Peu: Floc de neu amb forma de dendrita (font: I. Gorodetskaya)
Tal com nosaltres tenim un grapat de paraules per dir calor i matisar-la, els pobles Inuit i Inanuit de l’Àrtic tenen un munt de paraules per anomenar i matisar el blanc. No em sorprèn, en aquests paisatges d’aigua amuntegada i retallada sobre aigua en els tres estats, el blanc s’estira en totes les variants possibles.
Tot plegat, ja ho sabeu, és pel fred. Aquestes setmanes d’estiu austral, a la costa antàrtica hem tingut temperatures entre -5°C i 0°C (la sensació, pel vent, era més baixa), però en altres èpoques de l’any és evident que el fred és molt més viu. I ja no diguem continent endins: al punt més fred, a l’estació russa de Vostok, la temperatura mitjana anual és de -55.1°C i la del mes més fred (l’agost) és de -67.6°C. Aquí tenen el rècord de la temperatura més baixa mai registrada per un termòmetre a la Terra: -89.2°C, el 21 de juliol de 1983.
Neu sobre el continent antàrtic (font: François Bernard)
El fred gela la superfície del mar, i porta la neu. Tanmateix, encara que no ens ho sembli, el cor del continent Antàrtic és un dels deserts més severs del planeta, si definim desert com a escassedat de precipitació. No és estrany si pensem que la circulació de corrents atmosfèrics, com els oceànics, també és circumpolar. Aquesta circulació fa de tanca a l’entrada de masses d’aire humides de l’oceà cap al centre del continent. I aquest efecte tanca es veu reforçat encara més per la baixada de vents catabàtics freds que es desplomen de les parts més elevades del continent cap a la costa. Així doncs, com és que sobre bona part del continent hi ha 3 km de gruix de glaç? Perquè, malgrat que les nevades són escasses, les pèrdues per desglaç són molt lentes, amb tant de fred.
Pingüins d’Adèlia sota la neu
A la costa antàrtica ja és diferent, les nevades hi són habituals. L’Oceà Austral té un cinturó de tempestes que van rodant amb la circulació atmosfèrica circumpolar. Segons com se situen, afecten més o menys la costa. Aquests dies hem tingut la sort o l’encert de situar-nos en la finestra de bon temps entre dues tempestes, i desplaçar-nos a una velocitat semblant a la seva. Per això hem gaudit de tan bon temps; no gaire sol, però mar en calma, vents fluixos i alguna nevada suau. Perquè les tempestes arribin continent endins, s’han de donar unes condicions especials que generen com rius o llengües d’humitat. Els meteoròlegs i científics de l’atmosfera de l’expedició investiguen la freqüència d’aquests episodis. Ells haurien preferit aturar-nos a esperar que una tempesta ens agafés de ple, però els altres ens els mirem somrients. No hauríem pogut fer tot el que hem fet!
La Gisela, una noia xilena que treballa a Dinamarca, aterra a les glaceres i arrossega, amb un trineu, un radar portàtil que mesura les capes de neu dipositada. Això dóna una idea de la freqüència i intensitat de les nevades durant els últims anys. L’Iris, alemanya, i la Masha, russo-americana, mesuren els isòtops de l’aigua (quan pesa una molècula d’aigua) al mar i a la neu –la que cau i la de les glaceres- per calcular el balanç entre evaporació, precipitació i desgel.
L’illa d’Anvers, a la banda oest de la Península Antàrtica
Em crida especialment l’atenció el que fa la Irina Gorodetskaya, una investigadora russa que actualment treballa a Portugal. Recull flocs de neu i se’ls mira d’un en un. Us ho explico. Sabeu quina forma té un floc de neu? Segur que n’heu vist dibuixos mil vegades: solem representar-lo com una mena d’estrella o flor de formes complexes però simètriques: una dendrita. Ben cert, però no sempre és així. Segons la temperatura a què es forma, i la supersaturació de l’aire amb vapor d’aigua, la forma dels flocs és una o una altra. La Irina m’explica que hi ha un òptim cap als -15°C (parlem de la temperatura al nivell del núvol, no pas a nivell de terra) en què la supersaturació és màxima i el creixement del floc és més ràpid; aquí és quan es formen les dendrites grosses. A temperatures més altes poden formar-se dendrites, però seran més petites. I a temperatures més fredes, els flocs solen tenir formes més simples, de bola o agulla. La Irina recull els flocs de neu en una placa de vidre i hi aplica una resina anomenada Formvar, que en captura la forma abans el floc no es desfaci. Mireu la col·lecció del collage de fotografies, que és d’aquestes setmanes.
Formes dels flocs de neu capturades amb resina (font: I. Gorodetskaya)
És important, la forma dels flocs de neu? Doncs resulta que és important de cara a saber la intensitat d’una nevada, és a dir, quanta neu cau. Els radars meteorològics que ens mostren en la informació del temps a la televisió escanegen l’atmosfera en un radi important, i detecten si cau pluja o neu. Ho saben per la manera com la radiació electromagnètica que emeten rebota i torna. Per tal de passar d’aquest senyal a la quantitat de precipitació, el meteoròleg ha d’assumir que les gotes o els flocs de neu tenen unes mides determinades, sense saber del tot que són les certes. La Irina té un radar al vaixell que detecta si neva; a més, té uns sensors làser i d’infra-roig que li mostren la distribució de mides dels flocs. Compararà aquesta informació amb els flocs recollits i observats, i així trobarà relacions que ajudaran a calibrar el radar, que vol dir que ajudaran a millorar els càlculs de quanta neu cau.
La Irina deixant anar una ràdio-sonda
M’agrada la història aquella que diu: “–Quan pesa un floc de neu? –Prou com per trencar una branca. –Apa, va. –Un dia de nevada forta, entretén-te a comptar els flocs que van caient i amuntegant-se en una de les branques del pi roig de davant de casa. Veuràs que, quan en portis un munt, tot d’una n’hi haurà un, un de sol, que farà que la branca ja no aguanti més i s’esberli. Heu-lo aquí, el pes d’un floc de neu.” Penso que ens ajuda a entendre’ns: un gest, una paraula, pot fer que ens empipem, ens enfonsem o, a l’inrevés, ens motivem a fer un canvi; perquè, en siguem conscients o no, portem molta nevada acumulada. També ens ajuda davant dels reptes socials, polítics, ambientals, educatius, quan oblidem que som xarxa i pensem: i jo, què hi puc fer? Pots ser crit, senyal, guspira, sí; o pots, simplement i feliçment, sumar.
Rafel Simó
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris