El Rafel davant de l’illa de Pere I
L’illa que hauria pogut ser continent. Animat per la victòria sobre Napoleó, i per tal de competir pel Pacífic amb els imperis britànic, francès i espanyol, el Tsar Alexandre I va enviar expedicions cap al nord i cap al sud. L’encàrrec que va fer a Gottlieb von Bellingshausen va ser el de seguir les rutes de Cook i arribar tan avall com pogués, a la recerca del possible continent. El gener de 1820 va creuar el Cercle Polar Antàrtic (era el segon a fer-ho, després de Cook) i va veure el que després es confirmaria que era el continent sobre el que tant s’havia debatut.
A finals d’aquell mateix any, mentre era altra vegada a Port Jackson (avui Sidney), va tenir notícies que els britànics havien trobat terra recte al sud de la Terra del Foc, i va afanyar-se a salpar altre cop. La terra va resultar ser illes, que avui coneixem com a Shetland del Sud (on hi ha les bases d’investigació antàrtica espanyoles). A la banda oposada, Bellingshausen va navegar el perímetre del Mar de Ross, tal com hem fet nosaltres, durant dies de tempestes, boira i gel, fins que va veure terra. De primer va pensar que era el continent, però després va tenir clar que era una illa de dimensions considerables. Com que la seva era una expedició de reconeixement i ciència, no va desembarcar ni va fer cap cerimònia d’hissada de bandera ni enterrament de monedes, com se solia fer en aquells temps. Va pensar que n’hi hauria prou amb donar-li el nom de Pere I, el gran Tsar, com perquè el món entengués que aquella illa pertanyia a Rússia. Però el món ja no acceptava que el fet de veure i batejar una terra fos prou com per reclamar-la; els noruecs hi van desembarcar més endavant, i encara avui la reclamen com a pròpia.
L’illa de Pere I
Hem arribat a Pere I a través d’un camp de gel que els últims dies s’ha anat mig obrint. És una illa molt vertical, molt alpina, amb els cims tapats pels núvols i les glaceres clivellades que es precipiten fins a les roques i el mar. Em recorda una mica la visió del massís del Montblanc des de Chamonix, sense els arbres. Després de la decisió presa al Mount Siple, tenim poca estona per fer activitat a Pere I, i qualsevol resultat serà un regal. Enviem els helicòpters amb els glaciòlegs i ocellaires i un parell de zodíacs amb ecòlegs terrestres.
Els primers troben un lloc on aterrar a la glacera, i aconsegueixen treure 12 metres de testimoni de gel; també fan avaluació fotogràfica i recompte de les poblacions d’aus marines. Els segons triguen 45 minuts a esquivar el gel i arribar a la costa, on només poden estar 10 minuts i recollir poca cosa. Els altres fem una sortida ràpida en zòdiac a recollir gel marí amb algues, i gaudim de la visió monolítica de l’illa i de l’abundància de foques pels volts del vaixell. No hi ha ni temps ni condicions per fer ròssecs, ni CTD, ni ROPOS. Ha estat una visita fugaç a un altre lloc extraordinari.
Tornem a travessar el gel amb el pressentiment que serà l’última vegada.
A partir d’ara remuntarem el Mar de Bellingshausen cap a la banda oest de la Península Antàrtica, per després enfilar el Passatge de Drake cap a la Terra del Foc i la Patagònia. Comencem a posar en solfa les anotacions i els inventaris, i a endreçar els congeladors. Encara hi ha dies de feina a mar, però comencem a tenir el cuc que aquesta segona etapa s’acaba.
L’Akademik Tryoshnikov
De Rússia endins. Gairebé 200 anys després de Bellingshausen, passem per aquí a bord d’un vaixell rus. No us penseu que, pel fet que el projecte és tan internacional, tant és si el vaixell és rus. La tripulació és russa, i ho són el menjar i la manera de fer. A alguns els ha costat, això del menjar: sopa cada dia, molta carn (sovint picada en forma d’hamburguesa o mandonguilla), molta verdura però espartana en la presentació, sèmoles per esmorzar, cap mena de postres… A mi, la veritat, em sembla prou bé.
