Detesto les pel·lícules bèl·liques, però de petit m’encantaven. Quan tenia 11 anys van estrenar “La Batalla de Midway”. El 7 de desembre del 1941, els japonesos van atacar Pearl Harbour per sorpresa i van massacrar la base naval americana. A Midway, en canvi, el 4 de juny del 1942 els americans fan esfondrar 4 portaavions japonesos, i va significar la fi de l’expansió japonesa pel Pacífic.
Midway és un petit atol (una illa formada per esculls coral·lins) de Hawai al bell mig del nord del Pacífic. Curiosament, el primer en descriure la formació d’aquest tipus d’illes va ser el mateix Charles Darwin després del seu viatge amb el Beagle! Una bona part de l’illa de Midway és encara el que queda de l’aeroport de la base naval que va funcionar durant la segona guerra mundial. Sortosament, avui dia és un santuari terrestre i marí, on nidifiquen dues espècies d’albatros i molts altres ocells marins.
Midway està totalment entapissada de milers de nius d’albatros que, literalment, has d’anar esquivant per tal de poder-hi caminar. Però Midway també esta entapissat de plàstics de tota mena: flotadors de les xarxes de pesca, encenedors, taps, raspalls de dents, ninotets, etc, que han portat els mateixos albatros. Els plàstics floten i els albatros el confonen amb aliment, els ingereixen, els porten a l’illa i el regurgiten als seus polls per tal “d’alimentar-los”. Els polls s’ho empassen tot, i alguns moren per les ferides o l’obstrucció que els causen els plàstics. És tristament comú veure polls morts ja totalment descompostos però coronats amb la muntanyeta de plàstics que tenien a l’estómac. A la pàgina del fotògraf Chris Jordan hi podeu veure exemples prou eloqüents.
A Midway (Hawai) s’hi poden trobar tota mena de plàstics escampats arreu de la illa: encenedors, taps, raspalls de dents, flotadors… Els adults els confonen amb les seves preses i els porten a la colònia per alimentar els seus polls. Aquests els ingereixen i acumulen a l’estómac, i en algunes ocasions els acaba causant la mort. A la fotografia es pot veure una selecció d’uns quants objectes de plàstic que vaig recollir jo mateix i fotografiar al costa d’un poll d’albatros de Laysan, l’espècie més afectada pelrla ingestió de plàstics (Foto: Jacob González-Solís)
I és que una de les virtuts i al mateix temps problema dels plàstics és que la seva degradació és molt lenta. Hi ha plàstic a tots els oceans del mó, des de les platges fins al canons més profunds. Més enllà de la seva vida útil, xarxes i fils continuen provocant la mort de molts organismes marins. La flotabilitat dels plàstics és una via de dispersió d’espècies invasores arreu del mon. A poc a poc els plàstics es van fragmentant i s’integren en les xarxes tròfiques. Desenes d’estudis han trobat plàstics en els estómacs de més de 300 espècies diferents d’organismes marins, com ara peixos, tortugues, cetacis i ocells marins, però també petits invertebrats. Al Mar del nord ja fa anys que estudien la contaminació per plàstics en ocells marins (vegeu Plastic dossier). En el Mediterrani, el primer estudi sobre contaminació per plàstics en ocells marins el va realitzar recentment el nostre equip de recerca. Vam trobar que més del 90% de les baldrigues cendroses i el 70% de les baldrigues mediterrànies i balears tenien almenys algun fragment de plàstic en el seu estómac (tal i com s’explica més extensament a l’article Plastic debris in Mediterranean seabirds).
Sortosament, la Unió Europea està decidida a aprofundir en l’estudi de les conseqüències d’aquest abocament massiu de plàstics al medi marí i endurir les normatives per tal de frenar-lo, però encara queda molt camí per fer.
Jacob González-Solís
Documental sobre la contaminació per plàstics
La Teresa Militão ha estat estudiant la contaminació per plàstics en els ocells mediterranis en el context de la seva tesi doctoral a la Univesitat de Barcelona. En la fotografia la Teresa em mostra un fragment de plàstic extret de l’estomac d’una baldriga que va morir enganxada en un palangre (Foto: Salvador Garcia)
A l’illa de Grassholm (Regne Unit) hi crien més de 40.000 parelles de mascarells. Pel tal de formar el niu els adults han portat tones de plàstics a la colònia de cria, de manera que en alguns indrets de l’illa el terra està totalment cobert per plàstics de diferents colors (Foto: Jacob González-Solís)
És relativament comú veure ocells marins amb fils de niló penjant d’alguna pota. L’ocell de la fotografia va tenir sort. Després d’alguns intents fallits per capturar aquest mascarell bru de Cap Verd, ho vam aconseguir, i la Laura Zango el va poder alliberar del manyoc de fils de 50 cm que li penjava de la pota.
Els mascarells bruns de Cap Verd agafen fils de plàstics de colors blavosos i verdosos com a material per formar els seus nius, segurament degut a una atracció innata cap als colors que ells mateixos ostenten en potes i becs per tal d’atraure a la parella. A vegades, però, els polls moren enganxats en aquests fils (Foto: Jacob González-Solís)
Equip Investigador
Diari de recerca
Tinc varies preguntes, però la que més m’interessa és com porten els ocells albatros els objectes cap a Midway? Perquè hi ha tants objectes que heu anomenat que em semblen bastant perillosos per portar a la boca, i si no ho porten a la boca on ho porten? Em sembla súper interessant el que esteu fent, i es molt més divertit que fer classe normal.
Hola Maite,
la majoria d’ocells marins el que fan es empassar-se els peixos, portar-los a la colònia de cria i regurgitar-los als seus polls en una mena de boca a boca per a que ningú els hi pugui robar l’aliment. En el meu missatge nº9 “Viatges quilomètrics a la recerca d’aliment” veuràs una fotografia d’un albatros cellanegre fent exactament el què et descric. Pensa que un albatros com els de Midway fan 2m de punta a punta d’ala i pesen uns 7 o 8kg, pel que no te problemes en empassar-se objectes relativament grans com ara un flotador de xarxa o un encenedor. Ells els regurgiten als polls com si fos un peix, però els polls van acumulant els plàstics a l’estomac fins a omplir-lo i obstruir l’esòfag o perforar-lo amb algun dels plàstics. Trista manera de morir.
Us vull dir que em fa molta pena que l’ésser humà sigui capaç d’embrutir l’aigua i el medi ambient. Per continuar, us dic que m’ha impactat que els albatros agafin les deixalles pensant que són aliments i els donin als seus polls com a menjar. També voldria expressar que m’ha impressionat que els ocells morin a les xarxes enganxades a les roques, els ocells les agafen i les portin al seu niu per completar-lo, llavors, els polls queden atrapats i es moren.
A partir de tot el que us he explicat, queda més que demostrat que l’ésser humà és el protagonista d’aquest horror.
És lamentable de que tot això estigui passant i que algunes persones no es donin conta de la desgracià que estan cometent.
Faig una crida i demano consciència !
Hola Hector,
estic totalment d’acord amb el què dius. Només a través de la conscienciació i la sensibilització aconseguirem reduir el impacte que els humans tenim sobre el mon que ens envolta. Un dels més tristos és les extincions d’altres espècies, perquè son irreversibles. Per exemple a Nova Zelanda els Maoris van extingir 30 espècies d’ocells en 2000 anys i quan van arribar els europeus en van extingir unes 20 més. Preservar el què ens envolta depèn bàsicament de nosaltres i adonar-se del que fem es el primer pas per buscar una solució. No et donis per vençut, només té solució si som molt els que ho veiem així. Però comença també per posar el teu gra de sorra dia a dia: per exemple no consumint productes envasats en plàstics d’un sol us (molts es podrien vendre sense envàs o en envasos reciclables), portant tu la bossa al supermercat enlloc de comprar-ne una de plàstic, assegurant-te que tot el plàstics que utilitzes acabin a cubell de reciclatge, etc.