Al s. XIX, les primeres exploracions de l’Antàrtida les havien fet sobretot russos, britànics i francesos. Amb l’arrencada del s. XX s’hi havien unit els noruecs i, especialment, els països d’influència britànica Austràlia i Nova Zelanda. Als anys 1930s, els Estats Units van irrompre amb força. Eren temps entre guerres, en què l’Antàrtida es veia com una font de recursos per explotar; s’hi caçaven milers de balenes en enormes vaixells industrials. Els estats que havien patrocinat expedicions d’exploració i plantat banderes per tot arreu reclamaven la sobirania dels territoris explorats i de les riqueses que poguessin contenir. Encara hi havia molt continent per cartografiar, i les expedicions barrejaven les motivacions científiques d‘alguns amb els moviments polítics als més alts nivells. En aquest context, un dels personatges més influents va ser el controvertit explorador nordamericà Richard Byrd, present als moviments dels EEUU al continent durant dues dècades. Va cartografiar el que es coneix com a Marie Byrd Land, va volar per primer cop fins al Pol Sud, i va generar entre els americans un cert sentiment de possessió de l’Antàrtida, fins al punt d’anomenar Little America la zona del quadrant occidental. Si, en un principi, els exploradors com Byrd van treure importància a l’interès econòmic del continent, més endavant van acabar sent els principals avaladors de les reclamacions territorials.
La Segona Guerra Mundial va distreure una mica l’activitat antàrtica però va reforçar encara més els desitjos estratègics de sobirania. Qui sap com hauria acabat, tot plegat, perquè els territoris reclamats encara avui per uns i altres se solapen. Sort que, el 1959, es va signar el Tractat Antàrtic, un esforç diplomàtic sense precedents per convertir el continent glaçat en un lloc per a la pau, la ciència i la cooperació internacional. El Tractat Antàrtic no anul·la les reclamacions de sobirania, però les deixa sense efecte. Ningú no pot fer ús exclusiu de cap part de l’Antàrtida, ni hi pot extreure recursos, ni s’hi poden fer operacions militars. La investigació científica hi té prioritat.
Paul Siple va fer una feina de formiga, recorrent milers de km en trineu, cartografiant a tort i a dret, dirigint una base científica, tot a l’ombra de la celebritat de Byrd. En Siple va arribar a l’Antàrtida essent un escolta (un boy scout) que va guanyar un concurs per unir-se a una de les expedicions de Byrd, i va acabar sent-ne la mà dreta. Allò que dèiem del factor sort.
Esquerdes a la glacera de Siple
Sota el volcà
Avui som a 74°S. Difícilment es pot anar més al sud amb vaixell, si no és que s’entra a les entranyes del Mar de Ross, on hi ha l’enorme base americana de McMurdo. Som al peu del Mount Siple, un volcà inactiu de 3.110 m arran de mar. Ahir intuíem la presència del volcà quan vèiem el pendent de les glaceres que baixaven d’entre els núvols. Avui el cel s’ha anat aclarint i hem vist el con sencer, fins al cim. És difícil fer-se una idea de les dimensions, aquí baix, em falten les referències que tinc incorporades per al Pirineu i els Alps.
Imatge del volcà Mount Siple, de 3.110 metres d’altura.
Tenim una mar totalment plana, d’un verd oliós. Els sensors de clorofil·la marquen per sobre dels 10 µg/l, una barbaritat, un brou de diatomees. El vent s’ha aturat i sembla que l’aigua s’hagi fet espessa.
Ens envolten icebergs de totes les mides, i tots convenim que aquest és un paisatge genuïnament antàrtic. La posta de sol escampa daurats i s’allarga entre les 8 i les 11 del vespre, mentre la lluna senyoreja a l’altra banda i desperta aquesta sensació que, aquí baix, tot és ara, tot conflueix en un punt del temps. La nit passa i no baixa, no para taula, i la mitja llum fa córrer les converses.
Capvespre vora el volcà de Siple
Fa un parell de dies, en David Walton ens va presentar un dilema: l’illa de Pere I, la nostra pròxima parada, està envoltada de gel marí i costaria déu i ajut arribar-hi; si ho aconseguíem, no podríem fer ròssec ni immersió de robot ni baixades amb zòdiac, només vols amb helicòpter per als glaciòlegs i ecòlegs terrestres. En canvi, de camí passàvem per la costa del Mount Siple, que generalment està defensada per un gel marí espès però que, aquest any, està ben neta. Aquí tindríem l’oportunitat d’explorar una zona molt desconeguda per inaccessible, i hi podríem fer tots els mostrejos. A més, la previsió meteorològica era excel·lent per als propers dos dies, i incerta per quan arribéssim a Pere I. Vam decidir, doncs, invertir el temps a la falda del Siple, i és aquí on som. Hem creuat un laberint d’icebergs tabulars, hem agafat testimonis de gel a les glaceres del volcà, hem trobat molses als illots basàltics, hem recollit un munt de fauna dels pendents submarins i hem fet dues immersions del ROPOS. En la segona, el robot ha mostrat la riquesa de les comunitats animals que viuen sota aigües tan productives, i com aquesta riquesa desapareix bruscament quan s’entra sota les enormes glaceres flotants permanents.
Imatge d’uns pingüins d’Adèlia
Iceberg d’arc i de bolet
A més, hi ha hagut temps per portar gairebé tothom amb les zodíacs a veure els pingüins d’Adèlia en les seves colònies sobre la roca. Aquests pingüins fan els nius amb pedretes sobre terreny sense neu. Per això, les poques vegades que trobem roques negres entre tant de glaç, solen estar plenes de pingüins. Ara és temps que les colònies es vagin buidant, després que s’estigui acabant l’estació de creixement dels polls. Des de novembre, els polls han estat alimentats pels pares, que surten a menjar krill i els el regurgiten a la boca. Quan arriba aquest temps, tots els pingüins ja han de fer vida d’adult i llançar-se a l’aigua per procurar-se el menjar. Veiem molts polls que encara han de perdre part del borrissol; molts d’ells ja no hi seran a temps i quedaran enrere quan tots deixin la colònia. Les skues els sobrevolen, amenaçadores. L’aigua és plena de pingüins morts, flotant. Ja m’hi vaig trobar el 2006: visitar les colònies en aquest temps té un punt agredolç, en què se’t fa evident que en la natura no importa l’individu sinó l’espècie; o la població, si m‘apureu.
Baixada de la zòdiac a l’aigua
Imatges de l’illa-cràter de Lauff
M’ha tocat baixar a fer un volt per l’illot de Lauff, un cràter emergit amb forma de dos terços de circumferència. Roca torrada i negra mig coberta de glaç. Agulles de gel de fusió que pengen per tot arreu, i regalims de gel verd, semblant al de l’illa de Scott. A recer del cràter, pingüins en tots els racons, la majoria d’Adèlia, algun Rei. En Baptiste afluixa el motor perquè puguem gaudir d’aquesta estona, per una vegada que sortim del vaixell. Després, fem la volta al cràter per fora i entrem en una cova amb glaç incrustat a la roca. A l’aigua verda distingim alguna bestiola gelatinosa.
Imatge: gel verd a l’illa de Lauff
Cova a l’illa de Lauff
És un món irreal, aquest, mineral i a la vegada orgànic, com d’abans que el món fos món. Tornem al vaixell amb un somriure que no ens l’acabem, sobre aigües de coure. Em costa anar a dormir i, quan finalment ho faig passada la 1, el sol ja treu el cap perquè tot recomenci.
Imatge: Zòdiac camí de l’illa de Lauff, a la posta
Rafel Simó
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris