aquest color. El satèl·lit ens permet cobrir grans extensions de mar i caracteritzar la seva productivitat.
Imatge del litoral entre Salses i Begur
Els mapes mundials ens mostren que la major part dels oceans son grans deserts pobres en biomassa i producció i només algunes àrees del mar presenten elevades produccions biològiques i permeten explotacions pesqueres raonables. L’intent de pescar molt a tot arreu per sobre del que permet la producció primària del fitoplàncton, ha portat a al destrucció de grans parts de l’ecosistema marí arreu del món.
Jordi Camp i Esther Garcés
0 Comentaris