Un Un berenar peculiar: remolatxa amb patata i pèsol; al costat, cacau, te i cafè
Amb el personal del vaixell costa una mica fer-s’hi, per l’inconvenient de l’idioma. D’entrada semblaven esquerps; després d’intercanviar molts somriures, hem vist que no era així, que estan disposats a ajudar i els agrada que els valoris la feina, com a tothom. És curiós, els mariners més joves i algunes de les noies i senyores que fan la neteja i intendència parlen un anglès prou bo. Els mariners veterans, en canvi, ni una paraula. Crec que reflecteix el canvi cultural i generacional que s’està produint al seu país.
El capità de l’A. Tryoshnikov / La Kristina, que s’encarrega de la neteja
És una terra particular, Rússia. Em té encuriosit, aquesta societat que, havent produït obres mestres en totes les arts i el pensament, havent posat el primer satèl·lit en òrbita i el primer home a l’espai, tingui aquest aire que percebo com a decadent. Aprofito que hi russos i russòfils a bord per comentar-ho. Realment, Rússia és una gran desconeguda per a la majoria dels europeus occidentals. Una conversa amb el Sergei, de l’Institut per a la Recerca Àrtica i Antàrtica (AARI) de Sant Petersburg, em confirma i amplia el que ja havia anat pescant. Em diu que no acabem d’entendre el seu país, que no som conscients de tot el que ha passat en poc temps: de l’imperi a la Revolució, de l’stalinisme a l’entrada del capitalisme, que ho ha capgirat tot. Em diu que tants canvis pendulars els han tancat com a poble i els han forjat un caràcter recelós amb el món occidental. Em diu que el ciutadà rus no necessita construir cap nou imperi, que en té prou amb l’enorme complexitat i riquesa d’una terra descomunal. I, de la mateixa manera, no li agrada el vici que tenim els europeus occidentals i nordamericans de voler exportar la nostra manera de veure el món, la política, la religió, com si haguéssim arribat al final del camí. Penso que té bona part de raó, i que potser és aquest recel el que empeny personatges com Putin. I se’m fan presents les contradiccions vergonyoses de tots plegats, uns i altres, a la guerra de Síria.
Un dels primers vespres, tot just acabats d’embarcar, amb l’Eric Hoesli vam fer sobretaula tot parlant de Rússia, que coneix molt bé. L’Eric ha estat un referent del periodisme suís durant molt de temps, i ara fa de professor a la Politècnica de Lausanne. La conversa, que ens va acabar duent a les entranyes dels pobles i les persones, m’ha acompanyat tot el viatge. Rússia té etapes d’un passat fosc, però quin poble no les té?
Acostar-nos-hi amb prejudicis, amb esquemes de bo i dolent, no ajuda a construir un món en pau. Penso que això també val per al món islàmic.
Una vegada, l’Eric va entrevistar una dona que havia viscut i sobreviscut l’horror d’un gulag, un dels camps de concentració de la Rússia stalinista. Una dona que no n’havia volgut parlar mai, dels detalls d’aquella experiència, i tampoc ara volia fer-ho. En un revolt de la conversa, ell es va interessar per aquesta negativa, i ella, emocionada, li va etzibar: “Com puc explicar que, enmig de l’horror, també hi havia amistat, amor, rialles? Qui ho vol sentir, això?”. Ens és més fàcil de pair si ho classifiquem com a horror, ho llancem a la foguera de la negació i ho cremem juntament amb les possibilitats de reparació dels qui ho van viure. Penso si, tal com les persones fem teràpies d’acceptació dels nostres errors i contradiccions, i de comprensió del que van viure els nostres pares, si serien possibles teràpies de reconciliació dels pobles amb el seu passat. Sense oblits covards o interessats, i sense fugides endavant patriòtiques. Penso en com manegar-nos-ho, cadascú, per assumir que l’error i el dolor també em configuren. I penso, al mateix temps, en els límits del compartir, en aquells racons de mi mateix que demanen endreça i acceptar que ningú altre no els podrà entendre del tot, i que n’hi ha prou amb què em miri els dintres amb confiança i estimació.
Quan l’Eric va tornar a preguntar a la dona per què no havia volgut explicar, ni tan sols al seu marit, com s’ho va fer per sobreviure a tot allò, i si no sentia la necessitat de treure-ho, la resposta d’ella no me la trec del cap: “Per què? Si t’ho explico i no m’entens, ja no dormiré mai més; i, si m’entens, qui no tornarà a dormir ets tu”.
Rafel Simó
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris