Estem de nou al Centre Valbio, fent motxilles i acomiadant-nos de la grandesa de les selves de Ranomafana. En unes quantes hores, estarem a una altra jungla molt diferent: la jungla d’asfalt.
Abans de marxar, però, aprofitem per presentar alguns dels resultats preliminars de la nostra investigació als habitants de Ranomafana. Organitzem una xerrada i un debat, tot convidant als vilatans dels pobles, la Directora del Parc Nacional, els investigadors de Valbio, alcaldes i demés representants governamentals.
Per tal que la nostra investigació contribueixi a un canvi positiu, és primordial comunicar les nostres troballes a la gent local. No ens podem permetre de cap de les maneres que els nostres resultats esdevinguin únicament un grapat d’anècdotes condemnades a atrinxerar-se en les fulles dels nostres diaris de camp. Hem de comunicar tot el que hem après: és una qüestió de responsabilitat i ètica professional.
És clau que la societat pugui entendre què investiguem i perquè ho investiguem. I el més important és que tots ens fem preguntes. Diuen que un dels grans mals de la societat d’avui en dia és que no ens fem suficients preguntes. Què està passant amb els últims boscos tropicals de la Terra? Per què s’estan destruint? Com ens afecta a nosaltres? Què podem fer per posar-hi remei? Quines alternatives hi ha? Potser la nostra recerca no pot donar resposta a tots aquests interrogants, però sí que pot contribuir a crear ponts de diàleg i a que totes aquestes preguntes es posin sobre la taula.
Imatge: De camí cap a casa. Fotografia de Joan de la Malla.
Els boscos tropicals confronten els interessos de nombrosos actors: des de multinacionals per les quals el benefici econòmic és la primera prioritat fins a gent local que necessita cultivar la terra per alimentar a les seves famílies, passant per científics alarmats davant del ritme de desforestació, o polítics que són sovint incapaços de regular aquesta problemàtica.
És per això que la conservació d’aquests boscos requereix d’esforços globals i urgents que permetin frenar l’impacte de les activitats humanes sobre aquests ecosistemes. I des del nostre punt de vista, cal que tots ens preguntem el perquè. Per què deixar-se la pell en protegir els boscos tropicals? Per què lluitar contra la desforestació? Per què evitar l’extinció d’una espècie? Quin és el sentit de tot plegat? Doncs bé, no és fàcil donar una resposta senzilla a totes aquestes preguntes, però si ho haguéssim de fer en unes quantes línies, ho faríem referint-nos als serveis ecosistèmics que aquests boscos –i tots els éssers vius que habiten en ells- presten al planeta, com ara la regulació del subministrament de l’aigua, la recàrrega dels mantells aqüífers, el control de l’erosió i la sedimentació, la regulació climàtica a nivell global, o la protecció de la salut humana, tal i com hem vist amb el cas dels ratpenats que controlen la incidència de malària.
A banda d’aquests aspectes, ens resulta impossible no recordar el màgic sentiment de meravellar-se davant de la majestuositat de la natura. Aquest darrer és un valor que no té preu i que per sí sol, ja justifica la conservació d’un bosc sencer. Doncs bé, aquesta és la lliçó més gran que ens enduem de les selves a Madagascar, gràcies al testimoni latent de tantes persones que lluiten cada dia per conservar la biodiversitat d’aquesta fantàstica illa. En unes selves tan grans i exuberants és impossible no sentir-se un fragment més del món natural, un món que potser ens empetiteix, però que, com diu la primatòloga britànica Jane Goodall, ‘al mateix temps intensifica les nostres emocions d’humans’.
Emocions tan genuïnes i inesperades com topar amb el vol precipitat d’un ratpenat sota la capçada dels arbres, o escoltar el cant melancòlic dels lèmurs al trenc de l’alba, o captivar-se amb l’envelat de les cuques de llum en una nit de pluja càlida. Estem disposats a renunciar a aquest llegat i perdre’l per a la posteritat? Serem potser les últimes generacions en gaudir d’aquest meravellós patrimoni?
Pot semblar difícil veure quin és el nostre paper en aquesta cadena de circumstàncies que porten a la destrucció dels boscos tropicals. Preguntes com “què puc fer jo?” o “i jo, en quina mesura en sóc culpable?” són –o haurien de ser- part del nostre dia a dia. Cadascun dels nostres actes té un impacte sobre el planeta; partint d’aquesta base, el secret és decantar-se sempre cap a l’impacte positiu. Per exemple, saber que un 17% de les fibres que s’utilitzen en la fabricació del paper provenen de boscos primaris ens hauria de portar a utilitzar sempre paper reciclat. Saber que grans àrees de bosc són tallades com a conseqüència de la fam, ens hauria de fer acabar amb el malbaratament alimentari. La informació és el nostre gran poder i aquest és essencial com a primer pas per a un canvi de consciència. La desforestació és un fenomen d’una gran complexitat, però és cert que pot ser abordada des de gestos senzills, com comprar cafè cultivat a l’ombra dels grans arbres tropicals, o mobles de fusta de plantació, amb certificats de responsabilitat forestal.
Tornem de Madagascar després d’haver viscut una de les experiències més transformadores de les nostres vides. Ens hem promès que mai deixarem de transmetre els valors que la selva ens ha ensenyat. Tenim la gran sort de que aquestes grans lliçons no s’han de facturar a l’avió, perquè sinó, de ben segur, hauríem de pagar per sobrepès!
Durant aquest temps, hem gaudit de la soledat del bosc, de postes de sol inoblidables, i dels vapors de la jungla misteriosa de bon matí. Ara, però, hem d’utilitzar tot el que hem après per portar la veu de la selva allà on hagi de ser escoltada. De fet, el viatge només ha fet que començar. Ara ens toca analitzar les dades, reflexionar sobre les nostres troballes, interpretar els resultats i fer-los conèixer tant a la comunitat científica com a la societat. És hora de barallar-se amb softwares informàtics i models ecològics per tal d’arribar a entendre en profunditat el significat de les dades que hem recollit.
Hem complert amb els nostres objectius, malgrat els contratemps i ensurts viscuts, però encara ens queda un llarg camí per endavant. Ens hem compromès a cosir realitats i interpretar-les de forma objectiva, amb el desig de fer ressonar les veus de la selva i dels seus habitants. Amb la nostra recerca, intentem posar un granet de sorra per fer d’aquest un món millor i més verd.
Gràcies per haver estat companys i companyes de viatge en aquesta aventura. Han estat unes setmanes molt intenses i ha estat un veritable plaer seure amb vosaltres i reflexionar sobre la conservació de la natura en aquest món que ens envolta, un món que com més coneixem, més aprenem a estimar. Misaotra betsaka!
Imatge L’espectacular bellesad’un camaleó malgaix (Calumma brevicorne). Fotografia de Mar Cabeza.
Equip Investigador
Diari de recerca
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la vostra experiència. Us hem seguit cada setmana. Si feu alguna conferència a Barcelona, vindrem a escoltar-vos.
Hem gaudit molt i hem après moltes coses amb vosaltres.