basic | Diari de recerca

Imatge: l’illa de Young des de l’helicòpter (font: Noé Sardet, PARAFILMS/EPFL)
A més d’èpica, tossuderia, habilitat i gestió de l’imprevist, l’exploració humana no està exempta del factor sort. Mireu si no la història de John Balleny, que va acabar amb unes illes al mapa que duen el seu nom.
No se’n sap gran cosa, de Balleny. Hi ha notícies de navegacions seves cap al 1814, o sigui que, quan al 1838 el magnat balener londinenc Charles Enderby el va contractar a última hora per a l’expedició al sud, ja devia tenir una edat. L’encàrrec d’Enderby era clar: havia de dur els vaixells Eliza Scott i el Sabrina tant al sud com pogués per mirar de trobar nous enclavaments per a la caça de foques. Van salpar de Nova Zelanda a finals d’any. Amb un capità sense cap experiència prèvia en la navegació polar, l’expedició de Balleny va ser tota ella un cúmul de dificultats.
Ja al 1839, l’Eliza Scott i el Sabrina van quedar de trobar-se en unes coordenades concretes del mapa, escollides aparentment sense cap raó poderosa. De fet, qualsevol altre any, el més probable és que aquell punt fos inaccessible per causa del gel, com ja havia ressenyat Von Bellingshausen en una expedició anterior que no va poder transitat aquella zona. Aquell any, però, el camí era obert i l’Eliza Scott, comandat per Balleny, es va presentar puntual a la trobada. El Sabrina, però, no ho va fer. La sorpresa i recompensa per a Balleny i els seus va ser descobrir que, allí on havien quedat, hi havia unes illes espectaculars, totalment desconegudes fins aleshores. Això va donar el tros de glòria corresponent a l’expedició, malgrat que no va poder confirmar la certesa d’un continent antàrtic i que, dissortadament, va perdre el Sabrina i tota la seva tripulació en una tempesta.
Divendres, arribem a l’illa de més al nord de les Balleny, l’illa Young, en un dia gris. Així i tot, la visió de roques (no n’havíem vist cap, a Mertz) ens atrau molt l’atenció. A mesura que ens apropem, som més conscients de l’alçada dels penya-segats coronats per una enorme glacera. És preciós però agressiu, hostil. Per la poca informació que tenim de les illes, sembla que aquella franja fosca que s’insinua a peu de paret podria ser una platja, interessant per desembarcar-hi i fotografiar i recollir espècimens de qualsevol bestiola i alga que hi pugui viure. Tanmateix, fa feredat: al capdamunt de les parets de roca i glaç treuen el cap els sèracs de la glacera, molt amenaçadors. Dues zodíacs d’exploració s’avancen, i tornen amb més detalls del que ja vèiem: hi ha purgues de gel contínues i la platgeta és plena de blocs caiguts. Massa perillós per desembarcar-hi.

Imatge de l’illa de Young vista des del vaixell.
 
Rascant el fons
Cau el vespre, i els companys interessats en la biodiversitat dels marges submarins de les illes es posen els pantalons i les botes d’enfangar-se. Després de radiografiar el pendent i forma del fons amb l’eco-sonda, fem unes pesques de ròssec a tres profunditats: 300, 400 i 500 m. Es tracta de rascar una zona limitada del fons per endur-se, amb una xarxa, els organismes que s’hi mouen i els que hi estan plantats.
Així que puja, ho posen tot en galledes, ho porten al laboratori i els especialistes es dediquen a classificar-ho per grups o espècies.
Fotografies i conservació en alcohol per a una identificació posterior i per a l’extracció i seqüenciació de l’ADN. Un dels objectius de l’expedició és la avaluar la variació genètica entre els marges d’illes separades a gran distància però amb ambients submarins semblants. Sempre m’ha fet certa enveja, els companys que poden veure i tocar els organismes amb què treballen… el nostre estudi de la “naturalesa invisible” de microorganismes i gasos és menys sensorial i més depenent de les eines tecnològiques.

Arribada d’una pesca de ròssec nocturna (l’art de ròssec que es fa servir per a mostrejar els organismes dels fons marins).

 


Aquestes dues imatges mostren, en primer lloc, una galleda amb tot d’especimens recollits, part de la captura del ròssec,  i després la tasca de classificació que es duu a terme al laboratori.
Els tresors de la glacera
L’endemà, a les Balleny cau un sol que els ressalta tot l’esplendor. Un dia ideal per fer-ne una exploració aèria amb càmeres d’altra resolució.
Aquesta serà una contribució important de l’expedició, perquè són illes de les quals hi ha molt poca informació cartogràfica i fotogràfica. Els helicòpters fan vols de reconeixement i en tornen amb unes vídeos espectaculars de les glaceres penjades a les parets, per un costat, o vessades al mar en forma de ventall o de petxina, a l’altre costat.
D’una bellesa fora mides, obscena.

Imatge: l’illa de Young des de l’helicòpter (font: Noé Sardet, PARAFILMS/EPFL)
Els helicòpters també deixen els glaciòlegs en una part amable i sense esquerdes de la glacera. Com he explicat als nois i noies de Granollers, els glaciòlegs fan servir uns trepants o perforadors mecànics (amb combustible), que foraden i permeten extreure cilindres de gel de fins a 20 m de llarg. A dalt de l’illa Young n’han tret un de 17 metres, el primer que s’ha agafat mai en aquestes illes. De moment, no saben l’edat que té (depèn molt de les taxes de nevada), i no ho sabran fins que els analitzin al laboratori. Però calculen que seran unes poques desenes d’anys, potser 20 o 30. Del gel analitzen diversos components: la presència de pols mineral (que indicaria el transport des d’Austràlia pel vent), la presència de partícules de sutge (que indicaria també transport des de continents habitats o amb incendis forestals), els isòtops de l’aigua: deuteri i oxigen (que indiquen el cicle d’evaporació i precipitació i, per tant, del clima regional), compostos d’oxidació atmosfèrica del dimetilsulfur, aquell gas de sofre que fa olor i que estudio jo (que indicarien productivitat del plàncton per la zona), presència de sal marina i d’algues diatomees (que indicarien el vent regional, que és el que aixeca aquests components de l’aigua de mar)…
L’edat la reconstruiran tot mirant els components que indiquen cicles estacionals: components que, per exemple, pugen a l’estiu i baixen a l’hivern, o viceversa; llavors poden anar comptant quants cicles han passat. En el cas de les illes Balleny, els testimonis de gel seran molt importants perquè mostraran les oscil·lacions del clima del Mar de Ross, un dels mars queixalats a l’Antàrtida més extensos, amb molta productivitat biològica a l’estiu.

L’Illa de Buckle descde l’helicòpter (font: Noé Sardet, PARAFILMS/EPFL)
Un cop hem tret tot el suc que ens ha estat possible a l’illa Young, ens acostem a l’illa Buckle, que és ben a prop. Més helicòpters i més ròssec, i un altre intent de desembarcar en l’única llenca de platja que es veu protegida de les caigudes de gel. Altra vegada, però, no poden baixar de les zodíacs, ara perquè la llenca de sorra té un final abrupte que fa difícil posar-hi peu.

 

Imatges: pujant a la zòdiac i navegant amb aquesta embarcació.
 
Cures de l’anèmia
L’última activitat a les Balleny serà per a nosaltres, els oceanògrafs.
Ja he mencionat alguna vegada que l’Oceà Austral és anèmic, li falta ferro. M’explico. La maquinària cel·lular de la fotosíntesi necessita ferro per funcionar; això és perquè l’evolució la va “inventar” en un temps en què als oceans hi havia molt més ferro. De fet, aquest element desaparèixer precisament per causa de l’explosió i èxit de la fotosíntesi, que va oxigenar les aigües i el va oxidar i precipitar cap al fons. Actualment, la productivitat (èxit de creixement i acumulació i exportació de biomassa) dels oceans depèn de les arribades de ferro, que poden ser de dues menes: bé des dels fons marins, bé per deposició atmosfèrica de pols continental. Hi ha zones allunyades dels continents, o amb els vents generalment de mar a terra, que no reben prou pols, i depenen exclusivament de la pujada de ferro del fons. Una d’aquestes zones, com és fàcil d’imaginar amb un cop d’ull al mapa del món, és l’Oceà Austral. És lluny de la terra i la circulació de l’aire va donant voltes sobre el mateix oceà. El continent més proper, l’Antàrtida, està massa cobert de gel com per generar gaire pols. Aquí, doncs, la presència d’illes és definitiva. El corrent circumpolar, aquell en què diverses masses d’aigua donen voltes com un rellotge, quan es troba amb illes es veu empès a fer giragonses i meandres. Això genera zones de surgència en què l’aigua més profunda puja a la superfície, i en aquesta pujada arrossega ferro dels marges de les illes. A la primavera i l’estiu, les condicions de llum i de sals de nitrogen, fòsfor i silici són favorables per al creixement de fitoplàncton i, amb ell, de tota la xarxa de l’ecosistema; només falta el ferro. A sota-corrent de les illes, la injecció de ferro fa que esclati la vida. Des del satèl·lit, les imatges de la clorofil·la ens mostren un oceà més aviat pobre amb taques de productivitat associades a cada illa.
Doncs bé, ens hem enganxat a la pantalla de l’aparell que ens mostra contínuament la fluorescència de la clorofil·la a l’aigua on som, i hem perseguit l’efecte illa. Ha resultat que entre les illes Buckle i Sturge, un lloc ja conegut per l’abundància de balenes, el sensor s’ha enfilat fins a doblar, gairebé triplicar, la concentració de clorofil·la, i l’oxigen a l’aigua ha augmentat. Ja hi érem. Els companys que mesuren el ferro estaven molt entusiasmats per certificar aquest efecte illa, cosa que no podran fer fins que hagin tornat als laboratoris de terra.
En una expedició com la nostra, de vinga fer milles i estar-se poc temps a cada lloc, les oportunitats són escasses i cal pescar-les al vol, i no hi ha més remei que deixar-ne escapar d’altres. Uns deixen les Balleny satisfets per la feina feta, altres no tant. Ja ho dèiem, cal posar-hi l’afany i l’habilitat que ens dóna el coneixement; la resta és cosa de la sort.

Imatge: L’Akademik Tryoshnikov davant l’illa de Buckle  (font: Noé Sardet, PARAFILMS/EPFL)
Rafel Simó
 

Equip Investigador

Rafel Simó

Diari de recerca

1- Els precedents de l’expedició: “Una volta a l’Antàrtida? No fumis!”

2- L’Oceà Austral, la porta d’accés a l’Antàrtida

3 – Recerca antàrtica per terra, mar i aire

4 – De fúries i fronteres

5- Cap al gel a cop de gas

6- Èpoques d'èpiques

7 – Ara sí: el gel!

8 – Les profunditats de la glacera Mertz

9 – Sobre la tossuderia i la gestió de l’imprevist

10- Cançó de bressol

12 – L'illa d'Scott i els cants de balena

13 – Colors

14 – De banderes i volcans

15 – Criatures de fondària

16 – L’illa de Pere I i les entranyes dels pobles i les persones

17 – El pes d'un floc de neu

18 – Deixem l'Antàrtida

19 – Al sud de tot