És relativament habitual identificar, erròniament, l’arqueozoologia amb la paleontologia. Aquesta última es centra en l’estudi de l’evolució dels organismes vius, emfatitza el component biològic de la dada zooarqueològica de tal manera que la problemàtica es restringeix a fenòmens evolutius o d’estricta biologia de les espècies considerades. En canvi, l’Arqueozoologia posa l’accent en el component cultural del testimoni arqueològic, una perspectiva en què l’important no són tant els materials objecte d’anàlisis (les restes d’origen animal) com l’ús que dels mateixos es faci (les formes en què homes i animals van interactuar al passat). Proposa per a això teories que defineixen la relació entre l’home i el seu medi, tant natural com social, proporcionant dades socioeconòmiques i culturals per a qualsevol fase de la història. És una eina transversal.
D’altra banda, atès que el comportament humà depèn en part d’elements derivats de les ciències ambientals i de l’ecologia ―de les interaccions entre l’home i el seu entorn―, l’arqueozoologia té altres disciplines “germanes” com podrien ser totes aquelles analítiques que s’agrupen sota el terme de arqueobotànica (estudis pol·línics, carpològics, fitòlits, etc.). Així, l’arqueozoologia no es centra únicament en la descripció i valoració dels vincles home/món animal en el passat, sinó que els resultats de la investigació aporten una important font d’informació paleoecònomica ―en gran mesura les restes són deixalles d’alimentació― i paleoecològica, ja que determinades espècies ens permeten, amb la contrastació d’altres disciplines, reconstruir el paisatge que envoltava el jaciment en el moment de la seva formació; aquest paisatge pot haver determinat el comportament de les poblacions d’una banda, però també pot ser el resultat de l’activitat humana sobre l’espai.
Detall de les banyes d’ovicaprins (s. XIII)
Podríem dir, doncs, que l’analítica arqueofaunística comença realment després de la tasca d’identificació i quantificació. I quina és la metodologia emprada per a aquesta identificació i quantificació del conjunt? La majoria de restes que es recuperen en els jaciments són ossos de vertebrats, i sobre ells s’aplica generalment una analítica específica: Identificació anatòmica, identificació taxonòmica, identificació del sexe, discriminació parasagital (a quin cantó del cos corresponen els ossos), identificació de l’edat de mort, marques antròpiques i/o naturals i biometria.
Un cop feta l’anàlisi és important quantificar els diferents taxa dins d’una població faunística determinada, a través del nombre de restes, el nombre mínim d’individus i els càlculs de biomassa. Finalment, l’obtenció de valors percentuals permetrà comparar els resultats amb diversos jaciments o amb altres tipus de dades.
La limitació d’espai d’aquest bloc ens obliga a concloure ja, amb unes fotografies que reflecteixen algunes restes de fauna exhumats en la intervenció de la muralla romana en el carrer de Sotstinent Navarro.
Detall d’una mandíbul·la de cavall.
Detall d’una mandíbul·la animal exhumada en la intervenció de la muralla romana.
Equip Investigador
Diari de recerca
0 Comentaris